Malgaix

El malgaix (malagasy en malgaix) és la llengua parlada a Madagascar i a les illes Comores, Mayotte i Reunió, mitjançant els contactes entre aquestes illes i Madagascar. Tanmateix només és oficial, juntament amb el francès, a Madagascar. Es compon d'una vintena de dialectes que corresponen a les 18 ètnies del país. Aquesta representa la llengua més occidental de la branca malai-polinèsia de les llengües austronèsies. Més concretament pertany al grup barito, les llengües del qual són parlades a Kalimantan, la part indonèsia de l'illa de Borneo, a l'actual regió de Banjarmasin i comprenen el ma'anyan, el samihim, el dusun deyah, etc. En aquesta regió la llengua dominant avui dia és el malai, que pertany a un altre grup malai-polinès.

El malgaix és part d'un conjunt lingüístic que comprèn més d'una vintena de variants locals, qualificades sovint de dialectes. De fet, les divergències de determinades variants, com per exemple el sakalava amb l'antambahoaka poden representar fins a la meitat del vocabulari comú. Pel que fa al merina els dialectes més propers són el betsileo i el sinahaka (aproximadament el 90% del vocabulari tradicional bàsic és comú). Les més diferents són les llengües de l'extrem sud de l'illa com l'antadroy i certs dialectes sakalava amb els quals el merina comparteix el 60% del vocabulari de base.

Sobre el lèxic, més del 90% del vocabulari tradicional remunta a orígens austronesis. La resta és d'origen bantu, arabo-swahili o sànscrit, en àmbits determinats. Per exemple les paraules d'origen bantu es troben sobretot en el camp de la ramaderia (omby, ondry, akoho) i els arabo-swahili en objectes comercials, el calendari i l'endevinació (alahady, adaoro, sikidy, etc.). Els préstecs lingüístics més antics semblen d'origen sànscrit (tsara, soa, sahaza, sandry, sisa, hetsy), remunten probablement al veïnatge amb els navegadors malais durant el primer mil·lenni.

L'escriptura moderna de la llengua malgaix en alfabet llatí va ser fixada per decret el 26 de març de 1823, després d'un acord entre el rei Radama I i els missioners britànics que acabaven d'arribar al reialme. El principi acordat va ser que les consonants s'havien d'escriure com en anglès i les vocals com a les llengües llatines.

El fet que el malgaix sigui originari d'Indonèsia, però, no ens pot fer concloure que el seu ancestre s'escrivís com el vell malai amb un alfabet de tipus indi. A partir del segle xix la llengua malgaix ha agafat un nombre considerable de mots a les llengües europees, en particular del'anglès i el francès.

L'alfabet sorabe és el sistema d'escriptura emprat pels parlants de les parles malgaixes. Investigacions afirmen que el podrien haver introduït els musulmans javanesos. Però també compta amb molta semblança amb el pegon, la versió javanesa de l'alfabet àrab.

En l'aspecte actual de l'ortografia, formada per 21 lletres (sense la ‘c’, la ‘q’, la ‘w’, la ‘u’ i la ‘x’, en comparació amb el català) la ‘o’ es pronuncia com una ‘u’ (encara que a certes regions, sobretot al camp, es pot pronunciar com una veritable ‘o’ !). El diftong ‘ao’ es tendeix a pronunciaar com una simple ‘o’. Les ‘i’ que es troben al final de paraula s'escriuen sempre amb ‘y’. La ‘e’ és pronunciada com una ‘é’. La ‘g’ es pronuncia com a ‘maragda i la ‘s' no es pronuncia mai com una ‘z’.

L'accent tònic sol caure en general sobre la penúltima síl·laba de la paraula, llevant que la paraula acabi en '-ka', '-tra', o '-na'.en aquest cas l'accent recau en l'antepenúltima. Les vocals no tòniques que es troben a la fi d'un mot són a penes pronunciades.