Jerusalem

Jerusalem (hebreu: יְרוּשָׁלַיִם, Yeruixalàyim‎; àrab: أورشليم القدس, Ūrxalĩm al-Quds, lit. ‘Jerusalem la Santa’, o, senzillament, القدس, al-Quds; llatí: Hierosolyma; grec antic: Ιεροσόλυμα, Ierosólyma, o Ιερουσαλήμ, Ierusalēm— és la capital d'Israel per als jueus i de Palestina per als àrabs. Situada en un altiplà en les muntanyes de Judea entre la Mediterrània i la Mar Morta, és una de les ciutats més antigues del món. Es considera sagrada per les tres grans religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Israelians i palestins reclamen Jerusalem com la seva capital tal com ho ha va ser històricament, ja que Israel manté les seves institucions governament...Llegeix més

Jerusalem (hebreu: יְרוּשָׁלַיִם, Yeruixalàyim‎; àrab: أورشليم القدس, Ūrxalĩm al-Quds, lit. ‘Jerusalem la Santa’, o, senzillament, القدس, al-Quds; llatí: Hierosolyma; grec antic: Ιεροσόλυμα, Ierosólyma, o Ιερουσαλήμ, Ierusalēm— és la capital d'Israel per als jueus i de Palestina per als àrabs. Situada en un altiplà en les muntanyes de Judea entre la Mediterrània i la Mar Morta, és una de les ciutats més antigues del món. Es considera sagrada per les tres grans religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Israelians i palestins reclamen Jerusalem com la seva capital tal com ho ha va ser històricament, ja que Israel manté les seves institucions governamentals primàries allà de forma il·legal segons la llei internacional. Palestina reclama la capitalitat d'acord amb la resolució 242 del consell de seguretat de l'ONU i la declaració d'independència de Palestina de l'any 1988 l'OAP l'inclou efectivament com a capital.

Avui en dia, l'estatus de Jerusalem segueix sent un dels temes centrals en el conflicte palestí-israelià. Durant la guerra araboisraeliana de 1948 o Guerra d'Independència, Jerusalem Oest va ser una de les zones capturades i posteriorment annexat per Israel, mentre que Jerusalem oriental, inclosa la Ciutat Vella, va ser capturat i posteriorment annexada per Jordània. Israel va capturar Jerusalem oriental de Jordània durant la Guerra dels Sis Dies de 1967 que posteriorment es va annexar a Jerusalem Oest, juntament amb el territori circumdant addicional. Una de les lleis fonamentals d'Israel, la Llei de 1980 de Jerusalem, es refereix a Jerusalem com a capital indivisible del país, vulnerant les resolucions de l'ONU que no reconeixen aquesta annexió del territori ocupat. Totes les branques del govern israelià es troben a Jerusalem, inclosa la Knesset (parlament israelià), les residències del primer ministre i el president, i el Tribunal Suprem. Mentre que la comunitat internacional va rebutjar l'annexió i tracta a Jerusalem Est com a "territori palestí ocupat per Israel", Israel té més dret a la sobirania sobre Jerusalem Oest. La comunitat internacional no reconeix Jerusalem com a capital d'Israel, i els amfitrions de la ciutat no hi ha ambaixades estrangeres. Jerusalem és també la llar d'algunes institucions israelianes no governamentals d'importància nacional, com ara la Universitat Hebrea i el Museu d'Israel, amb el seu Santuari del Llibre.

El 2011, Jerusalem tenia un total de 801.000 habitants: 497.000 jueus (62% del total), 281.000 musulmans (35%), 14.000 cristians (2%) i 9.000 persones sense adscripció religiosa (1%).

La ciutat antiga de Jerusalem i les seves muralles van ser declarades l'any 1981 patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Un establiment cananeu (dels jebusites suposadament, que eren la tribu que ocupava el lloc) va existir al lloc al tercer mil·lenni aC, però no és esmentada la ciutat fins a un document egipci del segon mil·lenni. Llavors es deia Urušalim ('ciutat de pau'). Des de vers el 1600 aC, els seus reis locals cananeus van reconèixer la sobirania egípcia durant uns tres-cents anys. En aquest temps fou atacada pels habiru, probablement els hebreus que volien instal·lar-se a Canaan.

Segons la Bíblia, la ciutat fou conquerida pel rei David abans de l'any 1000 aC i fins llavors era dels jebusites. David la va engrandir i la va declarar capital del regne. El primer temple fou construït per Salomó vers el 960 aC.

Fou atacada pel que la Bíblia anomena Xixak d'Egipte, que probablement era Shoshenq I vers el 925 aC. I uns anys després pels àrabs de Zérah (vers 900), i després per les forces combinades de filisteus i àrabs durant el regnat de Jehoram de Judà (vers 849 aC-841 aC) i altre cop després de la derrota del rei Amasies o Amacià (vers 800 aC-780 aC) davant els israelites a Betxémeix.

Durant el regnat d'Ahaz (vers 730 aC-715 aC), fou atacada per Pekah d'Israel i Rezin de Damasc, i poc després, ja en el següent regnat, per les forces de Senaquerib d'Assíria (vers 713 aC); vers la meitat del segle vii aC, fou segurament ocupada altra vegada, però el fet no és esmentat en la Bíblia.

Després de la Batalla de Megiddo, fou conquerida pel faraó Nekau II d'Egipte vers el 609 aC, que la va conservar uns dos anys fins que va tornar als babilonis, que després de la Batalla de Karkemish es van emportar el rei Jehoiakim i tots els prínceps reials a Babilònia, però després el van retornar al regne com a vassall (605 aC). Després de tres anys, el rei es va revoltar (vers 601 aC) i els babilonis van assetjar Jerusalem (598 aC). El rei va morir violentament i fou mostrat a les muralles per convèncer els babilonis de la seva mort i la ciutat fou llavors ocupada pels babilonis vers el 597 aC. El fill del rei, Zedequies o Zedekiah, fou nomenat rei vassall, però al cap de deu anys també es va revoltar i Nabucodonosor II va assetjar la ciutat altra vegada (587 aC). El temple de Salomó fou destruït i les muralles demolides i la població deportada a Babilònia. No van poder retornar fins al 537 aC, gràcies al rei persa Cir II el Gran, que els va permetre també reconstruir el temple.

Després d'Alexandre el Gran (que hi va ser el 332 aC), els ptolomeus i els selèucides, amb Antíoc IV Epifanes (174 aC-164 aC), el temple fou privat dels seus costosos recipients sagrats, el palau incendiat i les muralles demolides i es van aixecar altars als ídols al mateix altar del temple, on es van fer sacrificis. Això va provocar la revolta nacional dels macabeus, que van establir el regne independent. Antíoc VII Sidetes (o Evergetes), 138 aC-129 aC, durant el regnat de Joan Hircà I, va ocupar la ciutat (vers 135 aC) i les muralles que havien estat restaurades foren altra vegada demolides.

Va passar als romans el 63 aC, quan hi va entrar Pompeu, segons Estrabó per intervenir en les disputes entre els germans Hircà i Aristòbul II de Judea (fills d'Alexandre Janeu), que es disputaven la successió. Pompeu va destruir altre cop les fortificacions i va cobrir una fosa que s'havia fet per defensar el temple; els tresors del temple no foren tocats, però els va saquejar Crassus el 54 aC en el seu camí cap a Pàrtia. La lluita pel poder entre Antígon, fill d'Aristòbul, i Herodes, fill del governador asmoneu Antípater l'idumeu, va permetre als parts saquejar la ciutat (40 aC). El senat romà va crear el Regne de Judea i en fa fer rei Herodes el Gran, que només va poder conquerir la ciutat a costa d'un setge en el qual fou ajudat pel romà Sosius, lloctinent de Marc Antoni. Herodes, el 19 aC, va construir el segon temple (i en va restaurar el primer) i va erigir o almenys engrandir la fortalesa Antònia. A la ciutat, es va construir un teatre i un circ i es van establir jocs cada cinc anys en honor de l'emperador.

Herodes va morir el 4 aC i el seu fill Arquelau de Judea fou deposat el 6 dC i la ciutat fou incorporada a la nova província de Judea, depenent de la província de Síria. El procurador de Judea residia normalment a la fortalesa Antònia, però la ciutat de Cesarea i la de Jerusalem compartien la capitalitat. Coponius fou el primer procurador (7) dependent del prefecte de la província de Síria Cyrenius. El procurador Ponci Pilat (26-36) va construir un aqüeducte que fou l'únic monument permanent deixat pels procuradors romans, i que portava l'aigua de les anomenades piscines de Salomó fins a la ciutat.

La Gran Revolta Jueva del 66, durant la qual els zelotes van prendre el control de Jerusalem[1] va provocar la destrucció del temple durant el setge de Jerusalem[2] per Titus, que va tenir ocupats milers de soldats romans durant cinc mesos (abril a setembre).[3]

Vers el 130, fou visitada per Hadrià, que va pensar a restaurar la ciutat i va deixar el seu amic Àquila per supervisar els treballs. Els treballs quedaren aturats durant la Revolta de Bar Kokhebà, quan van intentar restaurar el temple; fou saquejada el 135. La ciutat fou llavors poblada per romans i es va fundar un temple al Júpiter Capitoli, del qual la ciutat derivava el seu nom de Julia Aelia Capitolina. El temple i altres instal·lacions religioses paganes (especialment la capella de Venus) es van construir amb pedra del temple; el mont Sió fou exclòs de la ciutat.

Sota l'emperador Constantí el Gran, Jerusalem, que ja era lloc de pelegrinatge dels cristians, fou dotada de noves instal·lacions per l'emperador i la seva mare. L'església del Martiri i la Resurrecció fou construïda a partir del 326 i inaugurada el 336.

El 451 el bisbat de Jerusalem fou erigit en patriarcat.

Justinià I hi va fer també algunes construccions cristianes i hospitals. El 614 fou ocupada pels perses comandats pel general Shahrbaraz[4] i els jueus foren partidaris dels invasors i van massacrar la població cristiana, i els perses s'endugueren la veracreu.[5] Recuperada la ciutat pels romans d'Orient, fou visitada per Heracli (629) i el patriarca Modest es va cuidar de la restauració de les esglésies i va expulsar els jueus de la ciutat.

El 637 fou atacada pels àrabs i, al cap de quatre mesos, va capitular davant del mateix califa Omar. Els jueus i cristians van poder practicar la seva religió a canvi d'una taxa; els jueus que havien estat expulsats van poder tornar a Jerusalem. El califa Omar, per un pacte amb l'emperador romà d'Orient, va construir l'anomenada mesquita d'Omar (Masjid Umar).

El 1099 fou conquerida durant la primera croada i van morir molts dels seus habitants jueus i musulmans, i es fundà el Regne de Jerusalem; el 1187, Saladí la va reconquerir; el 1228, quan es va declarar la sisena croada i fins al 1244, va estar en mans de l'emperador del Sacre Imperi romanogermànic Frederic II, al qual la va cedir Al-Kamil, de la família aiúbida. El 1260 va passar als mamelucs i el 1516 als otomans.

Les tropes britàniques del general Edmund Allenby la van ocupar el 1917 i fou integrada en el Mandat britànic de Palestina. El 1925, s'hi va fundar la Universitat Hebrea de Jerusalem. El 1947, les Nacions Unides van recomanar la internacionalització de la ciutat i que fos administrada per l'organisme, però mai es va posar en practica el pla i després de la Guerra de 1948 va quedar dividida entre Israel i Transjordània; la secció oest va restar ocupada per Israel, i la secció est de la ciutat (incloent-hi la Ciutat Vella), amb la regió de Cisjordània, va quedar per als àrabs i unida al Regne de Transjordània.

El 1967, Israel va ocupar la part jordana. Israel la va declarar capital del país, però això no fou reconegut per la comunitat internacional (només puntualment per alguns països).

Tucker, Spencer C. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p.78. ISBN 1598844296.  Flavi Josep, Guerra dels jueus VI.1.1 Levick, Barbara. Vespasian (en anglès). Routledge, 1999, p. 116–119. ISBN 0-415-16618-7.  Farrokh, Kaveh; Frye, Richard Nelson. Shadows in the Desert: Ancient Persia at War (en anglès). Bloomsbury USA, 2009-03-24. ISBN 978-1-84603-473-2.  Herren, Michael W.; Brown, Shirley Ann. Christ in Celtic Christianity: Britain and Ireland from the Fifth to the Tenth Century (en anglès). Boydell Press, 2002, p.197. ISBN 0851158897. 
Fotografies de:
Statistics: Position
1248
Statistics: Rank
93932

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
924815736Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 6357

Google street view

On puc dormir a prop de Jerusalem ?

Booking.com
487.383 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 9 visites avui.