El santuari ocupa probablement el lloc de l'antic castell de Ça Reganyada, documentat el 1020 en els testaments del comte de Besalú, Bernat I de Besalú, relacionat amb els castells de Besora, Curull, Urig i Lluçà. Durant el segle xiii, diverses donacions i testaments esmenten el lloc, encara que no és fins al segle xv que en tenim notícies més directes amb els Llibres d'Obra. Entre el 1587 i el 1607 es feren unes obres que modificaren tot l'edifici. A partir d'aquest moment, i durant els segles XVIII-XIX, el santuari sofreix múltiples danys i restauracions a causa de diferents incendis, robatoris, destrosses i saquejos (1666, 1822, 1835, 1878), essent finalment molt malmès després de la Guerra Civil, després de la qual es feu l'última restauració.[1]

L'origen de l'església és incert tot i que el podem relacionar amb el del castell, no és fins al segle xiii que apareix en diverses donacions i testaments com la deixa testamentària del 19 de març del 1240 del vigatà Pere de Serra. A partir del segle xv disposem de dades més concretes recollides en els Llibres d'Obra on, en el primer dels inventaris coneguts, es fa la descripció d'una església que sembla de factura romànica. Les grans reformes dutes a terme entre el 1587 i el 1607 donen a l'església la forma actual amb l'afegitó del dos trams finals. El 1623 es contracta la construcció d'un nou altar a Domènec Casimira, escultor de Ripoll, i una nova imatge de la Verge. Des de 1438 i fins 1830 cada any dos feligresos diferents, un pagès i un vilatà, vinculats al rector s'encarregaven de l'església. Apareixen anomenats com obrers en els Llibres d'Obra de Bellmunt (1599-1879). D'aquests sobresurten Bernat Vinyoles i Bernat Joan Espona que dugueren a terme les reformes entre 1587 i 1607 juntament amb Pere Pau el mestre cases de Torelló, Francesc Parrau i Toni Maurell.[1]