El registre més primerenc on s'esmenta la figura és de 1710 i és obra del topògraf John Rowley. Més tard, el filantrop escocés William Burrell feu un dibuix de la figura durant una visita a Wilmington. Aquest dibuix suggereix que antigament la figura tenia trets facials, a més d'un rasclet i una dalla a cada mà (més curts que els bastons actuals) i un cap en forma de casc, per això el seu disseny originari era més complex del que és hui.[1]

Fins al 1874, l'Home llarg de Wilmington només era visible després d'una lleugera nevada i sota certes condicions de llum (a l'alba o al capvespre). Aquell any el rector W. de St. Croix marcà els límits de la figura amb rajoles grogues. Sembla que aquest procés de restauració distorsionà la posició del peu i eliminà uns suposats genitals de l'Home llarg, però no n'hi ha proves.

El 1925, l'Home llarg de Wilmington passà a propietat del Sussex Archaeological Trust (actual Sussex Archaeological Society) del duc de Devonshire. Durant la II Guerra Mundial el pintaren de verd per impedir que l'aviació alemanya l'utilitzara com a punt de referència.

Tot i que no té un origen prehistòric, romà ni celta, sinó molt posterior, l'Home llarg de Wilmington és venerat per grups neopagans que fan cerimònies en la rodalia.