El T-34 és un tanc mitjà de fabricació soviètica que va ser produït des de 1940 a 1958. Era considerat un dels millors tancs, juntament amb el Pz IV Tiger alemany, en quant a eficiència . Quan la Unió Soviètica va entrar en la Segona Guerra Mundial, en l'actualitat és considerat el millor tanc que hagi intervingut en la Segona Guerra Mundial, no per tenir major potència de foc si no pel seu equilibri al camp de batalla això inclusivament per a sobre dels tancs de tanta potència de foc com els alemanys i tan ràpids com els dels aliats, el seu disseny era el més efectiu i influent de tota la guerra. Fabricat per primera vegada el 1940 a la fàbrica KhPZ a Khàrkiv, Ucraïna, era l'arma principal de les forces blindades soviètiques durant la Segona Guerra Mundial i va ser molt exportat posteriorment. A més, va ser el tanc més produït durant la guerra i el segon de tota la història, rere el seu successor, el T-54/55. Alguns T-34 es van continuar usant fins ben entrat als anys 1990. ...Llegeix més
El T-34 és un tanc mitjà de fabricació soviètica que va ser produït des de 1940 a 1958. Era considerat un dels millors tancs, juntament amb el Pz IV Tiger alemany, en quant a eficiència . Quan la Unió Soviètica va entrar en la Segona Guerra Mundial, en l'actualitat és considerat el millor tanc que hagi intervingut en la Segona Guerra Mundial, no per tenir major potència de foc si no pel seu equilibri al camp de batalla això inclusivament per a sobre dels tancs de tanta potència de foc com els alemanys i tan ràpids com els dels aliats, el seu disseny era el més efectiu i influent de tota la guerra. Fabricat per primera vegada el 1940 a la fàbrica KhPZ a Khàrkiv, Ucraïna, era l'arma principal de les forces blindades soviètiques durant la Segona Guerra Mundial i va ser molt exportat posteriorment. A més, va ser el tanc més produït durant la guerra i el segon de tota la història, rere el seu successor, el T-54/55. Alguns T-34 es van continuar usant fins ben entrat als anys 1990.
El desenvolupament del T-34 va partir de la sèrie de tancs ràpids BT, amb la intenció de reemplaçar els BT i el tanc d'infanteria T-26. Després de la insatisfacció dels carros soviètics en la Guerra Civil Espanyola, la falta de protecció es va fer notable. El T-34 es tractava del tanc que millor equilibrava la potència de foc, mobilitat i protecció dels existents, encara que inicialment la seva eficàcia al camp de batalla va ser desaprofitada a causa de la mala disposició ergonòmica del compartiment de la tripulació, la manca de ràdios, falta de municions i l'ús de tàctiques pobres, així com una decadent cadena de comandament antiquada.
A final de 1943 es va introduir el millorat T-34-85, amb un canó de major potència. El disseny i construcció del tanc van ser contínuament refinaments durant la guerra per millorar la seva eficàcia i reduir els costos, permetent que es disposés constantment de més quantitat de tancs. Cap a 1945, el T-34 versàtil i rendible havia substituït la majoria de tancs pesants i lleugers en servei. Va ser una influència en el desenvolupament posterior del nou concepte de carro de combat, el tanc de combat principal.
Als anys 1930, la majoria dels tancs soviètics eren el carro lleuger T-26 i la sèrie de tancs ràpids BT. El T-26 era un tanc d'infanteria lent, dissenyat per mantenir el pas amb els soldats. Els tancs BT eren tancs de cavalleria, molt ràpids i lleugers, dissenyats per lluitar contra altres tancs, però no contra la infanteria. Ambdós tenien un blindatge fi i empraven gasolina, com la majoria dels dissenys dels anys 30, que solien cremar en flames per problemes al motor. El dièsel es va convertir en un avantatge que els soviètics van saber aprofitar, malgrat ser més sorollós, i per tant, més fàcil de descobrir.
La Guerra Civil Espanyola va ser tota una inspiració per a l'Exèrcit Roig, els que es van adonar, la qual cosa els va portar a la recerca d'uns reemplaçaments, de les debilitats dels seus carros. D'aquest projecte sortiria el T-34 model 1940 i el KV-1.
El 1937, l'enginyer Mikhaïl Koixkin va ser assignat per l'Exèrcit Roig per dirigir un nou equip encarregat de dissenyar un reemplaçament per als tancs BT, a la fàbrica KhPZ de Khàrkiv. El prototip, A-20 denominat, tenia un blindatge de 20 mm i un canó de 45 mm Koshkin va convèncer a Stalin de deixar-lo desenvolupar un segon prototip, un tanc universal armat més blindat i millor que reemplaçaria tant als T-26 com als tancs BT. El segon prototip, designat A-30 però aviat rebatejat T-32, tenia 30 mm de protecció i un canó de 76 mm.
Ambdós models van ser posats a prova als camps d'assaig de Kubinka el 1939, i el T-32 va demostrar ser més maniobrable que l'A-20. La resistència del comandament militar i les preocupacions per l'alt cost de producció van desaparèixer quan es va veure el pobre rendiment dels tancs soviètics a Finlàndia i l'efectivitat de la Blitzkrieg alemanya a França. Una versió més pesant del T-32, amb 45 mm de blindatge en la part frontal, va ser aprovada per a la seva producció com a T-34.
El T-34 tenia la suspensió Christie de ressort helicoïdal del BT, però prescindint de la pesant i ineficaç característica de convertible, que permetia a un tanc moure's amb les rodes sense necessitat de la cadena d'eruga. Tenia un blindatge inclinat, una planta motriu relativament potent i unes erugues amples. La versió inicial portava un canó de 76,2 mm, sovint denominat com T-34/76 (originalment, una designació alemanya). A final de 1943, una segona versió important, el T-34/85 o T-34-85 va començar a ser produïda, amb una torreta de major mida (amb tres tripulants com en els carros alemanys) amb un canó de 85 mm.
ProduccióEl T-34 va plantejar nous desafiaments a la indústria soviètica. Era el tanc mitjà més blindat produït fins a aquell moment, i les peces prefabricades es construïen a diverses plantes: la Fàbrica Dièsel Núm. 75 de Khàrkiv proveïa el motor model V-2, la Fàbrica Kirov Nº 185 de Leningrad va produir el canó|gorja original L-11, i la Fàbrica Dinamo de Moscou, els components elèctrics. Els tancs van ser construïts inicialment en la KhPZ Núm. 183 i la Fàbrica de Tractor de Stalingrad (STZ), i posteriorment en la Fàbrica Krasnoye Sormovo No. 112 a Gorki.
Existien múltiples problemes: les planxes de blindatge eren defectuoses; a causa de l'escassetat dels nous motors V-2, molts tancs de la producció inicial de 1940 portava el motor, suspensió i embragatge inferiors del tanc BT; només els carros dels comandants de les companyia portaven ràdios. El canó L-11 no va respondre a les expectatives, de manera que l'oficina de disseny Grabin a la Fàbrica Gorki Nº 92 va dissenyar el canó F-34 de 76,2 mm. Ja que no s'aprovaria la producció, Gorki i KhPZ van començar a fabricar el canó de tota manera; el permís oficial només seria concedit del Comitè de Defensa de l'Estat després que les tropes elogiessin el bon rendiment del canó.[1]
Existia la pressió política de redirigir els recursos a la construcció dels tancs d'infanteria tradicionals, o de cancel·lar la producció pendent de T-34 a favor del disseny més avançat T-34 M Tanmateix, l'atac per sorpresa d'Alemanya en l'Operació Barbarroja el 22 de juny de 1941 va forçar a la Unió Soviètica a traslladar la producció completa de tancs. Això va produir una gran necessitat d'enviar nous tancs al capdavant immediatament, per la qual cosa no es va permetre modificar parts del T-34 a excepció d'aquelles que aconseguissin una fabricació més ràpida conservant tot el seu poder.
Els ràpids avenços de les forces alemanyes van forçar l'evacuació de les fàbriques de tancs cap als Urals. La KhPZ va ser restablerta a prop de la Fàbrica de vagons Dzherzhinski d'Ural a Nijni Taguil, rebatejada Fàbrica de Tancs Stalin d'Ural Núm. 183. La fàbrica Kirov va ser evacuada unes setmanes abans que Leningrad fos encerclada, i es va traslladar a la Fàbrica de Tractors Stalin de Txeliàbinsk, que rebria el sobrenom de Tankograd, ciutat dels tancs. Mentre que aquestes fàbriques eren recol·locades a una velocitat rècord, el complex industrial al voltant de la Fàbrica de Tractors de Stalingrad produïa el 40% de tots els T-34, fins que va ser completament encerclada durant la Batalla de Stalingrad a la tardor de 1942.[2]
Llevat d'aquesta interrupció, els únics canvis permesos a les cadenes de muntatge eren fer els tancs més senzills i barats de produir. Es van desenvolupar nous mètodes per a la soldadura autògena i en l'enduriment de les planxes, incloent les innovacions del professor Evgeni Paton. El disseny del canó F-34 Model 1941 de 76,2 mm es va reduir a 614 peces, comparades amb les 861 del model anterior. En dos anys es va retallar el cost de producció de 269.500 rubles el 1941 a 193.000 rubles i després a 135.000 rubles, fins i tot encara que la majoria dels treballadors experimentats van ser reemplaçats per dones, nens, invàlids i ancians.
La necessitat d'una millora per al T-34 era molt necessària des de l'entrada en combat dels Tigers i els Panthers, però ja que hi havia escassos exemplars fins ben entrat 1943, no se li va donar la importància necessària, el qual va acabar sent una tomba per als tripulants dels T-34 segon que difícilment no podia combatre els esmentats tancs amb els seus canons de 76,2mm.
Desenvolupament evolutiuEl 1942, el nou disseny de torreta derivat del projecte abandonat del T-34 M va començar a ser construïda, millorant les condicions de falta d'espai i finalment afegint una cúpula de comandant amb visió total. Els subministraments limitats de cautxú van portar a l'adopció de rodes amb vorell d'acer i es va afegir un nou embragatge a la transmissió de cinc velocitats millorada i el motor.
El 1943, els soviètics es van enfrontar contra els nous tancs alemanys Panther i Tiger. D'acord amb l'experiència de la Batalla de Kursk, i les peticions des del front de guerra de tenir més potència de foc a llarg abast, el comandament soviètic va prendre la decisió difícil d'actualitzar les fàbriques per produir un nou model. El T-34-85 tenia un canó de 85 mm de major potència i finalment, una torreta de tres homes amb radio (anteriorment, la ràdio es trobava al buc del tanc). El comandant podia donar les ordres, deixant el maneig del canó a l'artiller i a carregador. A partir de 1944, la tripulació dels T-34-85 va començar a emprar munició subcalibrada de nucli de tungstè (BR-BR-365P), que podia penetrar gairebé un 40% que els projectils BR-365, però que en tenir un menor cap explosiu era menys efectiu en la postpenetració.
CostEl cost per produir un T-34-85 era inicialment un 30% més car que el Model 1943, uns 164.000 rubles, però el 1945 havia baixat a 142.000 rubles. Durant el transcurs de la guerra, el cost d'un T-34 s'havia reduït a la meitat, mentre que la seva mobilitat es mantenia igual, i el seu blindatge frontal i capacitat de penetració del canó s'havia duplicat gairebé.
Al final de la guerra, es van construir uns 57.000 T-34: 34.780 tancs T-34 originals des de 1940 a 1944 i uns altres 22.559 T-34-85 des de 1944 a 1945.[3] Després de la guerra, el T-34 era fora de la producció en gran escala a la Unió Soviètica el 1946 quan es van construir 2.701.
La producció es va reiniciar el 1951 en la República Popular de Polònia i Txecoslovàquia, on es van fabricar 1.380 i 3.185 T-34-85 respectivament, fins a 1956. A finals dels anys 1960, els T-34-85 soviètics van passar per un programa de modernització (T-34-85 M) per a l'exportació i la reserva, utilitzant components dels tancs T-54/55.
S'estima que el total de tancs T-34 és de 84.070 unitats, més 13.170 peces d'artilleria autopropulsada construïdes utilitzant xassís del T-34.[4]
Variants T-34-85
La identificació de les variants del T-34 pot ser complicada. La fosa de la torreta i els detalls superficials i l'equip variava entre fàbriques. Les noves millores s'afegien en la meitat d'una producció o modernitzant tancs vells. Els tancs fora de combat eren reconstruïts, algunes vegades incloent equip de models més moderns o fins i tot una nova torreta. Alguns tancs portaven blindatge apliqué fabricada per restes d'acer de diferents mides, fosos al buc i possiblement també a la torreta; aquests tancs es denominaven ekranami, amb pantalles.
La intel·ligència alemanya de la II Guerra Mundial va denominar les dues produccions principals com T-34/76 i T-34/85, i les variacions menors rebien designacions amb lletres com T-34/76 A. Aquesta nomenclatura ha estat utilitzada àmpliament a Occident, especialment a la literatura popular. Des dels anys 1980, tanmateix, moltes fonts acadèmiques usen l'estil soviètic: T-34 i T-34-85, i les variants com a l'any del model, com T-34 Model 1940.
Des de la dissolució de la Unió Soviètica, els nous documents desclassificats han demostrat que tots els T-34 amb la torreta original i el canó F-34 (coneguts convencionalment com a Model 1941 i 1942) eren oficialment denominats 'Model 1941' i els T-34 de torreta hexagonal (Model 1943) eren oficialment el Model 1942. Els T-34 capturats per Alemanya eren designats com Panzerkampfwagen T-34(r).
Tancs de combatEl T-34 (T-34/76) era el tanc original amb el canó de 76,2 mm. Entre parèntesis la designació alemanya.
Model 1940 (T-34/76 A): una primera producció amb el canó L-11 de 76,2 mm en una torreta de dos homes. Model 1941 (T-34/T-34/76B): la producció principal amb major blindatge i el canó F-34 de 76,2 mm. Model 1942 (T-34/76 C): amb moltes millores de menor importància en la fabricació. Model 1943 (T-34/T-34/76D, E i F): amb una nova torreta hexagonal fosa fabricada a Uralmash, els alemanys els van donar el sobrenom de Mickey Mouse. La producció principal tenia una nova cúpula de comandant. T-34/57: una petita quantitat de T-34 des de 1941 a 1943 van ser armats amb el canó ràpid ZIS-4 de 57 mm per ser utilitzats com caçacarros. Aquest canó tenia millor penetració que el F-34 (140 mm d'acer a 500 m, davant 90 mm), però la mida del projectil no permetia suficient càrrega explosiva per a blancs no blindats. OT-34: tanc llançaflames, reemplaçant la metralladora del buc, generalment un Model 1942 amb el llançaflames ATO-41 o un Model 1943 amb l'ATO-42. Majorment van participar en la Batalla de Moscou amb bons resultats segons informes soviètics.El T-34 M un prototip avançat de 1940 (A-43), amb millor blindatge, una torreta hexagonal de tres homes, suspensió de barra de torsió i increment de munició i combustible. Es van construir cinc bucs però el programa es va abandonar quan va començar la guerra. El programa va servir per al disseny de la torreta del T-34 Model 1943, i va ser reiniciat per al tanc T-44.
El T-34-85 tenia millores importants, una nova torreta de tres homes i un canó de 85 mm.
Model 1943: una producció curta en febrer-març de 1944 amb el canó D-5 T de 85 mm Model 1944: la producció principal, amb el canó més senzill ZIS-S-53 de 85 mm, la ràdio traslladada del buc a la torreta amb una disposició millorada i una nova òptica de l'artiller Model 1945: canvis introduïts gradualment durant 1944-46, millora de la cúpula del comandant, sistema de fums TDP (tankovoy dimoviy pribor), ventiladors davant i enrere de la torreta Model 1946: producció postguerra, formalitzant el Model 1945, amb un motor millorat V-2-34 M, noves rodes i millores de menor consideració Model 1960: programa de reutilització, motor V-2-3411, millors sistemes de ventilació i lubricació, generador de bateria, visors infrarojos i una nova ràdio Model 1969 (o T-34-85M): un programa de reutilització amb una nova ràdio R-123 i equip de visió nocturna. Millores mecàniques i un dipòsit extern addicional de 200 L T-34-85M1: un programa de reutilització polonès, similar al Model 1960 T-34-85M2: programa polonès, similar al Model 1969, amb un sistema per a travessar zones d'aigua profundes i esnòrquel OT-34-85 (o TO-34): un tanc T-34-85 amb el llançaflames ATO-42Es va continuar millorant els T-34-85, incloent programes de restauració el 1960 i 1969. Els models del T-34-85 són molt similars externament.
El desenvolupament en preguerra d'un T-34 més avançat va ser continuat de nou el 1944, produint el T-44. El nou tanc tenia un disseny de torreta basat en la del T-34-85, però amb un nou buc amb suspensió de barra de torsió i un motor muntat transversalment. Tenia un perfil més baix que el T-34-85 i era més senzill en cas de fabricar. Es van construir entre 150 i 200 d'aquests tancs abans de la fi de la guerra. Amb algunes modificacions, una nova torreta i canó es va convertir en el T-54, que va començar a fabricar-se en 1947.
Altres vehicles blindats PT-34 tanc netejamines, construït generalment amb el xassís del T-34 Model 1943 o el T34-85. MP-34 llançaponts de vells tancs reconstruïts en el camp de batalla o instal·lacions de reparació. Aquests s'utilitzaven per a operacions de travessia de rius, i eren recuperats posteriorment. Canons autopropulsats, SU-85, SU-100 i SU-122, van utilitzar com a base el xassís del T-34.Després de la Segona Guerra Mundial, alguns T-34 eren armats amb obusos de 122 mm com a artilleria autopropulsada a Síria i Egipte.
Vehicles de suportHi havia molts vehicles de suport, grues i fins i tot tractors civils construïts amb el xassís del T-34 al començament de la guerra que es van utilitzar fins i tot els anys 1990. La gran majoria eren conversions de tancs antics o fets malbé i canons autopropulsats.
T-34-T (tyagach), tractor SPK-5 (1955), grua de deu tones SPK-5/10M versió millorada del SPK-5, amb una grua hidràulica T-34-TO (technicheskoye obsuzhivaniye), manteniment tècnic VT-34 vehicle de recuperació txecoslovac CW-34 variant del VT-34 polonès WPT-34 (1960), vehicle de reparació i manteniment polonèsDades dels models Models del tanc T-34 durant la Segona Guerra Mundial T-34Model 1940 T-34
Model 1941 T-34
Model 1942 T-34
Model 1943 T-34-85 T-44 Pes 26 t 26,5 t 28,5 t 30,9 t 32 t 31,9 t Canó L-11 de 76,2 mm F-34 de 76,2 mm F-34 de 76,2 mm F-34 de 76,2 mm ZiS-S-53 de 85 mm ZiS-S-53 de 85 mm Munició 76 projectils 77 projectils 77 projectils 100 projectils 60 projectils 58 projectils Combustible 460 L 460 L 610 L 790 L 810 L 642 L Abast en carretera 300 km 400 km 400 km 465 km 360 km 300 km Blindatge 15-45 mm 20-52 mm 20-65 mm 20-70 mm 20-90 mm 15-120 mm Preu 270.000 rubles 193.000 rubles 135.000 rubles 164.000 rubles Notes: Les dimensions, velocitat en carretera, potència del motor no van variar significativament.[5]
Afegeix un nou comentari