Les Coves d'Ajanta es creu que es van construir en dos períodes diferents. Un primer període, Satavahana, que consta des del segle ii aC fins al segle i aC, i un segon període, Vakataka, uns segles més tard pels volts del segle v.[1] El conjunt arqueològic consisteix en 36 fonaments identificables, alguns d'ells descoberts després de la numeració original de les coves que anava de l'1 al 29. Les coves identificades posteriorment han estat numerades per lletres de l'alfabet tals com 15A, exemple de cova numerat entre les coves originals 15 i 16. La numeració de les coves és una convenció per conveniència, ja que no reflecteix l'ordre cronològic de la seva construcció.

La primera fase de construcció hinayana, feta al llarg del segle i aC , es van excavar les coves centrals: els chatya número 9 i 10; i els vihares número 8, 12, 13 i 15, gràcies al mecenatge dels Andhra.

La segona fase, mahayana, es va construir pels volts del segle v, quan es va completar l'excavació de la resta de les coves, paral·lel a la decoració parcial del grup de les anteriors, gràcies al patrocini dels Vakataka (súbdits de l'imperi Gupta).[2]

El primer grup de coves Satavahana estan formades per les coves 9, 10, 12, 13 i 15A. D'aquestes coves, la 9 i 10 són estupes (stūpa) que contenen sales d'adoració en forma de chaitya, mentre que les coves 12, 13 i 15A són vihāras. Contenen murals en que es representen històries dels Jatakas.[3] En època Satavahana, les primeres coves, no tenien escultura figurativa destacant només l'stūpa. Les coves posteriors contenen una influència artística del període Gupta, però hi ha diferents opinions sobre la cronología en que es van construir les primeres coves.[1]

Generalment és acceptada la teoria de Walter Spink, en que les coves es van fabricar durant el període de 100 aC fins al 100 dC, probablement sota el patrocini de la Dinastia Hindú Satavahana (230 aC - c. 220 dC) que va governar la regió. Altres datacions, prefereixen el període de l'Imperi Maurya (300 al 100 aC). Segons Walter M. Spink, un cop fetes les coves del període Satavahana, el lloc no es va desenvolupar durant un període considerable fins a mitjans del segle V.[4] No obstant això, les primeres coves estaven en ús durant aquest període latent, i els pelegrins budistes van visitar el lloc, segons els registres deixats pel pelegrí xinès Fa Xian cap al 400dC.[5]

La segona fase de construcció de les coves va començar al s. V. Durant un bon temps es va pensar que havien estat dutes a terme durant un extens període que anava des del s. IV fins al s. VII.[6] Tanmateix, una sèrie d'estudis recents de Walter M. Spink han demostrat que van estar fetes durant un breu període entre els anys 460-480,[4] més precisament durant el regnat de l'emperador Harishena de la dinastia Vākāṭaka.[7][8][9] Aquesta proposta, encara que amb algunes crítiques, és la més acceptada de forma general pels acadèmics.

Aquesta segona fase ha de relacionar-se amb el corrent mahayana,[3] o Gran Vehicle de la tradició budista.[10][11]

Les coves situades dins d'aquest període són la 1-8, 11, 14-29, algunes possibles extensions de coves anteriors. Les coves 19, 26 i 29 són chaitya-grihas, mentre que la resta són viharas. Les coves més elaborades van ser fetes durant aquest període, encara que també es van reformar i repintar coves ja construïdes.[12][13][14]

Segons Spink, és possible establir una cronologia d'aquest període amb un gran nivell de precisió.[15] Encara que el debat continua, les idees de Spink són cada cop més acceptades, encara que sigui només les seves conclusions generals. D'altra banda, la web de l'Archaeological Survey of India (ASI) encara inclou la datació tradicional: "The second phase of paintings started around 5th–6th centuries A.D. and continued for the next two centuries".

Segons Spink, l'activitat constructiva de les incompletes coves d'Ajanta va ser abandonada pels rics mecenes l'any 480 aC, pocs anys després de la mort d'Harishena. No obstant això, segons Spink, les coves van continuar estant en ús durant un període, com ho demostra el desgast en alguns dels forats de pivot a coves construïdes a prop del 480.[16] La segona fase de construccions i decoracions a Ajanta correspon al mateix apogeu de l'Índia clàssica, o època daurada de l'Índia.[17]

Tanmateix, en aquella època, l'Imperi Gupta ja es debilitava per les qüestions polítiques internes i pels assalts dels Hūṇas, de manera que els Vakatakas eren en realitat un dels imperis més poderosos de l'Índia. Alguns dels Hūṇas, els Alchon Huns de Toramana, governaven precisament la zona veïna de Malwa, a la porta del Dècan occidental, en el moment de la realització de les coves Ajanta.[18][19]

Mitjançant el seu control de vastes zones del nord-oest de l'Índia, els Huns podrien haver actuat com a pont cultural entre la zona de Gandhara i el Dècan occidental, en el moment en què les coves d'Ajanta o de Pitalkhora s'estaven decorant amb alguns dissenys d'inspiració gandhariana, com ara els budes vestits amb túniques de plecs abundants.[20]

Segons Richard Cohen, les coves eren conegudes i van ser fetes servir en temps posteriors, encara que sense la presència d'una comunitat budista estable.[21] Així ho semblen indicar una descripció de les coves feta al s. VII pel viatger xinès Xuan Zang, i els grafits medievals dispersos pels murs. D'altra banda, les coves d'Ajanta també són esmentades al text del segle XVII Ain-i-Akbari d'Abu al-Fazl, on són descrites com a "vint-i-quatre temples rupestres tallats en la roca, cadascun amb ídols notables".[22]

La riquesa artística de les obres d'Ajanta s'ha d'entendre dins del context d'efervescència cultural i econòmica que va comportar l'eclosió de la ruta de la seda. Des de temps remots hi ha evidències de l'existència d'un comerç internacional que segurament es remunta a època protohistòrica; d'altra banda, gràcies a les fonts occidentals, tenim certesa de l'existència d'un comerç continuat i fructífer de l'Índia amb la Mediterrània en els primers segles de la nostra era. Segons Eva Fernández, la ruta comercial índia pot ser estudiada com una ramificació de la Ruta de la Seda principal, que unia la Mediterrània amb la Xina i que, per tant, es pot parlar d'una Ruta de la Seda índia; aquesta afirmació deu, però, ser precisada. Encara sí que és cert que en nombroses ocasions Índia va actuar com a intermediària en el comerç de la seda, no es pot afirmar que a la zona que ens afecta existís en l'antiguitat un comerç basat en aquest producte, ja que no s'ha trobat cap evidència arqueològica que així ho demostri. Es pot parlar d'una Ruta de la Seda índia, en primer lloc, perquè l'anomenada "Ruta de la Seda" no estava exclusivament bolcada al comerç d'aquest material; també es transportaven, mussolines, cotó i en alguns casos esclaus i animals.[23]

Tanmateix, en relació amb aquest tema interessen tres idees principals. La primera és la importància del budisme com a element catalitzador del comerç internacional; la segona, la formació a l'Índia, al llarg de les rutes comercials, d'un art que establiria les bases estilístiques i iconogràfiques de l'art budista universal i, finalment, els canvis socioeconòmics derivats d'aquest comerç, que va donar lloc al naixement d'una nova classe de comerciants que tindria una gran importància en la construcció dels conjunts religiosos excavats.[23]

Hi ha una llarga tradició a l'Índia d'excavar santuaris a la roca viva. Aquest costum havia començat en època mauriana (segle III aC), potser a causa del contacte amb la Pèrsia aquemènida, i va aconseguir la seva esplendor a Ellora i en Elephanta (segle VII dC), marcant, a més, el inici de tota una tradició que es va estendre a través de la Ruta de la Seda fins al Pakistan, Afganistan, Àsia Central i Xina. Cal dir que la introducció de la fe Mahayana, i el budisme de la predicació van contribuir a aquesta difusió. Ajanta se situa al voltant de la ruta que unia el sud de l'Índia amb la Ruta de la Seda. Aquest camí va ser temps transitat per milers de pelegrins i comerciants, i va suposar una importantíssima via de formació, evolució i difusió de l'art budista. Cal dir que a més estaven situades a 130 km del nord de Paithan, antiga ciutat de Pradesh tishtana, capital de la dinastia que va donar origen al conjunt: la dinastia Satavahana.[24]

El budisme primitiu Theravada o Hinayana no era proselitista, per la qual cosa no es va ocupar de crear els mitjans necessaris per a una expansió de la doctrina. Això canviaria entre els anys 100 i 200 aC, amb el desenvolupament del corrent Mahayana, que estenia la possibilitat d'alliberament a tots els homes. Els monjos budistes de la Índia comencen a viatjar juntament amb les caravanes dels comerciants, difonent la doctrina per Àsia Central i la Xina. D'altra banda, monjos estrangers comencen a peregrinar a l'Índia, on passen anys estudiant a les universitats budistes. Gràcies als seus escrits coneixem la vida índia en aquest període, i s'han pogut reconstruït en part les rutes comercials, així com restes arqueològiques importants.[25]

Juntament amb la doctrina es distribueixen les formes plàstiques i tota la nova iconografia. Des de la costa del Coromandel va començar l'expansió cap al Sud-est asiàtic on es va desenvolupar un art directament inspirat en l'indi. També es van importar formes, especialment de Grècia i Roma, així com temes de l'Àsia central i oriental. Les pintures d'Ajanta tindran especial transcendència en aquest sentit, ja que són l'únic exemple conservat de pintura mural índia de l'antiguitat: constitueixen un referent obligatori a l'hora d'estudiar tant la pintura del sud-oest asiàtic, així com la pintura mural de l'Àsia central, el Tibet i de la Xina.[26]

Al llarg dels períodes Kusana i Gupta, estretament units al gran comerç internacional, sorgeix aquesta nova classe enriquida dels comerciants anteriorment mencionats. Aquests s'enriqueixen tant com famílies terratinents, però el sistema hinduista vigent no els permetia l'ascens de social, a causa del sistema de castes vigent (una estructura rígida i difícil de modificar). Els comerciants eren considerats com d'una classe molt inferior (vaisya) a la dels sacerdots o nobles. Per això és possible que adoptessin el budisme, participant activament en el patrocini d'obra pública que constatés el seu poder, donant grans riqueses als monestirs. D'altra banda el protagonisme del comerç queda plasmat en la representació d'escenes d'activitat comercial a gran escala, com en el cas del Simhala Avadana, o fins i tot en les històries dels jataka, on sovint apareix el bodhisattva (Buda en les seves reencarnacions prèvies) com a comerciant o envoltat de mercaders relacionats amb les grans rutes transcontinentals.[26]

El 28 d'abril de 1819, l'oficial britànic John Smith trobà l'entrada de la cova 10 mentre caçava tigres. Cal dir que la troballa no va ser del tot casual, ja que va ser guiat fins a l'emplaçament per un pastor que coneixia la zona.[27] Seguidament, el capità Smith va anar a un poble proper i va demanar als vilatans que vinguessin al lloc amb destrals, llances, torxes i tambors, per tal de reduir el creixement enredat de la jungla que dificultava l'entrada a la cova. Després va vandalitzar la paret ratllant el seu nom i la data sobre la pintura d'un boddhisattva.[27]

Durant les següents dècades les coves van cobrar fama pel seu entorn exòtic, la seva impressionant arquitectura i sobretot les seves pintures excepcionals i úniques. S'inicien també una sèrie de grans projectes per copiar les pintures, fet que ha permès el coneixement d'alguns fragments perduts des d'aleshores. L'any 1848, la Royal Asiatic Society va establir la "Bombay Cave Temple Commission" per netejar, endreçar i enregistrar els llocs de tall de roca més importants de la presidència de Bombay, amb John Wilson com a president. El 1861, aquest es va convertir en el nucli de la nova investigació arqueològica de l'Índia.[28]

Durant l'era colonial, el lloc d'Ajanta es trobava al territori de l'estat de Hyderabad i no a l'Índia britànica. A principis de la dècada de 1920, Mir Osman Ali Khan, l'últim Nizam de Hyderabad, va designar una sèrie de responsables per restaurar l'obra d'art, va convertir el lloc en museu i va construir una carretera per fer-lo accessible als turistes. Tanmateix, aquests primers esforços van resultar ser una mala gestió, que per desgràcia va accelerar el deteriorament del lloc. Després de la independència, el govern estatal de Maharashtra va encarregar-se de millorar la infraestructura de transports, les instal·lacions i la gestió del monument en general.[29]

Considerant la importància d'aquesta obra, el director d'Arqueologia de Nizam va fer venir a un dels majors experts italians, el professor Lorenzo Cecconi, conegut per la restauració de la Capella Sixtina, que amb l'ajuda del comte Orsini duu a terme també la de les coves d'Ajanta.[30] El seu treball va ser descrit de la següent manera:

Les reparacions de les coves i la neteja i conservació dels frescos s'han dut a terme amb uns principis tan sòlids i de manera tan científica que aquests inigualables monuments han trobat una nova vida durant almenys un parell de segles.[7]

Per desgràcia, i malgrat els esforços, les pintures van tornar a descuidar-se, degradant-se un altre cop la seva qualitat. Les coves són actualment un dels principals atractius turístics a Maharashtra, sent especialment concorregudes durant algunes èpoques de l'any, cosa que fa perillar la seva conservació. L'any 2012, la Corporació de Desenvolupament del Turisme de Maharashtra va anunciar uns plans per afegir a l'entrada del Centre de Visitants rèpliques completes de les coves 1, 2, 16 i 17, per tal de reduir les aglomeracions a les originals, i permetre als visitants rebre una millor idea visual de les pintures, poc il·luminades i difícils de llegir a les coves.[31]

A partir del segle VII dC el budisme havia deixat de ser la religió dominant d'Índia, el que va portar al fet que tots els monestirs i conjunts religiosos situats al sud del riu Ganges havien quedat abandonats i oblidats.[32] A Ajanta des de la visita del pelegrí Xuan Zang al segle VII no tornem a tenir cap notícia de les coves fins dotze segles després, recuperant la memòria d'aquestes per un exèrcit anglès el 28 d'abril de 1819 per "Madras Army".[32] Un temps més tard, en 1836, Sir James Alexander fa la primera descripció d'Ajanta. Tanmateix a la segona meitat del segle xix i els primers anys del segle XX van proliferar tot un conjunt de textos descriptius, per part de Archaeological Survey of India.[32] No obstant això, comptem amb autors que es consideren la base de tots els estudis posteriors: James Fergusson i James Burgess, d'on queden litografies que acompanyaven els seus textos. Reproduccions de gran valor, ja que, les coves han perdut algunes escenes i aquestes imatges ajuden a reconstruir com eren les pintures d'Ajanta. En un inici les còpies d'Ajanta de mitjans del segle xix van ser pràcticament totes destruïdes com les de Mayor Gill i Griffiths, per uns incendis. Però Lady Herringam l'any 1911 va tornar a copiar les pintures i es van publicar l'any 1915, fins i tot conservant-les actualment. Encara que les pintures fetes a inicis del segle XX serán diferents de les de mitjans del XIX, ja que, amb el temps les pintures van anant degenerant. Mentre succeïa tot aquest moviment d'interès per les coves i es van donar a conèixer a Occident va haver-hi tot un moviment on es van començar a interessar per aquest tema i són dos els grans teòrics de l'art indi: Havell i Ananda Coomaraswamy. Tanmateix, Dieter Schlingloff va intentar interpretar les escenes d'Ajanta.

Amb el descobriment del conjunt d'Ajanta, es van obtenir per primer cop exemples de la pintura índia de l'antiguitat, un art indi amb entitat pròpia. La trobada d'aquestes coves va reflectir com Índia comptava amb una tradició artística pròpia fent de les coves d'Ajanta símbol cap a la independència de l'imperi britànic.[32] En aquest punt, Índia va exigir la seva independència cultural, a aquesta reivindicació s'hi van unir artistes que veien la necessitat de retornar a una tradició pictòrica i escultòrica d'època clàssica. Ajanta com entitat històrica i cultural va ser el principal motor del canvi, el pas de la Índia Britànica colonial a la independent, l'any 1947.[32]