A partir del 1940, l'Alemanya nazi va construir diversos camps de concentració i un camp d'extermini a Auschwitz, que igual que la resta dels camps de concentració, eren gestionats per les Schutzstaffel (SS) dirigida per Heinrich Himmler. Els comandants del camp van ser Rudolf Höß (a vegades escrit "Hoess") fins a l'estiu del 1943, Artur Leibehenschel i Richard Baer.

Al voltant de 6.500 membres de les SS van servir a Auschwitz realitzant tasques amb l'objectiu d'aconseguir la solució final al problema jueu. La majoria van sobreviure a la guerra. Amb les primeres presoneres també van arribar les primeres vigilants al camp, el març de 1942 traslladades des del camp de Ravensbrück a Alemanya. El camp femení es va mudar a Auschwitz Birkenau l'octubre de 1942, i Maria Mendel va ser anomenada cap de vigilància. Al voltant de 1.000 homes i 200 dones de les Schutzstaffel van ser supervisors de vigilància a tot el complex d'Auschwitz. D'entre tots els funcionaris només 750 van ser portats a judici, gairebé tots en relació amb els crims contra la població polonesa. Höß va donar una descripció detallada del funcionament del camp durant els Judicis de Nuremberg, detalls que va complementar a la seva autobiografia. Höß va ser executat el 1947, davant de l'entrada al crematori D'Auschwitz I.

La industrialització de la mort: les cambres de gas i els forns crematoris  La primera cambra de gas (encara intacta) ubicada a Auschwitz I Forn crematori d'Auschwitz I

Com molts altres camps d'extermini, s'instal·laren cambres de gas per produir la mort. L'any 1942, la "selecció" de jueus s'havia convertit en quelcom habitual a Auschwitz. Quan arribava un tren carregat de presoners es procedia a separar els homes i les dones joves, considerats aptes per al treball, dels nens, vells, un bon nombre de dones i malalts que eren, directament, assassinats. A aquests darrers se'ls deia que anaven a rebre una dutxa i a ésser desinfectats. En realitat, se'ls conduïa directament a les cambres de gas, camuflades com a dutxes.

Com el sistema permetia l'eliminació massiva de vides humanes va plantejar el problema dels cadàvers. Inicialment eren sepultats en fosses comunes, però el procediment era lent i insuficient. L'estiu de 1942, els cossos, inflats per la seva putrefacció, removien la terra i amenaçaven els pous d'aigua dels voltants. El mes d'octubre foren desenterrats per a procedir a la seva incineració en foses. Finalment, la instal·lació progressiva de forns crematoris resolgué aquesta qüestió.

Les cambres de gas anirien rebent una sèrie de millores tècniques que garantien una major eficàcia i funcionament, com per exemple els sistemes d'aire de les cambres de gas del crematori. El mes de juny de 1943, Auschwitz tenia una capacitat d'incineració de gairebé 4.800 cadàvers diaris.

Les condicions de vida

Les condicions de vida eren inhumanes: les robes que rebien els que passaven la primera selecció eren parracs, les hores de descans eren insuficients, no hi havia instal·lacions sanitàries (per exemple, a inicis de l'estiu de 1944, 32.000 dones compartien una mateixa comuna), l'alimentació era extremadament pobra... A la fam, el fred, un treball esgotador, l'amuntegament, la brutícia, la manca d'higiene i les malalties (el tifus, la disenteria i un bon nombre de malalties dermatològiques eren un fet comú) s'hi afegia el sadisme dels membres de les SS i els subalterns escollits entre el lumpen del camp d'extermini.

Primo Levi (Torí, 1919-1978), químic de professió i supervivent d'Auschwitz, és un testimoni colpidor de la supervivència i la mort a l'infern dels camps d'extermini durant els últims anys de l'ocupació nazi. Primo Levi explica com era de senzill sucumbir en aquest camp, convertir-se en un enfonsat, tan sols n'hi havia prou d'obeir totes les ordres que es rebien, no menjar altra cosa que el ranxo, atenir-se a la disciplina del treball i del camp. L'experiència ha demostrat que d'aquesta manera només excepcionalment es podia durar més de tres mesos. Tots els "musulmans" (Levi ignora per quina raó els veterans del camp designaven els dèbils, els ineptes, els destinats a la selecció amb aquest terme) que anaven a la cambra de gas tenien la mateixa història, o més exactament, no tenien història; van seguir el pendent fins al fons, de manera natural. Un cop al camp, per la seva essencial incapacitat, o per desgràcia per qualsevol incident banal, foren trepitjats abans d'haver pogut adequar-s'hi; feren tard, no començaren a aprendre l'alemany i a discernir alguna cosa en l'infernal garbuix de lleis i de prohibicions sinó quan el seu cos ja fou una ruïna, i res ja no els podia salvar de la selecció o de la mort per decaïment.[1]

El futbol va ser una pràctica associada al camp d'Auschwitz gairebé des dels seus mateixos inicis. El primer camp del complex, l'anomenat Auschwitz I, va començar a funcionar durant el mes de maig de 1940 i, poques setmanes després, ja es va iniciar la construcció d'un camp de futbol als terrenys on antigament s'ubicava una guarnició de l'exèrcit polonès, un fet que va propiciar que, a finals d'aquell mateix 1940, ja fos habitual que s'hi disputessin partits que, principalment els diumenges, enfrontaven equips de presoners agrupats per nacionalitats. Els oficials de les SS responsables del control del camp toleraven aquells partits i, fins i tot, incentivaven que es disputessin permetent als presoners que els jugaven una millor alimentació que a la resta per tal de garantir el millor espectacle possible.[2]

La fi d'Auschwitz

La retirada alemanya de tots els fronts de guerra, i especialment davant l'avanç soviètic, obligaren Himmler a plantejar-se el tancament dels camps d'extermini. A la tardor de 1943 s'evacuen els camps de Treblinka, Sobibor i Belzec. El mes de juliol de 1944, els soviètics entren al camp de Lublin i donen a conèixer l'assassinat massiu als camps.

A la fi de l'any 1944, només Auschwitz continuava en funcionament com a camp d'extermini, però la fi era pròxima. El 25 de novembre, Himmler ordena que es procedeixi al seu desmantellament. El 17 de gener de 1945 es destrueix el bloc mèdic del camp i es passa llista per darrera vegada. Al recompte hi ha 31.894 reclusos a Auschwitz i 35.118 als camps satèl·lits. Alhora, el personal nazi inicia l'evacuació d'Auschwitz. La majoria dels presoners van haver de marxar cap a l'oest. Els qui eren massa dèbils per caminar eren deixats endarrere. El 20 de gener un destacament de les SS afusella a dues-centes jueves i, després, destrueix els edificis on hi ha els crematoris I i II. Per la seva banda, la indústria IG Farben destrueix els seus arxius. Durant els dies següents, les SS continuaren assassinant reclusos i destruint les instal·lacions. El dia 27 de gener procediren a destruir el darrer crematori, el IV. La tarda del mateix dia apareixen les tropes soviètiques. El camp d'extermini d'Auschwitz finalitzava la seva macabra existència. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l'exèrcit Roig el 27 de gener de 1945.

Només quedaven dempeus sis dels trenta-cinc magatzems. Als que van quedar s'amuntegaven 368.820 vestits d'home, 836.255 de dones, 5.525 parells de sabates de dona, grans quantitats de roba de nen, raspalls de dents... En una altra dependència hi havia set tones de cabell humà. Entre els cadàvers els soviètics trobaren set mil supervivents.

Des del 1949, Witold Pilecki –un soldat de l'Armia Krajowa (organització de resistència polonesa a l'ocupació nazi)– va ser voluntari per ser portat com a presoner a Auschwitz i va produir una considerable quantitat d'informació que es va portar fins a Varsòvia i d'allà, a Londres. D'altra banda, els aliats tenien una informació aèria més detallada dels camps des del maig de 1944. Dos presoners que es van escapar (Rudolph Vrba y Alfred Wetzler) havien reunit descripcions precises i mapes que van arribar als aliats durant l'estiu de 1944. El 13 de setembre de 1944, bombarders americans van bombardejar la fàbrica de Buna Werke associada amb Auschwitz III, destruint-la parcialment.

Durant els anys d'operació dels camps, al voltant de 700 presoners van intentar escapar, dels quals 300 ho van aconseguir. La pena aplicada per intent de fuga era la mort per inhalació. Generalment, les famílies dels escapats eren arrestades i internades a Auschwitz per ser exhibides com a advertència als altres presoners. El nombre total de morts produïdes a Auschwitz encara està en debat, però s'estima que entre un milió i un milió i mig de persones hi van morir.

Presoners més coneguts Józef Cyrankiewicz va presidir el govern de la República Popular de Polònia entre 1947 i 1952, i entre 1954 i 1970. També va ser President entre 1970 i 1972. Anne Frank va ser internada a Auschwitz-Birkenau entre setembre i octubre de 1944; després va ser traslladada a Bergen-Belsen on va morir de febre tifoide. Coneguda per la troballa del seu diari (El diari d'Anne Frank) on descrivia la seva vida amagada a Amsterdam. Maximilian Kolbe, sant polonès, va ser presoner d'Auschwitz I. Va ser voluntari per morir de fam en lloc d'un altre presoner el 1941. Anita Lasker-Wallfisch, violoncel·lista alemanya. Va sobreviure com a membre de l'Orquesta de Noies D'Auschwitz. Va ser també testimoni del Judici de Bergen-Belsen. Després de la guerra es va asilar i establir a la Gran Bretanya. Ha estat fundadora de l'orquestra English Chamber Orchestra. El seu fill és el conegut violoncel·lista Raphael Wallfisch. Primo Levi, químic de professió, supervivent del camp. Els fets de la Segona Guerra Mundial el van marcar profundament fins al punt que en va escriure diversos llibres. Si això és un home juntament amb La treva i Els enfonsats i els salvats formen la trilogia d'Auschwitz. Witold Pilecki, soldat polonès de l'Armia Krajowa, voluntari per internar-se a Auschwitz, va organitzar la resistència a Auschwitz (Związek Organizacji Wojskowych, ZOW) i va informar els aliats sobre les atrocitats que hi tenien lloc. Després va formar part de l'aixecament de Varsòvia. Edith Stein, monja catòlica d'origen jueu. Va morir a les cambres de gas d'Auschwitz II. Elie Wiesel va sobreviure a la seva reclusió a Auschwitz III Monowitz i va escriure sobre les seves experiències. Petr Ginz (1928–1944), jove editor de Vedem, conegut pel diari que va escriure abans de la seva deportació, descobert fa poc, i editat per la seva germana Chava Pressburger.