Després de la destrucció d'Anfa pels portuguesos, la llegenda de la seva tornada el 1515 i la fundació de la ciutat el 1515 o 1575 no és més que això, una llegenda. Els portuguesos van tenir el projecte d'anar a Anfa el 1515 però no el van executar al fracassar a Mamura. La tradició diu que van fundar Casa Branca el 1575 i la van abandonar el 1755 després de l'augment dels atacs provinents de les tribus musulmanes dels voltants. La realitat és que el lloc va romandre desert fins que el sultà Sidi Muhammad ben Allah la van fer construir amb el nom de Dar al-Bayda a la meitat del segle xviii amb un bastió capacitat per artilleria, probablement després del 1769 quan els portuguesos van evacuar Mazagan, per prevenir un retorn ofensiu dels cristians. El 1782 el comerç fou concedit a una companyia de Cadis i el 1789 a la Compañia de los Cinco Gremios Mayores de Madrid, però el 1793 es va revoltar el governador del país dels Shawiya, i va establir residència a Casablanca i després de liquidar la revolta el sultà va fer tancar el port el 1794 i va enviar a Rabat als delegats espanyols i altres comerciants cristians. No fou reobert fins al 1830 per Mawlay Abd al-Rahman ben Hisham.

En el segle xix la població va començar a créixer considerablement i el comerç marítim es va incrementar. Els comerciants van tornar a partir de 1840 i especialment després de 1852. Els principals foren els occitans de Lodeva que buscaven llana per escapar del mercat anglès; després van seguir anglesos-gibraltarencs, alemanys, portuguesos i espanyols. El 1857 es va obrir el primer viceconsolat. Hi va haver alguna sequera i alguna epidèmia que no va aturar el creixement de la colònia estrangera. Una línia regular de navegació va establir una escala a la vila. El 1906 el tràfic del port (14 milions de francs-or) va superar al de Tànger.

El 1904 Marroc va obtenir un préstec de l'estranger i les duanes van servir de garantia, que es va augmentar el 1906 a causa dels pactes de la Conferència d'Algesires. Els francesos van començar a treballar en la millora del port, provocant l'hostilitat de les tribus Shawiya de la rodalia, que el 30 de juliol de 1907 van atacar i matar alguns treballadors europeus a una carretera fora de la ciutat. Va intervenir un vaixell de guerra francès i en la confusió es va produir el saqueig de la ciutat pels nadius, especialment el barri jueu; el 5 d'agost el vaixell francès va bombardejar la ciutat i el dia 7 d'agost els mariners (2000 homes) van desembarcar dirigits pel general Drude. També Espanya va enviar vaixells i homes. Les tribus foren rebutjades a poc a poc i el país dels Shawiya fou ocupat pels francesos. Així es va iniciar el procés que va portar al protectorat el 1912.

El primer resident general Lautey fou responsable del gran desenvolupament de la ciutat, quan va decidir construir un gran port, el principal del Marroc. Aquest port artificial, protegit de l'alta mar per un dic de 3180 metres, amb 4870 metres de molls d'aigua fonda, va suposar augmentar considerablement l'activitat econòmica local. Casablanca fou un port estratègicament important durant la Segona Guerra Mundial i va albergar la Cimera Anglo-americana el 1943. Després de la guerra una bomba nacionalista el dia de Nadal del 1953, va causar nombroses víctimes.

El 1956 el port tenia un tràfic de vuit milions i mig de tones. La població, que era de 20.000 habitants el 1907, havia passat a 680.000 el 1952, dels quals 462.920 eren marroquins musulmans, 74.783 marroquins jueus (un terç dels jueus del Marroc) i 132.719 estrangers la majoria (99.000) francesos. La ciutat s'estructurava en tres districtes principals: la Medina, barri burgès; el Tnaker, barri popular; i la Mellah, barri jueu. El creixement es va fer principalment cap a l'oest i sud-oest; un nou barri musulmà, la Nova Medina, es va construir al sud i est de l'antiga Medina, i fou poblada per 200.000 marroquins musulmans. A la perifèria alguns barris obrers: a l'est Muhammadiyya (antigament "Carrieres Centrales"); Sidi Uthman (abans Ben Msik), al sud; i Hasaniyya (antiga Derb Jdid o al-Darb al-Djadid) al sud-oest. Al nord-est, a la carretera capo a Rabat, van créixer els barris industrials. En endavant va seguir creixent fins a arribar als actuals tres milions i mig d'habitants.

El 16 de maig de 2003, es van produir atemptats terroristes islamistes a la ciutat. Al restaurant de la Casa d'Espanya, van morir vint persones, 4 d'elles espanyoles; atemptat que va precedir els atemptats de l'11 de març de 2004 a Madrid.