Lisboa (en portuguès i en català), tradicionalment i històricament anomenada Lisbona en llengua catalana, és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Portugal. Se situa a l'estuari del riu Tajo (Tejo en portuguès). A més de la capital del país, és la capital del districte de Lisboa, de la regió de Lisboa, de l'Àrea Metropolitana de Lisboa; i és, també, el centre principal de la subregió estadística de la Gran Lisboa. La ciutat té una població de 547.631 (2011) habitants; i l'àrea metropolitana, 3 milions (una quarta part de la població del país). Lisboa és la ciutat més rica de Portugal, amb un PIB per capita superior a la mitjana europea.

La superfície del municipi és de 83,84 km², amb una densitat de població de 6.518,1 hab./km². El municipi està dividit en 53 freguesies (parròquies civils) i és limitat, al nord, pels municipis d'Odivelas i Loures; a l'oest,...Llegeix més


Lisboa (en portuguès i en català), tradicionalment i històricament anomenada Lisbona en llengua catalana, és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Portugal. Se situa a l'estuari del riu Tajo (Tejo en portuguès). A més de la capital del país, és la capital del districte de Lisboa, de la regió de Lisboa, de l'Àrea Metropolitana de Lisboa; i és, també, el centre principal de la subregió estadística de la Gran Lisboa. La ciutat té una població de 547.631 (2011) habitants; i l'àrea metropolitana, 3 milions (una quarta part de la població del país). Lisboa és la ciutat més rica de Portugal, amb un PIB per capita superior a la mitjana europea.

La superfície del municipi és de 83,84 km², amb una densitat de població de 6.518,1 hab./km². El municipi està dividit en 53 freguesies (parròquies civils) i és limitat, al nord, pels municipis d'Odivelas i Loures; a l'oest, per Oeiras; al nord-est, per Amadora; i a l'est i al sud, per l'estuari del Tejo. Per l'estuari Lisboa es connecta als municipis del Margem Sul: Almada, Seixal, Barreiro, Moita, Montijo i Alcochete.

Edat antiga  Troballes arqueològiques d'origen fenici sota el claustre de la catedral de Lisboa

Lisboa és per a uns d'origen grec, per a altres fenici.[1] El port natural que creava l'estuari del riu Tajo el va convertir en un punt per crear un assentament que proveís de menjar els vaixells fenicis que es trobaven en ruta comercial cap a les illes de l'Estany (actualment illes Scilly i Cornualla).

Els fenicis també van aprofitar la situació de la colònia en la boca del riu més gran de la península Ibèrica per a comerciar amb les tribus de l'interior, de les quals obtenien metalls preciosos. Un altre important producte local era la sal, el peix salat i els cavalls lusitans.[2]

Segons la llegenda, la ciutat va ser fundada per Ulisses. Els grecs hi van establir un port comercial, que els romans van anomenar "Olissipo", que amb el temps va canviar a "Olissipona" o "Lissipona". Les investigacions arqueològiques han tret a la llum evidències de primitiva ocupació humana en la localització de Lisboa des de, almenys, el segle vi aC, successivament per fenicis, grecs i cartaginesos. Les informacions històriques s'inicien en el context de la conquesta d'Hispània per les legions romanes, quan era denominada Olissipo. Serveix, a partir de 139 aC com a base d'operacions del cònsol Dècim Juni Brut, contra els nuclis de lusitans dispersos després de l'assassinat del seu líder, Viriat, quan s'admet que ací, per aqueix motiu, hauria existit algun tipus d'estructura defensiva. Posteriorment, en el 60 aC, sent propretor Gai Juli Cèsar, conclogué la conquesta definitiva de Lusitània, i va concedir a la població el nom de Felicitas Júlia, i als seus habitants els privilegis de la ciutadania romana.

Durant les invasions de l'Imperi Romà pels bàrbars, a les quals la península no va ser immune, la ciutat va ser conquistada pels sueus sota el comandament de Maldras a mitjans del segle v, i pocs anys més tard pels visigots sota el comandament d'Euric; es tornà definitivament visigoda sota el regnat de Leovigild. Segles més tard, en el segle viii, la ciutat cau sota domini musulmà (716), passa a anomenar-se Al-Ushbuna o al-ʾIšbūnah (الأشبونة). Les transcripcions més freqüents són Ushbuna, al-Ushbuna i Lashbuna. Fou part de la kura de Béja, però aviat es va formar una província separada amb Ushbuna, Santarem i Sintra que va portar el nom de Balata.

Edat mitjana  Castell de Sant Jordi de Lisboa, iniciat pels musulmans

En el context de la conquesta cristiana de la península, la seua possessió oscil·la a l'aire de les envestides cristianes, que la consideren una mica al marge del riu Tajo. D'eixa forma, va ser conquistada inicialment per Alfons II d'Astúries, en la contraofensiva de 796. En eixa ocasió la ciutat va ser saquejada i les forces cristianes, massa distants de la seua base en la regió d'Entre-Duero-i-Miño, se'n van retirar de seguida.

El 937 els lleonesos van creuar el Duero i van arribar a Mèrida i Badajoz: derrotaren els cordovesos prop de Lisboa[3] i Ordoni III de Lleó va fer una ràtzia fins a Lisboa el 955[4] en què la ciutat va patir severs danys. El 844 fou atacada pels normands (o madjus); el governador d'Ushbuna va escriure a l'emir de Còrdova alertant que 54 galeres nòrdiques havien ancorat a la vora de la ciutat i durant 13 dies es van dedicar a matar i saquejar fins que finalment van marxar cap al sud. Un segon atac normand es va produir el 966.

Sabur o Sapur, llibert del califa al-Hakam II, era governador de l'Àndalus occidental (Gharb al-Àndalus), que incloïa Lisboa als darrers anys del califat. Vers el 1012 va proclamar la seva independència adoptant el títol d'hadjib i establint la seva capital a Badajoz. Va morir el 1022 i un dels seus fidels, Abd-Al·lah ibn Muhàmmad ibn Màslama ibn Abd-Al·lah ibn al-Àftas al-Mansur, conegut després com al-Mansur o Almansor I de Badajoz, va exercir la regència de dos fills menors d'edat als quals no va tardar a suplantar. Els dos menors foren instal·lats a Lisboa però al cap d'un mes, a petició de la població, hi va designar un nou governador. El 1027 el sevillà Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abbad va sotmetre l'emirat, i l'emir va haver de reconèixer la sobirania de Sevilla, però quan el 1030 Yahya I ibn Alí, califa a Màlaga, va posar Sevilla sota la seva sobirania feudal, l'emir de Badajoz es va declarar independent i va esclatar la lluita; llavors els sevillans van capturar l'hereu de Badajoz, Muhammad ibn Abd Allah, cosa que no va agradar al califa Yahya, que va amenaçar el rei de Sevilla i va impulsar aquest a treure altre cop la figura del fals califa Hixem II. El 1031 al-Mansur I va assolir la completa independència. El 1034 el príncep abbadita Ismail ibn Abbad de Sevilla (fill gran del rei Abu-l-Qàssim Muhàmmad), al retorn d'una expedició a Lleó va caure en una emboscada que li va parar l'emir de Badajoz al-Mansur I prop de Lisboa; Ismail es va salvar per poc i es va refugiar a Lisboa, cosa que indicaria que la ciutat havia estat incorporada com a domini abbadita i separada de la taifa de Badajoz, com també fou el cas de Béja (on el 1042 va néixer el príncep Mutamid de Sevilla). No se sap quan va retornar Lisboa a domini de Badajoz.

 La representació més antiga de Lisboa (1500–1510), de la Crónica de Dom Afonso Henriques, per Duarte Galvão Plànol elaborat pel marquès de Pombal el 1756 per la reconstrucció de Lisboa després del terratrèmol de 1755.

Davant del perill cristià l'emir de Badajoz al-Mutawàkkil ibn al-Aftas va demanar l'ajuda dels almoràvits mitjançant ambaixades a llur sobirà Yússuf ibn Taixfín. Una vegada a la península, els almoràvits, amb al-Mutawàkkil i altres reietons aliats, van derrotar Alfons VI en la Batalla de Sagrajas, prop de Badajoz, el 23 d'octubre de 1086. Al-Mutawàkkil, des de llavors, intentà guanyar el favor de Yússuf, cooperant amb ell en algunes empreses, però al mateix temps, davant el temor de perdre el seu regne, pactava també amb el rei lleonès, que l'ajudaria contra els almoràvits a canvi de les places de Lisboa, Sintra i Santarem, ciutats en les que Alfons entrà el maig de 1093. Això va enfurismar els seus súbdits, que van avisar els almoràvits, els quals el van atacar en la primera meitat de l'any 1094. Al-Muttawàkkil va resistir fins a 1095 o 1096, en què va ser capturat i més tard assassinat (febrer del 1096?) juntament amb alguns dels seus fills. L'aliança defensiva amb els lleonesos no es va sustentar, perquè, implicat en la defensa dels seus territoris, el sobirà cristià no va ser capaç d'assistir al governant musulmà, i els territoris que aquest li havia cedit van tornar a caure, a l'any següent, a mans dels musulmans (1094) després de quasi un any i mig de domini cristià. D'aquesta manera, Lisboa, Santarém i Sintra van tornar al domini musulmà, ara sota els almoràvits.

La fortificació, en aquest període, estava constituïda per l'Alcassaba, de planta aproximadament quadrangular, amb prop de 60 metres de costat, en posició dominant a la part alta del pujol, defensada per muralles amb aproximadament 200 metres d'amplària. D'aquest nucli, el perímetre del qual correspon sensiblement als límits actuals del castell, a l'est i a l'oest els murs descendeixen fins al riu embolcallant la població, reforçats per torres on s'obrien les portes.

La retirada de guarnicions almoràvits per fer front als almohades al Marroc va facilitar l'expansió dels regnes cristians. Alfons Henriques, que el 1139 s'havia proclamat primer rei de Portugal, esmentat a les fonts musulmanes com Ibn al-Rik (Fill d'Enric), va atacar Lisboa però va fracassar vers 1140. Però la conquesta de Santarem el 15 de març de 1147 va obrir la ruta de Lisboa; justament una flota de croats que anava a Palestina, amb 164 vaixells i 13.000 soldats alemanys, flamencs i anglesos, i havia ancorat a Oporto, fou convençuda pel bisbe local d'ajudar els portuguesos a conquerir Lisboa a canvi del botí en el marc de la segona croada.[5] El govern local, el formava un consell compost pel governador, el cadi, el bisbe mossàrab i un cert nombre d'ancians; els anglesos van atacar per l'oest i els alemanys per l'est fins que la ciutat fou ocupada i saquejada (24 d'octubre de 1147); el setge havia durat 17 setmanes. La gran mesquita fou transformada en església (avui catedral) i el sacerdot anglès Gilbert de Hastings nomenat primer bisbe. La ciutat fou coneguda des de llavors com Lisboa. El 1255 es va convertir en capital del Regne de Portugal.[6]

Edat moderna

L'època de major prosperitat per a Lisboa va ser el segle xvi gràcies al comerç amb Àsia i Amèrica, i l'or provinent del Brasil. La ciutat va patir un terratrèmol el 1531[7] i un segon l'1 de novembre de 1755 va destruir el 85% de la ciutat i 90.000 persones van morir. El 25 d'agost de 1988 tingué lloc l'incendi del Chiado, i el barri va haver de ser reconstruït per l'arquitecte Álvaro Siza Vieira.[8]

Paula Izquierdo. «Femenina singular» (en castellà). elmundoviajes.com, 2001. Arxivat de l'original el 2005-09-28. [Consulta: 5 setembre 2009]. «Historial do Cavalo Puro Sangue Lusitano». Associação Portuguesa do Cavalo Puro Sangue Lusitano. Arxivat de l'original el 2009-05-11. [Consulta: 5 setembre 2009]. Guichot 1870:p.33 Martínez 2005:p.406 Riley-Smith, Jonathan. Atlas of the Crusades (en anglès), 1991, p. 48.  Krus, Luís; Oliveira, Luís Filipe; Inglês Fontes, João Luís. Lisboa medieval: os rostos da cidade (en portuguès). Livros Horizonte, 2007, p. 116. ISBN 9722415638.  (anglès) Luiz A. Mendes-Víctor, Carlos Sousa Oliveira, Joao Azevedo, The 1755 Lisbon earthquake: revisited, p.25 Chacón, Francisco. «Treinta años del legendario incendio que destruyó el centro de Lisboa» (en castellà). ABC, 25-08-2018. [Consulta: 20 novembre 2022].
Fotografies de:
Łukasz Dzierżanowski - CC BY 2.0
Statistics: Position
2137
Statistics: Rank
57736

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
179526438Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 8854

Google street view

On puc dormir a prop de Lisboa ?

Booking.com
483.657 visites en total, 9.176 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 252 visites avui.