El monestir fou fundat l'any 1194 per tretze monjos de l'Orde del Cister provinents del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Al moment de la fundació el monestir fou dedicat a Santa María de la Blanca.[1]

El monestir de Santa Maria de Piedra[2] està situat en una vall frondosa del municipi de Nuévalos (Saragossa). L'emplaçament, si considerem el paisatge desèrtic que l'envolta, esdevé un autèntic oasi: el monestir està situat en un atractiu paisatge natural, solcat de magnífics salts d'aigua, frondosos jardins i horts, que ja fou una de les fonts de riquesa de la comunitat cistercenca. Piedra va ser la primera fundació del monestir de Poblet. L'any 1186 el rei Alfons el Cast donà a l'abadia de la Conca de Barberà el castell de Piedra (Alhama de Aragón, Saragossa), amb terres i pertinences, per a fundar-hi un monestir cistercenc. Va dotar-lo amb una important deixa de terres del llogaret de Tiestos del terme de Santa Eulalia. Tanmateix, els cistercencs no hi arribaren fins vuit anys després, el 1194, quan partí de Poblet un grup de monjos amb l'abat Gaufred de Rocabertí. S'instal·laren al castell de Piedra ―a l'altre costat del riu― mentre duraren les obres de construcció del monestir. El pas al nou cenobi s'efectuà l'any 1218, en temps de l'abat Ferran d'Avero. Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor van seguir potenciant i patrocinant la tasca iniciada pel seu antecessor Alfons el Cast i dotaren el monestir d'altres beneficis i senyorius (Alfambra, Sanz, Villafeliche, Valdenogueras…). Com altres abadies cistercenques, el monestir depenia directament de la Santa Seu i no tenia cap obligació vers el bisbe de Saragossa. Al llarg dels segles prosperà molt, com palesen les ampliacions, tant d'edificis de residència com de serveis, practicades durant el Renaixement i el Barroc. La vida monacal va durar fins a la Desamortització de 1835, que fou saquejat i destruït gairebé tot el patrimoni mobiliari i algun edifici.[3]