Mal de montaña ( Mal d'altura )

El mal d'altura o mal de muntanya agut és una síndrome de sofriment, vinculada a una pujada massa ràpida en altes altituds, a l'absència d'aclimatació i a una sensibilitat personal, més o menys important. Els seus símptomes són cefalees, nàusees i vòmits, insomni, cansament general, lassitud, vertígens, trastorns de l'equilibri, la dispnea i inapetència.

Hi ha cinc manifestacions del mal de muntanya:

• El mal de muntanya agut es correlaciona amb l'altitud i la rapidesa de l'ascensió. Els símptomes inicials són: mal de cap, el símptoma més comú i persistent, decaïment, mareig, esgarrifances, nàusea, vòmit, pal·lidesa de cara, ofec i llavis morats (cianosi). A continuació: rubor facial, irritabilitat, dificultat de concentració, vertigen, xiulets a les oïdes, alteracions de l'audició, pèrdua de la gana, insomni, augment de l'ofec, debilitat severa, intolerància a l'esforç, més mal de cap, palpitacions, alteracions del ritme respiratori i pèrdua de pes. Símptomes més greus són els d'edema pulmonar i encefalopatia.
• Edema pulmonar : Els seus símptomes són tos, sensació de falta d'alè desproporcionat a l'exercici, mal de cap, poca capacitat de fer exercici, fatiga, ofec en repòs, i opressió toràcica. El reconeixement d'aquests símptomes com a símptomes d'edema de pulmó és vital per tal que el pacient pugui descendir abans que la malaltia li ho impedeixi. Si no descendeix, els símptomes següents són: gran dificultat respiratòria amb la sensació subjectiva i objectiva de respiració sibilant (xiulets respiratoris), i empitjorament de la respiració en estirar-se i millora en incorporar el tòrax (ortopnea).
• Alarma de l'encefalopatia de gran altitud. Els símptomes són: alteració de la consciència i de la marxa, el pacient camina com si estigués ebri. Si el pacient no descendeix, sol haver-hi mal de cap molt intens, confusió, retenció o incontinència urinària, dèficits neurològics, convulsions i coma.
• El mal de muntanya subagut es produeix en persones no aclimatades que romanen a altituds superiors als 4500 m. Els símptomes són ofec i tos. Sol haver-hi, a més, deshidratació, sequedat de pell i pruïja.
• El mal de muntanya crònic no sol ser una malaltia del viatger sinó una malaltia pròpia dels residents a comunitats que viuen a gran altitud i que han perdut els mecanismes d'adaptació a l'ambient que els envolta.

Es tracta doncs d'una malaltia freqüent que afecta gent amb bona salut però exposada a un entorn extrem d'alta altitud. La seva incidència és variable, però augmenta molt ràpidament amb l'altitud; seria del 15% a 2.000 metres d'altitud i del 60% a 4.000 metres.

Aquest mal apareix després d'algunes hores en altitud; retrocedeix amb l'aclimatació i desapareix immediatament amb el descens. Les persones que agafen un telefèric per quedar-se només una o dues hores en alta altitud, el temps d'admirar el paisatge - per exemple el telefèric de l'agulla del Migdia (3.840 metres) en el massís del Mont Blanc - no estarien afectades.