Origen del nom

El nom de Skye sortiria del nòrdic antic Skið («ski») que és una alteració d'un mot picte i documentat a les fonts romanes com a Scitis (Cosmografia de Ravenna) i Scetis (al mapa de Ptolemeu). Sgiath en gaèlic significa alat.

L'illa és, tanmateix, anomenada Eilean a' Cheò, que en gaèlic escocès significa «l'illa de les boires». Aquest sobrenom fou creat pel reverend J. A. MacCullough, rector de l'església de Saint Columba de Portree al segle xix, en el seu llibre The Misty Isle of Skye (1819).

Algunes llegendes associen igualment l'illa al personatge mític Scáthach.

 Les punxes impressionants dels StorrPrehistòria i période picte

En alguns llocs de Skye es troben traces de caçadors que es remunten al Mesolític. El jaciment d'An Corran els seus habitants semblen haver estat en contacte amb la comunitat de Sand, a l'Applecross, a la costa nord-oest d'Escòcia. Vestigis de la presència dels pobles Pictes — brochs i duns — són encara avui visibles a l'illa.

Període celta

La primera menció coneguda de l'illa de Skye figura a la Geografia de Ptolemeu, amb el nom de Sketis. L'illa la situa erròniament entre Noruega i el Caithness.

Se saben poques coses dels pobles de les Hèbrides d'abans del segle vi, ja que no posseïen, com a la resta d'escòcia, l'escriptura. Els primers testimonis escrits sobre aquestes illes apareixen amb sant Columbà, al segle vi. Aquest monjo irlandès introduí el primer cristianisme a les illes i fundà moltes esglésies. Sant Columbà visità Skye cap a l'any 585; dos illots de Skye duen encara avui el nom de Eileann Chalium Chille (« illa de Sant Columbà » en gaèlic escocès), un a les bores del Loch Snizort i l'altre a Penifiler, prop de Portree, la capital. La badia de Portree duia antigament el nom de loch de sant Columbà.[1]

Dominació noruega  Les Cuillins vistes des del mar Foques a la península de Waternish.

Des d'abans del segle ix, els noruecs començaren a instal·lar-se a les Hèbrides i a controlar-les. Les illes eren conegudes amb el nom de Suðreyar o illes del sud en nòrdic antic. La dominació noruega de les Hèbrides es formalitzà el 1098 quan Edgar I d'Escòcia reconegué les pretensions de Magnus III de Noruega. Al reconeixement escocès de la sobirania de Magnus III sobre les illes el seguí la conquesta pels noruecs de les illes Òrcades, de les Hèbrides i de l'illa de Man en el transcurs d'una ràpida campanya duta a terme contra diversos caps locals noruecs que controlaven aquestes illes. Magnus III va sotmetre els normands que havien emparat d'aquestes illes segles abans i les unificà sota el seu control reial directe.

Des dels primers raids víkings, una part dels conqueridors s'establiren en el conjunt se les Hèbrides, formant, després de la barreja amb la població nativa, els Gaels, els Gall-Gaell. Així doncs, un cultura sortida de la fusió de les tradicions nòrdiques i gaèliques va sortir a la llum; Skye, de la mateixa manera que les illes de Harris i Lewis i Iona, és mencionada a les sagues.

Skye és en aquest moment part integrant del Regne de les Illes, agrupant Man i les Hèbrides. Somerled s'emparà de les Hèbrides Interiors, intitulant-se rì Innse Gall a partir de 1156. De cultura celto-normanda, va néixer el Regne de les Hèbrides, que agrupava les Hèbrides Interiors, de sobirans d'origen escocès però sota influència vikinga.

Dominació escocesa

El 1262 tingué lloc un raid escocès sobre Skye, cosa que dugué al rei Håkon IV de Noruega a anar fins a Escòcia a fi de reconduir l'afer. Vers la fi del 1263 Håkon s'embarcà cap a Escòcia amb un exèrcit d'invasió de 200 naus i de 15000 homes. Salvant tempestes prop de les costes escoceses finalment arribaren a terra. Finalement tingué lloc una petita escaramussa a la batalla de Largs, en la qual els noruecs i els seus aliats de l'illa de Man comandats per Magnus III de Man n'obtingueren un lleuger avantatge tàctic sobre els escocesos comandats per Alexander Stewart. Després de la batalla el mal temps obligà la flota noruega i manesa de retirar-se vers les Orcades. A la seva arribada a Kirkwall, Håkon, malalt i cansat, decidí de passar l'hivern al palau del bisbe Heinrkr per reprendre la seva campanya l'estiu següent. Tanmateix els seus plans foren estroncats debut a la seva mort aquell mateix desembre.

La corona passà al seu fill Magnus VI de Noruega que signà la pau amb els escocesos, perdent d'aquesta manera les possessions sobre les illes de l'oest d'Escòcia i del mar d'Irlanda. El Tractat de Perth de 1266 deixà les Hèbrides i l'illa de Man a Escòcia per 5000 marcs i un tribut anual de 100 marcs. Escòcia, per la seva banda, confirmà la sobirania noruega sobre les Shetland i les Òrcades.

A partir de 1438, Skye passa a mans dels Senyors de les Illes, els més grans terratinents i senyors de les Illes Britàniques després dels reis d'Anglaterra i d'Escòcia.