Malgrat que les restes d'una antiga muralla fan remuntar-ne l'origen si més no fins al segle V ae, no se'n conserven registres escrits fins al segle I ae, en què s'esmenta com a ciutat pertanyent a l'Aliança Lícia, un tractat que implicava també les ciutats de Xanthos, Tlos, Pinara, Patara i Olympos, i que estigué vigent des del 168 ae fins al 43. D'acord amb el geògraf grec Estrabó, en aquella època Mira ja era una de les ciutats més grans de l'aliança, i arribà fins i tot a ser-ne la capital.[1]

La ciutat de Mira, com tot el poble lici, estigué sota influència grega des del segle IV ae. Fou una satrapia en l'època d'Alexandre el Gran i va ser disputada per diferents imperis de l'època, tret del període d'independència de l'Aliança, que acabà després de la incorporació de Lícia com a província de l'Imperi romà l'any 43. Durant l'època romana el port de Mira adquireix importància com a punt de reabastiment de naus romanes, especialment de les que anaven cap a Alexandria. Pel port de Mira van passar Germànic Cèsar i Agripina I al 18, sant Pau al 60, i Hadrià al 131.[2]

Després de l'absorció romana, el cristianisme penetra en terres lícies, i al segle iv, Mira tenia com a bisbe Nicolau de Mira, també conegut en Occident com Nicolau de Bari, que en el seu afany per erradicar el paganisme ordenà demolir alguns edificis representatius del culte antic, incloent-hi el temple d'Àrtemis.

Sota el regnat de Teodosi II el Jove, a la primeria del segle V, Mira esdevé capital de la província de Lícia, estatus que mantindrà fins a la conquesta de la ciutat al 808 per les tropes d'Harun ar-Raixid, califa abbàssida de Bagdad. Després de la invasió, la ciutat entra en decadència i fou abandonada al segle xi.