Abans del segle xix algunes cròniques com la del geògraf egipci Ptolemeu mencionen l'existència d'una muntanya blanca al sud d'Àfrica. El 1845, el geògraf britànic William Cooley, segur de la seva existència, assegura que la muntanya més coneguda de l'Àfrica de l'est, anomenada Kirimanjara, està coberta de roques vermelles.

El maig de 1848, un missioner alemany, Johannes Rebmann, explora la regió chagga i acaba acostant-se a les muntanyes: «Cap allà a les 10 hores vaig veure alguna cosa blanca al cim d'una alta muntanya i pensava que era un núvol, però el meu guia em comenta que és fred, i llavors vaig reconèixer amb satisfacció aquesta vella companya que els europeus anomenem neu». El seu descobriment relatat l'abril de 1849 al Church Missionary Intelligencer es discuteix a Londres.[1]

Va fer falta esperar fins a l'any 1891 perquè una expedició, dirigida pel baró alemany Klaus von der Decken i el botànic anglès Richard Thornton, permeti comprovar que en efecte, es tractava d'un cim nevat.

El 1883, l'anglès Joseph Thomson seguit pel comte Teleki ascendeixen la muntanya però no aconsegueixen superar els 5.300 metres. Després de dos fracassos, Hans Meyer, el 6 d'octubre de 1889 aconsegueix finalment arribar al cim, acompanyat pel seu amic Ludwig Purtscheller i el guia chagga Yohana Lauwo. Aquest es comenta que hauria mort a l'edat de 127 anys, l'any 1997, però potser no és més que una llegenda, com la història de la presència d'un cadàver de lleopard congelat, trobat a 5.500 metres d'altitud.