La Catedral de Terol té el seu origen a l'església de Santa Maria de Mediavilla, que va començar a edificar-se en estil romànic el 1171 i es va concloure amb l'erecció de la torre mudèjar el 1257. A la segona meitat del segle xiii, el mestre d'obres morisc Juzaff, reestructura l'antiga obra romànica i dota a l'edifici de tres naus mudèjars de maçoneria i maó, que milloren i eleven l'estructura romànica del segle xii.

Al mateix estil gòtic-mudèjar, ja al segle xiv es van substituir els absis romànics per uns altres, com es pot apreciar a la capçalera de la capella major. Es va reduir amb això a la meitat el nombre de suports, cosa que va donar una més gran lluminositat i espaiositat a les naus d'arcs apuntats. També els murs van ser recrescuts. El 1423, ja amb l'aspecte mudèjar amb què, en el que és fonamental, es troba el temple actualment, el pontífex aragonès Benet XIII, l'anomenat «Papa Luna» la va donar el rang de Col·legiata.

Ja en estil plateresc-mudèjar, va ser construït el 1538 el cimbori de la nau central, obra de Martín de Montalbán. Va ser edificat de planta octogonal sobre trompes i presenta al seu exterior finestres amb decoracions plateresques. Més tard, el 1587, amb la creació de la diòcesi de Terol, va ser promoguda a catedral i consagrada com a tal. Finalment el 1909 s'aborda l'edificació de la façana d'estil neomudèjar, obra de Pau Monguió i Segura.