Entre els segles XVI i xvii, Europa va viure un procés de transformació gradual en termes bèl·lics. Les armes de foc es van imposar arreu i tot el continent va adoptar noves solucions defensives que van alterar els cànons medievals. Les construccions baluardades amb artilleria van esdevenir el símbol d'una nova època. Des de llavors, els conflictes militars que van assolar Catalunya van contribuir a modificar el Castell de Cardona, un procés de transformació que es va iniciar després de la guerra dels Segadors, o de Separació (1640-1652), va continuar amb la guerra de Successió espanyola (1702-1715) i es va perllongar durant la guerra del Francès (1808-1814) i el convuls segle xix.[1]

L'esclat de la guerra de Successió va aplegar a Catalunya i als altres regnes hispànics –en la més estricta clandestinitat– tots els sectors contraris als Borbó. Al Principat, el moviment austriacista va esdevenir més precoç i més ampli des d'un punt de vista social i territorial perquè va encarnar la defensa de les constitucions i llibertats del país, amenaçades per la nova dinastia. La repressió contra l'austriacisme va anar creixent a mesura que ho feia també el moviment i va donar nous arguments a la seva causa.[1]

A l'ermita de Sant Sebastià (Vic–Santa Eulàlia de Riuprimer), alguns petits nobles i propietaris rurals, que havien estat oficials dels fusellers de muntanya a les anteriors guerres contra França, van signar el pacte dels Vigatans. Aquest document avalà els ambaixadors catalans Antoni de Peguera i Domènec Perera, que signaren, a Gènova, amb Mitford Crowe, ministre plenipotenciari de la reina Anna, un acord d'aliança amb Anglaterra. Per aquest acord, s'obtingué el compromís d'Anglaterra de respectar i protegir les Constitucions Catalanes, mentre que el Principat donaria suport a un desembarcament aliat per coronar l'arxiduc Carles d'Àustria (tractat de Gènova, 20 de juny de 1705).[1]

La Junta General de Braços, o Parlament de Catalunya, no va acatar els tractats de pau internacional d'Utrecht i, al juliol del 1713, va proclamar la guerra a ultrança contra el Borbó. Així, es va iniciar un setge sobre Barcelona que es perllongà durant més de tretze mesos. A la resta del Principat, si bé en un primer moment Castellciutat també es posà sota obediència catalana, només la fortalesa de Cardona es va oposar de manera continuada als exèrcits de les Dues Corones. En el darrer any de guerra, el castell de Cardona es convertí en el centre de la resistència a l'interior del país. Entre l'estiu del 1713 i el del 1714, les tropes franceses i castellanes van assetjar Barcelona per terra i mar i la van bombardejar amb més de quaranta mil projectils. La ciutat va capitular l'11 de setembre de 1714.[1]

Reconquesta

El Castell apareix documentat per primera vegada en època carolíngia (segle viii) quan consta com a destruït pels sarraïns en una de les seves ràtzies inicials. Posteriorment, Lluís el Pietós el feu ocupar i restaurar (798) per tal de preparar la reconquesta de Barcelona. La revolta dels nobles Aissó i Guillemó (826) feu fracassar la represa i motivà el despoblament de la Catalunya Central. La fortalesa fou restablerta definitivament en la repoblació de Guifré el Pilós. Cardona conserva una de les cartes de poblament més antigues; la que lliurà el comte Guifre als pobladors del castell en una data indeterminada entre 872 i 878, si bé alguns la situen entre 880 i 886.[1]

El llinatge dels Cardona

L'any 986, una carta de poblament del comte Borrell concedida al vescomte Ermenir, sembla confirmar el domini ja existent dels vescomtes d'Osona que, des de finals del segle x, fixaren residència al castell de Cardona. El canvi del nom del vescomtat, d'Osona a Cardona, es realitzà progressivament. Per tant, el domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona i el domini feudal als vescomtes d'Osona-Cardona fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. Fou Folc I (1040) qui prengué el nom de Folc de Cardona, originant-ne així la baronia. Durant el segle xi, es documenten empenyoraments, vendes, testaments, etc. Per exemple, el testament sacramental jurat l'any 1076 del comte Ramon Berenguer I que deixa ben explícitament el castell de Cardona als seus fills.

Ramon Folc I de Cardona, ajudà Ramon Berenguer II en la seva lluita contra Berenguer Ramon II el Fratricida, morint l'any 1086 en una ràtzia sarraïna al castell de Maldà. Ramon Folc II es casà amb Isabel, filla del comte Ermengol VI d'Urgell, intervenint en les lluites internes d'aquest comtat fins que morí (1175) assassinat pel cèlebre trobador Guillem de Berguedà. La filla de Folc II, Anglesa de Cardona,estava casada amb Ramon VI, comte de Pallars Jussà (en les segones núpcies d'ell), per la qual cosa el nom de Cardona perdé protagonisme durant un temps, en ser dominat pel de Pallars. Guillem I de Cardona (1209) lluità, junt amb el rei Pere el Catòlic, contra els francesos a Muret. En temps de Joan Ramon Folc III de Cardona (1225-33) i Ramon Folc IV (1233-76) els Cardona participaren en les lluites internes nobiliàries contra el rei Jaume I. L'any 1280, el rei Pere II reconegué als Cardona les jurisdiccions civil i criminal, després de la revolta protagonitzada pel vescomte i altres nobles catalans. Ramon Folc V participà en la defensa de Girona contra les tropes franceses (1285).

El segle xiv el castell de Cardona passà a ser el centre d'un conjunt de castells vinculats a l'hereu de la família. Hug Folc II (1334-1400), participà amb el rei Pere el Cerimoniós en l'expedició a Sardenya (1354) i lluità contra Bernat de Cabrera, aconseguint així del rei la creació del títol de comte de Cardona l'any 1375. En el document de creació d'aquest nou comtat es relacionen el gran nombre de llocs i castells que el formaven dels quals l'hi foren concedits al comte el mer i mixt imperi i l'alta jurisdicció, tot en alou lliure i franc. És a dir, el comte de Cardona tenia la propietat lliure de domini superior i podia administrar justícia tant en delictes greus, de sang, com en delictes civils, comuns.

La participació dels Cardona en els afers reials, col·laborant-hi o enfrontant-s'hi continuarà. Joan Ramon Folc I (1400- 1442) fou conseller del rei Martí i a la mort d'aquest rei, prengué partit a favor de la candidatura de Jaume d'Urgell fins que la sentència de Casp introduí els Trastàmara castellans a la corona d'Aragó. Joan Ramon Folc III (1471- 1486), senyor de Cardona i de Prades, ajudà Joan II a defensar la seva corona en greus lluites internes, així com Ferran el Catòlic contra la rebel·lió del comte de Pallars. L'any 1491, Cardona fou enlairada a Ducat de Cardona. Els comtes anaren incorporant nous territoris al patrimoni i nous títols nobiliaris. Durant el segle xv, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just darrere de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.[2]

En morir el 1575 el successor, Francesc d'Aragó i Cardona, sense descendència successòria, l'enorme herència Cardona passà a mans de la seva germana Joana II casada amb Diego Fernàndez de Còrdova, marquès de Comares. La dinastia continuà amb Enric (1596- 1640), que fou virrei de Catalunya (1632- 1636), i Lluís Ramon (1640-1670). Des d'aleshores seguí un procés de divisió de les possessions fins a arribar a dissoldre totalment l'herència Cardona en el segle xviii, quan el seu ducat passà al poder nobiliari del ducs de Medinaceli (de la Cerda), que encara el mantenen avui en dia.

En la guerra de Successió Espanyola, després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V,[3] després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls i de Vergós va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.

Guerra de Successió

La fortalesa de Cardona va ser la plaça militar catalana que va resistir més enfront l'exèrcit borbònic durant la guerra de Successió. Des del setembre del 1705, la vila s'havia posat sota l'obediència de Carles III, l'arxiduc, i així es va mantenir durant tot el conflicte.

L'any 1711, el Castell de Cardona va patir un dels setges més durs que es recorden. Entre els dies 13 de novembre i 22 de desembre de 1711, Cardona va ser assetjada per un gran exèrcit borbònic format per més de deu mil soldats i dirigit pel tinent general comte de Muret. La fortalesa disposava d'una guarnició defensora d'uns dos mil soldats a les ordres del general comte d'Egkh. Ocupada la vila el 17 de novembre, els borbònics instal·laren tres bateries de canons i dispararen contra la fortalesa durant trenta-cinc dies. La guarnició defensora, afeblida per la intensitat dels bombardejos, va resistir amb coratge, fins que va arribar l'exèrcit d'alliberament, que es va enfrontar als borbònics els dies 21 i 22 de desembre. La victòria aliada en la batalla del setge de Cardona va permetre allargar la guerra en un moment en què els borbònics eren numèricament superiors.

A finals del 1713, abandonada Catalunya pels exèrcits aliats que havien pactat la pau d'Utrecht, només van resistir a l'ocupació borbònica Barcelona i Cardona. Un any després, amb la derrota de la capital catalana l'11 de setembre, el duc de Berwick va exigir l'entrega del Castell de Cardona com a condició per evitar que la població barcelonina fos represaliada. Tanmateix, el coronel Manuel Desvalls es negà a rendir la plaça al·legant que només podia donar credibilitat a les ordres directes dels seus superiors de Barcelona i que, per tant, no podia donar per bones les notícies aportades per l'enemic.

La fortalesa de Cardona va capitular el 18 de setembre de 1714, una setmana després de la caiguda de Barcelona. La seva entrega va ser una de les condicions principals imposades pel mariscal duc de Berwick. Tot i així, el governador Manuel Desvalls, carregat de coratge, va exigir al mariscal comte de Montemar unes capitulacions honroses que es formalitzaren en vint-i-tres articles. La capitulació de Cardona, respectava per escrit la vida i les hisendes dels soldats i oficials que residien a la fortalesa i de tots els habitants de la vila de Cardona.

Segle XX

Al principi del segle xx, la comandància militar va ser suprimida i la fortalesa va quedar en estat d'abandó. El 1931, la canònica de Sant Vicenç va ser declarada Monument Nacional i, l'any 1949, la resta del conjunt patrimonial. Des del 1976, acull un parador de turisme. L'any 2001, la gestió i conservació del castell de Cardona van ser transferides a la Generalitat de Catalunya.

Actualitat  Castell de nit

Actualment el castell acull el parador de Turisme Ducs de Cardona, i el seu director és Jaume Sebastian. El 27 d'octubre de 2010 va esdevenir el primer parador-museu de Catalunya.[4] Depèn del Museu d'Història de Catalunya.[5]

El 2014 el Departament de Cultura ha realitzat obres de rehabilitació al Castell de Cardona per tal de completar-ne la seva reforma arquitectònica i la seva museïtzació. Les actuacions que s'hi han dut a terme, que s'inauguren coincidint amb els actes de commemoració del Tricentenari, inclouen la senyalització turística de tot el monument, la museïtzació de l'espai de la Casamata, l'adequació dels baluards i la impermeabilització de la coberta de la Col·legiata de Sant Vicenç.[1]

Aquest conjunt de les obres realitzades de senyalització i museïtzació del Castell de Cardona, que el Departament de Cultura ha materialitzat a través de l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural, han suposat una inversió de 223.000 €.

A nivell arquitectònic, les obres han consistit a impermeabilitzar la coberta de la Col·legiata de Sant Vicenç, afectada per filtracions d'aigua i despreniments de pedres, finalitzar els treballs de restauració dels baluards i posar en marxa una nova línia elèctrica per millorar la instal·lació de llum del conjunt de la fortalesa. La resta d'actuacions han permès dotar el monument de nous recursos turístics amb la instal·lació de la senyalització turística del castell i la museïtzació de la Casamata. La nova senyalització està formada per 36 elements que identifiquen els principals punts d'interès de la fortalesa i que expliquen la història del castell, des dels seus orígens fins a l'actualitat.[1]