El desert d'Atacama (castellà: Desierto de Atacama) és el desert més àrid del món, que s'estén pel nord de Xile. Amb una extensió superior als 105.000 km², està situat al Tròpic de Capricorn, com el desert del Kalahari o el Gran Desert Australià.

L'aridesa, determinada per la latitud, s'incrementa a causa de l'efecte barrera de la serralada dels Andes, que bloqueja la humitat procedent de l'oceà Atlàntic a través de la conca amazònica. Al desert d'Atacama s'han enregistrat períodes de fins a 40 anys sense pluges al sector central, delimitat per les ciutats més properes d'Antofagasta, Calama, Iquique i Arica, essent l'únic lloc del planeta on s'ha pogut mesurar un 0% d'humitat relativa de l'aire.

El desert ha estat poblat des del començament de la colonització americana pels indígenes, especialment per tribus com els atacameños, mentre que al litoral hi vivien els changos. Dominat per l'Imperi Inca, els espanyols l'anomenaren el "despoblado de Atacama". Després de la independència, Bolívia en va ocupar la part més important, incloent-hi els valuosos dipòsits de salnitre, que estigueren a l'origen de la Guerra del Pacífic (1879-1883). A l'acabament d'aquest conflicte, Xile es va annexar l’antiga part boliviana, on s'ha desenvolupat una intensa activitat minera que inclou explotacions de coure, liti (hi ha la major reserva del món amb un 40%) i altres metalls.