Sant Agustí

El primer arquebisbe de la catedral va ser sant Agustí de Canterbury qui abans havia estat l'abat de l'abadia benedictina de Sant Andreu a Roma, enviat a Anglaterra l'any 597 pel papa Gregori I.[1]

Sant Beda el Venerable registra com la catedral va ser fundada per sant Agustí, el primer arquebisbe. Investigacions arqueològiques realitzades sota els seus fonaments el 1993 van revelar les restes d'aquesta primer etapa saxona de la catedral, que havia estat construïda en un costat d'un antiga via romana. Aquesta primitiva església havia estat dedicada a sant Salvador.

Agustí també va dirigir la fundació de l'abadia benedictina de Sant Agustí (abadia de sant Pere i Sant Pau) que havia de ser construïda fora dels murs de la ciutat. A partir de llavors va ser dedicada a sant Agustí i durant molts segles fou l'indret on es feien enterrar els arquebisbes. Les ruïnes d'aquesta abadia són inscrits al patrimoni de la Humanitat de la UNESCO junt amb la catedral i l'antiga església de Sant Martí, amb restes romàniques.

Fi del període saxó i viking Segon edifici sobre el mateix eix afegit per l'arquebisbe Cuthbert (740-760) així com el baptisteri dedicat a sant Joan Baptista. Oda (941-958) va renovar l'edifici ampliant considerablement la nau. La comunitat de la catedral va esdevenir un monestir benedictí amb les reformes de l'arquebisbe sant Dunstan, que fou enterrat al costat sud del gran altar. Lyfing (1013-1020) i Aethelnoth (1020-1038) van afegir un absis a l'oest, que va servir com a oratori de santa Maria.Període normand Lanfranc (1070-1077), el primer arquebisbe normand, va fer reconstruir l'església saxona que havia caigut en ruïnes. Sant Anselm va fer ampliar el cor cap a l'est per permetre acollir els frares del monestir que havia estat restablert. La cripta d'aquesta església continua sent avui la més gran d'aquesta mena a Anglaterra.Thomas Becket  Tomba d'Enric IV al costat de la seva segona esposa Joana de Navarra

Una de les hores negres de la història de la catedral va ser la decapitació de Thomas Becket al creuer cap al nord-est el dimarts 29 de desembre de 1170 pels guàrdies que havien sentit les paraules del rei Enric II d'Anglaterra: «Qui em desfarà d'aquest empipador en sotana?», mentre era en conflicte amb Becket. Els guàrdies van prendre aquesta expressió al peu de la lletra i van assassinar Becket a la seva pròpia catedral. Becket va ser així el segon dels quatre arquebisbes de Canterbury assassinats. La tomba d'un altre arquebisbe assassinat, Alphege, ha estat col·locada sobre el costat nord del gran altar.

 Tomba del Príncep Negre

Després de la destrucció per l'incendi del cor i la façana est de la catedral de Canterbury el 1174, un grup de mestres d'obres va ser convidat a proposar plans per a la reconstrucció, que va guanyar el mestre d'obres Guillem de Sens, que havia treballat a la catedral de Sens, i els treballs van començar aquell mateix any, però el 1178 es va ferir de gravetat en caure de les bastides i va tornar a França, on va morir,[2] continuant els treballs Guillem l'Anglès que va fer afegir la capella de la Trinitat per contenir les relíquies de sant Thomas Becket. L'estructura resultant del cor de la catedral de Canterbury amb arcbotants, amb alts arcs i voltes en ogiva, subratllant les línies verticals dels pilars i de les fletxes que creen així uns interiors amb sensació d'alçada es considera la primera obra del gòtic anglès antic.[3] Amb el temps, altres personatges van ser enterrats en la seva proximitat com Eduard Plantagenet (el Príncep Negre) i el rei Enric IV d'Anglaterra. La torre "Corona" va ser construïda sobre la façana est per contenir la relíquia del cap de sant Thomas que va ser decapitat.

Les donacions dels pelegrins (d'entre els quals Geoffrey Chaucer, autor dels Contes de Canterbury) que visitaven la tomba de Becket pels miracles que hi succeïen, van pagar àmpliament la reconstrucció onerosa de la catedral i dels edificis adjacents. El pelegrinatge va acabar quan Enric IV es va apoderar dels tresors de la catedral tot destruint el lloc sant on es conservaven les relíquies del prelat.

Segles XIV al XVI El prior Thomas Chillenden (1390-1410) va fer reconstruir la nau en l'estil perpendicular de l'arquitectura gòtica. La torre normanda central de Lanfranc, l'Angel Steeple, va ser enderrocada en els anys 1430. La reconstrucció va tenir lloc cinquanta anys més tard, començant el 1490 i acabant el 1510 amb una alçada de 90 m. Aquesta nova torre és coneguda amb el nom de Bell Harry Tower, en honor del prior Enric d'Eastry que va organitzar aquesta reconstrucció. La campana toca sempre cent cops a les 9 h menys 5 minuts del vespre per indicar el toc de queda de la ciutat.

Va deixar de ser un monestir durant la dissolució dels monestirs quan tots els establiments religiosos van ser suprimits. Canterbury va ser l'últim a sotmetre's a aquesta decisió el març de 1539.

Del segle xvii fins avui La torre normanda nord-oest va ser enderrocada a la fi dels anys 1700 a causa de problemes en les estructures. Va ser reemplaçada durant els anys 1830 en l'estil gòtic perpendicular, el mateix que la torre sud-oest anomenada 'Arundel Tower'. Va ser l'últim canvi d'importància en l'estructura de la catedral. Les ruïnes del dormitori comú del monestir d'estil romànic van ser reemplaçades per una biblioteca i per l'arxiu d'estil neogòtic construït al segle xix. Aquest edifici va ser destruït per una bomba que apuntava directament a la catedral el moment de la Segona Guerra Mundial. Va ser reconstruïda de forma idèntica diversos anys més tard.