哈尔滨市

( Harbin )

Harbin (xinès tradicional: 哈爾濱, xinès simplificat: 哈尔滨, pinyin: Hā'ěrbīn) és una ciutat de la Xina. És la capital i ciutat més poblada de la regió de Heilongjiang, i la segona ciutat més poblada de la regió del Nordest de la Xina.

La ciutat actual té origen l'any 1898 amb la construcció del ferrocarril de Vladivostok a Dalian. Durant la Guerra Civil Russa la ciutat va ser ocupada per l'exèrcit blanc, i hi van emigrar molts russos, que en van canviar la fesomia, fins al punt que la ciutat va arribar a ser coneguda com a "Moscou d'Orient". A la seua arquitectura es troben molts edificis característicament russos, com la Catedral ortodoxa de Santa Sofia (acabada el 1932). La ciutat va ser ocupada pels japonesos el 1932, pels soviètics el 1945, pels xinesos del Guomindang, que no arribaren a entrar en la ciutat, i finalment per l'Exèrcit Popular d'Alliberament el 1946. De clima fortament...Llegeix més

Harbin (xinès tradicional: 哈爾濱, xinès simplificat: 哈尔滨, pinyin: Hā'ěrbīn) és una ciutat de la Xina. És la capital i ciutat més poblada de la regió de Heilongjiang, i la segona ciutat més poblada de la regió del Nordest de la Xina.

La ciutat actual té origen l'any 1898 amb la construcció del ferrocarril de Vladivostok a Dalian. Durant la Guerra Civil Russa la ciutat va ser ocupada per l'exèrcit blanc, i hi van emigrar molts russos, que en van canviar la fesomia, fins al punt que la ciutat va arribar a ser coneguda com a "Moscou d'Orient". A la seua arquitectura es troben molts edificis característicament russos, com la Catedral ortodoxa de Santa Sofia (acabada el 1932). La ciutat va ser ocupada pels japonesos el 1932, pels soviètics el 1945, pels xinesos del Guomindang, que no arribaren a entrar en la ciutat, i finalment per l'Exèrcit Popular d'Alliberament el 1946. De clima fortament continental, té uns hiverns molt freds dominats per condicions anticiclòniques siberianes. Això possibilita que s'hi realitzi durant l'hivern un important festival d'escultures amb gel.

Amb els seus hiverns molt freds, Harbin és coneguda com la Ciutat del Gel (xinès simplificat: 冰城) pel seu turisme i recreacions hivernals, destacant-ne el festival d'escultures de gel a l'hivern. Ben coneguda pel seu llegat i arquitectura històrica russa, la ciutat és reconeguda per la seua influència europea, i serveix com a important porta d'entrada en el comerç sino-rus actual. Harbin és un centre polític, econòmic, científic, cultural i de comunicacions al nord-est de la Xina, així com una important base industrial de la nació. La ciutat va ser seleccionada com a "Ciutat Turística de la Xina" per l'Administració Nacional de Turisme el 2004.

Harbin és una de les 100 ciutats i àrees metropolitanes més importants del món per producció de recerca científica segons el seguiment del Nature Index. La ciutat acull diverses universitats importants, com ara la Harbin Engineering University, la Harbin Medical University, la Northeast Agricultural University, la Harbin University of Science and Technology, la Northeast Forestry University i la Heilongjiang University. En particular, l'Institut Tecnològic de Harbin es classifica constantment com una de les millors universitats del món en el camp de l'enginyeria.

Antiguitat  Monument de Wanyan Aguda al districte d'Acheng.

Hi ha constància d'assentaments humans a la zona de Harbin des d'almenys l'any 2200 aC durant les darreries de l'edat de pedra. Wanyan Aguda, fundador i primer emperador (regna de 1115–1123) de la dinastia Jin (1115–1234), va nàixer a les tribus Jurchen Wanyan que residien a prop del riu Ashi de la regió.[1] El 1115 aC, Aguda va establir la capital Jin, Shangjing, a la prefectura de Huining, ubicada a l'actual districte d'Acheng de Harbin.[2] Després de la mort d'Aguda, el nou emperador Wanyan Sheng va ordenar la construcció d'una nova ciutat amb un pla uniforme. La planificació i la construcció van emular les principals ciutats xineses, en particular Bianjing (Kaifeng), encara que la capital de Jin era més menuda que la de la dinastia Song del Nord.[3] La prefectura de Huining va servir com a primera capital de l'imperi Jin fins que Wanyan Liang (el quart emperador de la dinastia) va traslladar la capital a Yanjing (actual Pequín) el 1153.[4] Liang fins i tot va arribar a destruir tots els palaus de l'antiga capital el 1157.[4] El successor de Wanyan Liang, Wanyan Yong (emperador Shizong) va restaurar la ciutat i la va establir com a capital secundària el 1173.[5] Les ruïnes de la prefectura de Shangjing Huining van ser descobertes i excavades al voltant de 2 km (1.2 mi) de l'actual àrea urbana central d'Acheng.[2][6] El lloc de les antigues ruïnes de la capital de Jin és una reserva històrica nacional i s'hi pot trobar el Museu d'Història de la dinastia Jin. El museu, obert al públic, va ser renovat a finals de 2005.[7] Als terrenys del museu hi ha estàtues muntades d'Aguda i del seu comandant en cap Wanyan Zonghan (també Nianhan).[8] Molts dels artefactes que s'hi trobaren s'exhibeixen a Harbin.

Després de la conquesta mongol de l'Imperi Jin (1211–1234), la prefectura de Huining va ser abandonada. Al segle xvii, els manxús van utilitzar materials de construcció de la prefectura de Huining per construir el seu nou bastió a Alchuka. Pel que fa a l'economia, la regió de Harbin es va mantenir en gran part rural fins al segle xix, amb més de deu pobles i unes 30.000 persones habitant els actuals districtes urbans de la ciutat a finals del segle xix.[9]

Ciutat internacional

Un poble menut el 1898 es va convertir en la moderna ciutat de Harbin.[10][11] L'enginyer polonès Adam Szydłowski va dibuixar els plànols de la ciutat després de la construcció del ferrocarril oriental de la Xina, que l'Imperi Rus havia finançat.[12] Els russos van seleccionar Harbin com a base de la seua administració sobre el ferrocarril i la zona ferroviària oriental xinesa. Els ferrocarrils van ser construïts en gran part per enginyers russos i treballadors contractats. El ferrocarril oriental xinés va ampliar el ferrocarril transiberià: reduint substancialment la distància de Chita a Vladivostok i enllaçant també la nova ciutat portuària de Dalny (Dalian) i la base naval russa de Port Arthur (Lüshun). L'assentament fundat pel ferrocarril oriental, de propietat russa, va experimentar ràpidament un auge, esdevenint ciutat en cinc anys. La majoria dels colons a Harbin provenien del sud d'Ucraïna (Imperi Rus). A més dels ucraïnesos, hi havia molts russos, jueus, polonesos, georgians i tàrtars.[13]

La ciutat estava pensada com un aparador de l'imperialisme rus a Àsia i l'estudiós nord-americà Simon Karlinsky, que va nàixer a Harbin el 1924 en el si d'una família jueva-russa, va escriure que a Harbin "els edificis, els bulevards i els parcs es van planificar, molt abans de la Revolució d'Octubre, per distingits arquitectes russos i també per urbanistes suïssos i italians", donant a la ciutat un aspecte molt europeu.[13] A partir de finals del segle xix, una afluència massiva de xinesos han arribar a Manxúria, i aprofitant els rics sòls, van fundar granges que van convertir Manxúria en el "graner de la Xina", mentre que altres van anar a treballar a les mines i fàbriques, que feren del Nord-est una de les primeres regions de la Xina a industrialitzar-se. Harbin es va convertir en un dels principals punts a través dels quals s'enviaven aliments i productes industrials fora de la regió. Un signe de la riquesa de Harbin va ser que un teatre s'havia establert durant la primera dècada i el 1907 s'hi va estrenar l'obra K zvezdam de Leonid Andreyev.[14]

 Sant Nicolau, una església ortodoxa russa a Harbin, cap al 1940, abans de ser enderrocada durant la Revolució Cultural.

Durant la guerra russo-japonesa (1904–05), Rússia va utilitzar Harbin com a base per a les operacions militars a Manxúria. Després de la derrota de Rússia, la seua influència en la zona va disminuir. Diversos milers de nacionals de 33 països, inclosos els Estats Units, Alemanya i França, es van traslladar a Harbin. Setze països van establir consolats per atendre els seus nacionals, que van establir diversos centenars d'empreses industrials, comercials i bancàries. Es van reconstruir esglésies per als ortodoxos russos, protestants luterans/alemanys i els catòlics polonesos. Els capitalistes xinesos també van establir negocis, especialment en els sectors de l'alimentació, el textil, i la cervesa,[15] esdevenint la ciutat xinesa amb més consum del producte.[15][16] Una de les principals empreses cerveseres de la Xina, Haerbin Pijiu Jituan,[17] va ser creada a la ciutat el 1900.[18][15] A inicis del segle xx, Harbin es va convertir en el centre econòmic del nord-est de la Xina i en una metròpoli internacional.[9]

El ràpid creixement de la ciutat va desafiar el sistema sanitari públic. El pitjor brot de pesta pneumònica registrat mai es va estendre a Harbin a través del ferrocarril transmanxurià des del port de comerç fronterer de Manzhouli.[19] La plaga va durar des de finals de tardor de 1910 fins a la primavera de 1911 i va matar 1.500 habitants de Harbin (la majoria d'ètnia xinesa), o al voltant del cinc per cent de la població en aquell moment.[20] Aquell va ser l'inici de l'anomenada pandèmia de pesta de Manxúria, que finalment es va cobrar 60.000 víctimes. A l'hivern de 1910, el Dr. Wu Lien-teh (més tard el fundador de la Universitat Mèdica de Harbin) va rebre instruccions del Ministeri d'Afers Exteriors de Pequín per a viatjar a Harbin a investigar la pesta. El doctor Wu va demanar una sanció imperial per incinerar les víctimes de la pesta, ja que la cremació de les víctimes infectades va resultar ser el punt d'inflexió de l'epidèmia. La supressió de la pandèmia de pesta va canviar el progrés mèdic a la Xina. El doctor Wu Lien-teh té estàtues de bronze a la Universitat Mèdica de Harbin per recordar les seues contribucions en la promoció de la salut pública, la medicina preventiva i l'educació mèdica.[21]

La primera generació de russos de Harbin eren principalment els constructors i empleats del ferrocarril oriental de la Xina. Es van traslladar a Harbin per a treballar al ferrocarril, en un moment en què Harbin no era una ciutat establerta. La ciutat va ser construïda pràcticament des de zero pels constructors i els primers pobladors, que van construir cases, i van portar mobles i objectes personals de Rússia. Després de l'epidèmia de pesta de Manxúria, la població d'Harbin va continuar augmentant fortament, especialment dins de la Zona del Ferrocarril. El 1913 el cens del ferrocarril oriental de la Xina va mostrar la seua composició ètnica com: russos – 34.313, xinesos (és a dir, inclosos Hans, manxús, etc.) – 23.537, jueus – 5.032, polonesos – 2556, japonesos – 696, alemanys – 564, tàrtars – 234, letons – 218, georgians – 183, estonians – 172, lituans – 142, armenis – 124; també hi havia karaims, ucraïnesos, bashkirs i alguns europeus occidentals. En total, 68.549 ciutadans de 53 nacionalitats, parlant 45 idiomes.[22] La investigació mostra que només l'11,5 per cent de tots els residents havien nascut a Harbin.[23] El 1917, la població de Harbin superava els 100.000, amb més de 40.000 d'ells d'ètnia russa.[24]

 El carrer Kitayskaya de Harbin (en rus vol dir "carrer xinés"), ara carrer Zhongyang, abans del 1945.

Després de la Gran Revolució Socialista d'Octubre de Rússia el novembre de 1917, més de 100.000 guàrdies blancs russos derrotats i refugiats es van retirar a Harbin, que es va convertir en un important centre d'emigrats russos blancs i el major enclavament rus fora de la Unió Soviètica.[25] Karlinsky va assenyalar que una diferència important amb els emigrats russos que van arribar a Harbin va ser: "A diferència dels emigrats russos que van anar a París o Praga o fins i tot a Xangai, els nous residents d'Harbin no eren una minoria envoltada per una població estrangera. En canvi, es van trobar en una ciutat pràcticament russa, poblada principalment per persones amb arrels al sud de la Rússia europea".[13] La ciutat tenia un sistema escolar rus, així com diaris i revistes en llengua russa. La comunitat russa Harbintsy[a][26] comptava amb uns 120.000 membres en el seu apogeu a principis dels anys vint.[27] Molts dels russos de Harbin eren rics, cosa que de vegades va confondre els visitants estrangers que esperaven el contrari, com per exemple l'escriptor nord-americà Harry A. Franck, que al seu llibre de 1923 Wanderings in North China escrivia que les "dames russes tan ben vestites com a les curses de París". [que] passejaven amb homes vestits impecablement pels estàndards europeus", el que el va portar a preguntar-se com havien aconseguit aquella "aparença enganyosa".[28]

L'Institut Tecnològic de Harbin es va establir el 1920 com a Escola Sino-Russa d'Indústria per a educar enginyers ferroviaris mitjançant un mètode d'ensenyament rus. Els estudiants podien triar entre dos especialitats en aquell moment: Construcció de ferrocarrils o Enginyeria mecànica elèctrica. El 2 d'abril de 1922, l'escola va passar a anomenar-se Universitat Industrial Sino-Russa. Les especialitats originals finalment es van convertir en dos departaments principals: el Departament de Construcció de Ferrocarrils i el Departament d'Enginyeria Elèctrica. Entre 1925 i 1928 el rector de la universitat va ser Leonid Aleksandrovich Ustrugov, viceministre rus de Ferrocarrils amb Nicolau II, abans de la Revolució Russa, ministre de Ferrocarrils sota el govern de l'almirall Koltxak i una figura clau en el desenvolupament del ferrocarril oriental de la Xina.

 Tres nacionalitats diferents –xinesos, japonesos i russos– al carrer Kitaiskaia.

La comunitat russa a Harbin va fer seua la missió de preservar la cultura prerevolucionària de Rússia. La ciutat tenia nombrosos diaris, revistes, biblioteques, teatres i dos companyies d'òpera en llengua russa.[29] Un dels famosos poetes russos a Harbin va ser Valery Pereleshin, que va començar a publicar la seua poesia intensament homoeròtica el 1937, i també va ser un dels pocs escriptors russos a Harbin que va aprendre mandarí.[30] El tema de la poesia de Pereleshin va causar problemes amb el Partit Feixista Rus, i va fer que Pereleshin abandonara Harbin cap a Xangai, i finalment els Estats Units.[30] No tots els diaris russos eren d'alta qualitat, i Karlinsky va dir que Nash put', el diari del Partit Feixista Rus, era "l'exemple més baix de periodisme d'albelló que Harbin havia vist mai".[31] Nikolai Baikov, un escriptor rus a Harbin, fou conegut per les seues novel·les sobre la vida a l'exili en aquella ciutat juntament amb els seus relats dels seus viatges per Manxúria i el folklore de la població manxú i xinesa.[31] Boris Yulsky, un jove escriptor rus que va publicar els seus contes al diari Rubezh era considerat un escriptor prometedor la carrera del qual es va vore truncada quan va abandonar la literatura per l'activisme al Partit Feixista Rus i l'addicció a la cocaïna.[31] El moya-tvoya (meu–teu), una llengua pidgin que era una combinació de rus i xinés mandarí que s'havia desenvolupat al segle xix quan els xinesos treballaven a Sibèria, era considerada essencial pels empresaris xinesos de Harbin.[32]

A principis de la dècada de 1920, segons estudis contemporanis d'estudiosos xinesos, més de 20.000 jueus vivien a Harbin.[33] Després de 1919, el doctor Abraham Kaufman va tindre un paper destacat a la gran comunitat jueva russa de Harbin.[34] La República de la Xina va interrompre les relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica el 1920, deixant molts russos en una condició estranya, ja que arran de la revolució molts dels russos de la Xina eren considerats apàtrides.[35][36] Quan el ferrocarril oriental i el govern de Pequín van anunciar el 1924 que acceptaven que el ferrocarril només contractaria nacionals russos o xinesos, els emigrants es van vore obligats a anunciar la seua lleialtat ètnica i política. A partir del 1924, molts russos acceptaren la ciutadania soviètica.[26] A mitjans de la dècada del 1930, es va animar als russos de Harbin a tornar la seua terra d'origen.[26]

El senyor de la guerra xinés Zhang Xueliang, el "Jove Mariscal" es va apoderar del ferrocarril oriental el 1929. La força militar soviètica va posar fi ràpidament a la crisi i va obligar als nacionalistes xinesos a acceptar la restauració de l'administració conjunta soviètica-xinesa del ferrocarril.[37]

Període de la invasió japonesa  Quarter general de la unitat encoberta de recerca i desenvolupament de guerra biològica i química de l'Exèrcit Imperial Japonés (Unitat 731).

El Japó va envair Manxúria després de l'incident de Mukden el setembre de 1931. Després que els japonesos capturaren Qiqihar a la Campanya de Jiangqiao, la 4a Brigada Mixta japonesa es va traslladar cap a Harbin, tancant-la per l'oest i el sud. El bombardeig i l'ametrallament dels avions japonesos van obligar l'exèrcit xinés a retirar-se de la ciutat. L'ocupació japonesa de Harbin es va completar en poques hores.[38]

Amb l'establiment de l'estat titella de Manchukuo, va començar l'anomenada "pacificació de Manchukuo", ja que els exèrcits partisans van continuar lluitant contra els japonesos. Harbin es va convertir en una base d'operacions important per als infames experiments mèdics de la Unitat 731, que van matar persones de totes les edats i ètnies. Aquelles unitats eren conegudes col·lectivament com el Departament de Prevenció d'Epidèmies i Purificació d'Aigua de l'Exèrcit de Kwantung.[39] La instal·lació principal de la unitat 731 es va construir el 1935 al districte de Pingfang, a uns 24 km (15 mi) al sud de l'àrea urbana de Harbin en aquell moment.[40] Entre 3.000 i 12.000 ciutadans, entre homes, dones i infants,[41][42] —dels quals uns 600 cada any els proporcionaven els Kempeitai[43] — van morir durant l'experimentació humana realitzada per la Unitat 731 al campament de Pingfang, sense incloure al recompte les víctimes d'altres llocs d'experimentació mèdica.[44] Vora el 70 per cent de les víctimes que van morir al camp de Pingfang eren xineses, tant civils com militars.[45] Vora el 30% de les víctimes eren russes.[46] El Partit Feixista Rus tenia l'encàrrec de capturar russos "poc fiables" que vivien a Harbin per tal de lliurar-los a la Unitat 731 perquè serviren, contra la seua voluntat, com a subjectes dels horripilants experiments.[47] Alguns altres eren habitants del sud-est asiàtic i illes del Pacífic de les llavors colònies de l'Imperi del Japó, i un reduït número de presoners de guerra dels Aliats de la Segona Guerra Mundial,[48] (tot i que molts més presoners de guerra aliats van ser víctimes de la Unitat 731 a altres llocs). Els presoners van ser sotmesos a vivisecció sense anestèsia, després d'haver estat infectats amb diverses malalties.[49] Als presos se'ls va injectar inoculacions de malalties, disfressades de vacunacions, per estudiar-ne els efectes. La Unitat 731 i les seues unitats afiliades (Unitat 1644 i Unitat 100, entre d'altres) van participar en la investigació, el desenvolupament i el desplegament experimental d'armes de guerra biològica creadores d'epidèmies en assalts contra la població xinesa (tant civil com militar) durant la Segona Guerra Mundial. També es van utilitzar objectius humans per provar granades posicionades a diverses distàncies i en diferents posicions, i es van testar llançaflames amb humans. Hi hagué presoners que van ser lligats a estaques i utilitzats com a objectius per a provar bombes que alliberaven gèrmens, armes químiques i bombes explosives.[50][51] Dotze membres de la Unitat 731 van ser declarats culpables en els judicis per crims de guerra de Khabarovsk però posteriorment van ser repatriats; altres van rebre immunitat secreta pel Comandant Suprem de les Potències Aliades Douglas MacArthur davant el Tribunal de Crims de Guerra de Tòquio a canvi de treballar en la guerra biològica per a la Força Americana durant la Guerra Freda.[52]

Revolucionaris xinesos com Zhao Shangzhi, Yang Jingyu, Li Zhaolin o Zhao Yiman, van continuar lluitant contra els japonesos a Harbin i la seua àrea administrativa, comandant el principal exèrcit guerriller, l'Exèrcit Unit Antijaponés del Nord-est, que va ser organitzat originalment per la branca maxuriana del Partit Comunista Xinés (PCC). L'exèrcit va rebre el suport de la Komintern després que el Comité Provincial de Manxúria del PCC es dissolguera el 1936.

 Camises negres del Partit Feixista Rus anticomunista, inspirades en el feixisme italià, a l'estació de tren de Harbin, 1934, esperant l'arribada del seu líder Konstantín Rodzaievski.

Amb el règim de Manxukuo i l'ocupació japonesa, els russos de Harbin van passar un moment difícil. El 1935, la Unió Soviètica va vendre el ferrocarril oriental xinés (KVZhD) als japonesos, i molts emigrants russos van marxar de Harbin (48.133 d'ells serien arrestats durant la Gran Purga soviètica entre 1936 i 1938, acusats de ser "espies japonesos").[53][25] La majoria de russos que marxaven de Harbin van tornar a la Unió Soviètica, però un nombre substancial es va traslladar cap al sud a Xangai o va emigrar als Estats Units i Austràlia, i en menor mesura a altres països com Argentina, Bèlgica, Brasil, Xile, Paraguai, Veneçuela.[26] A finals de la dècada de 1930, la població russa d'Harbin havia caigut a uns 30.000 habitants.[54]

Molts dels jueus de Harbin (13.000 el 1929) van fugir després de l'ocupació japonesa, ja que els invasors van relacionar-se estretament amb els militants feixistes russos antisoviètics, la ideologia dels quals, a banda de l'antibolxevisme i el nacionalisme, estava lligada a un antisemitisme virulent.[55] L'exèrcit de Kwantung va patrocinar i finançar el Partit Feixista Rus, que a partir de 1932 va començar a tindre un paper molt important a la comunitat russa de Harbin, ja que els seus matons van començar a assetjar i, de vegades, matar els que s'hi oposaven. La majoria dels jueus van marxar cap a Xangai, Tianjin i el mandat britànic de Palestina.[56] A finals de la dècada del 1930, alguns jueus alemanys que fugien dels nazis es van traslladar a Harbin. Els funcionaris japonesos van facilitar més tard l'emigració jueva a diverses ciutats de l'oest del Japó, sobretot Kobe, que va arribar a tindre la sinagoga més gran del Japó.

Després de la Segona Guerra Mundial  Monument als soldats soviètics al districte de Nangang de Harbin, construït per l'Exèrcit Roig soviètic el 1945.

L'exèrcit soviètic va prendre la ciutat el 20 d'agost de 1945,[57] i Harbin mai va arribar a tindre control efectiu del govern nacionalista, les tropes del qual van aturar a 60 km (37 mi) de la ciutat.[58] L'administració de la ciutat va ser transferida per l'exèrcit soviètic, que deixava la ciutat a l'Exèrcit Popular d'Alliberament xinés l'abril de 1946. El 28 d'abril de 1946 es va establir el govern comunista d'Harbin, convertint la ciutat de 700.000 ciutadans en la primera gran ciutat governada pels comunistes.[9] Durant la breu ocupació de Harbin per l'exèrcit soviètic (agost de 1945 a abril de 1946), milers d'emigrants russos que havien estat identificats com a membres del Partit Feixista Rus i que van fugir del comunisme després de la Revolució d'Octubre,[27] van ser deportats a la força a la Unió Soviètica. Després de 1952, la Unió Soviètica va llançar una segona onada d'immigració de tornada a Rússia.[27] El 1964, la població russa a Harbin s'havia reduït a 450.[59] La resta de la comunitat europea (russos, alemanys, polonesos, grecs, etc.) va emigrar entre els anys 1950 a 1954 a Austràlia, Brasil, Canadà, Israel i els EUA, o van ser repatriats als seus països d'origen.[27] Per 1966, la majoria de russos de Harbin havia abandonat el país,[26] i l'any 1988, la comunitat original russa només tenia trenta membres, tots ells d'edat avançada. A partir de la dècada del 1980, hi ha certa revifalla de la cultura russa de Harbin, però es produeix a fora de la ciutat, com les entitats culturals de Sydney, o diversos treballs literaris de caràcter nostàlgic, que es popularitzen arran de la Perestroika.[26]

Harbin va ser una de les ciutats clau de la construcció de la Xina durant el període del primer pla quinquennal de 1951 a 1956. 13 dels 156 projectes de construcció clau van ser construïts a Harbin amb ajuda de la Unió Soviètica. Arran del pla quinquennal, Harbin va esdevenir en una important base industrial de la Xina. Durant el Gran Salt Endavant de 1958 a 1961, Harbin va experimentar un desenvolupament molt tortuós, ja que diversos contractes sino-soviètics van ser cancel·lats per la Unió Soviètica.[60] Durant la Revolució Cultural es van atacar moltes coses estrangeres i cristianes. El 23 d'agost de 1966, la Guàrdia Roja va irrompre a la catedral de Sant Nicolau, van cremar les icones als carrers mentre corejaven consignes xenòfobes, i van destruir l'església.[61] Com que l'ordre econòmic i social normal es va vore seriosament alterat, l'economia d'Harbin també va patir greus contratemps. Una de les principals raons del revés és que els llaços amb l'URSS es deterioraven i amb l'escalada de la guerra del Vietnam, la Xina es va preocupar d'un possible atac nuclear. Mao Zedong va ordenar l'evacuació de l'exèrcit i altres empreses clau lluny de la frontera nord-est, sent Harbin la zona central de la regió, fronterera amb la Unió Soviètica. Durant l'etapa de Desenvolupament del Tercer Front de la Xina, diverses fàbriques importants de Harbin van ser traslladades a les províncies del sud-oest com Gansu, Sichuan, Hunan i Guizhou, on estarien estratègicament segures en cas d'una possible guerra. Algunes universitats importants de la Xina també es van traslladar fora de Harbin, com ara l'Acadèmia Militar d'Enginyeria de Harbin (predecessora de la Universitat Nacional de Tecnologia de Defensa de Changsha) i l'Institut de Tecnologia de Harbin (es va traslladar a Chongqing el 1969 i torna a Harbin el 1973).[62]

 Cementiri jueu Huang Shan de Harbin

L'economia nacional i els serveis socials van experimentar augments significatius des de la reforma econòmica xinesa introduïda per primera vegada el 1979. Harbin celebra la Fira Econòmica i Comercial Internacional de Harbin cada any des de 1990.[9] Harbin va acollir una de les comunitats jueves més grans de l'Extrem Orient abans de la Segona Guerra Mundial. Va arribar al seu punt àlgid a mitjans dels anys vint quan 25.000 jueus europeus vivien a la ciutat. Entre ells hi havia els pares d'Ehud Olmert, l'antic primer ministre d'Israel. El 2004, Olmert va visitar Harbin amb una delegació comercial israeliana per visitar la tomba del seu iaio al cementiri jueu de Huang Shan,[63] on hi havia més de 500 tombes jueves identificades.[27]

El 5 d'octubre de 1984, Harbin va ser designada ciutat subprovincial pel Departament d'Organització del Comité Central del PCX. Els huit comtats de Harbin formaven part originalment de la prefectura de Songhuajiang, la seu de la qual es trobava pràcticament a l'àrea urbana de Harbin des de 1972. La prefectura es va fusionar oficialment a la ciutat de Harbin l'11 d'agost de 1996, augmentant la població total de Harbin a 9,47. milions.[64]

Harbin va acollir els tercers Jocs Asiàtics d'Hivern el 1996,[65] i el 2009, va celebrar la XXIV Universiada d'hivern.

El 19 de gener de 2014 es va inaugurar una sala commemorativa en honor al nacionalista i activista independentista coreà[66] Ahn Jung-geun a l'estació de tren de Harbin.[67] Ahn va assassinar al quatre vegades primer ministre del Japó i antic resident general de Corea Itō Hirobumi a la plataforma número 1 de l'estació de ferrocarril de Harbin el 26 d'octubre de 1909, quan Corea estava a punt de ser annexada pel Japó després de la signatura del Tractat d'Eulsa.[68] El president de Corea del Sud, Park Geun-Hye, va plantejar la idea d'erigir un monument per a Ahn mentre es trobava amb el president xinés Xi Jinping durant una visita a la Xina el juny de 2013.[69] Després d'això, la Xina va començar a construir una sala commemorativa en honor a Ahn a l'estació de tren de Harbin. Quan la sala es va inaugurar el 19 de gener de 2014, el govern japonés va presentar una protesta davant la Xina per la construcció de la sala commemorativa d'Ahn.[70]

Su Jinyuan. On Wanyan Aguda's Political and Economic Reform. Collected Papers of History Studies, febrer 1982.  ↑ 2,0 2,1 «The Remains of Huining in Shangjing of Jin Dynasty». China Kindness Tour. Arxivat de l'original el 2015-09-23. [Consulta: 15 octubre 2014]. Tao (1976). ↑ 4,0 4,1 Tao, p. 44. "A-ch'eng". (2006). «Còpia arxivada» (en xinès (Xina)). Harbin People's Government. Arxivat de l'original el 2019-05-02. [Consulta: 19 agost 2022]. «Còpia arxivada» (en xinès (Xina)). Harbin People's Government. Arxivat de l'original el 2019-05-02. [Consulta: 19 agost 2022]. (en xinès simplificat) 东北网 [Consulta: 15 octubre 2014]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2022-07-11. [Consulta: 8 gener 2023]. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Historical Evolution Consul Hosie to Bax-Ironside, 8 maig 1899, p. 154 (Correspondence with the United States' Government Respecting Foreign Trade in China).  哈尔滨市地方志编纂委员会. {{{títol}}} (en xinès). 黑龙江人民出版社 (Heilongjiang People's Press), 1998. ISBN 978-7-207-03841-8.  Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Polishstudy ↑ 13,0 13,1 13,2 Karlinsky, 2013, p. 311. Karlinsky, 2013, p. 312–313. ↑ 15,0 15,1 15,2 Smith, Norman. Intoxicating Manchuria: Alcohol, Opium, and Culture in China's Northeast. UBC Press, 2012-10-03, p. 25. ISBN 978-0-7748-2431-6.  Smith, Norman. Intoxicating Manchuria: Alcohol, Opium, and Culture in China's Northeast. UBC Press, 2012-10-03, p. 28. ISBN 978-0-7748-2431-6.  Yenne, Bill. Beer: The Ultimate World Tour. Race Point Publishing, 2014-04-01, p. 179. ISBN 978-1-62788-247-7.  Harbin: w poszukiwaniu nostalgii, Michał Lubina, Moje Opinie, November 22, 2009 Jing-tao, Wang. «Analysis of the Rat Plague of Northeast China and the Sanitary and Antiepidemic Condition of Yanbian in the Early 20th Century» (en xinès). Arxivat de l'original el 30 octubre 2014. [Consulta: 15 octubre 2014]. Gamsa, M. Past & Present, 190, 01-02-2006, pàg. 147–183. DOI: 10.1093/pastj/gtj001. Article in Chinese. «130th memorial of Dr. Wu Lien-teh». Arxivat de l'original el 24 març 2012. [Consulta: 15 octubre 2014]. «Sinoforum – Harbin» (en polonès). Sinoforum.pl. Arxivat de l'original el 2010-02-03. [Consulta: 16 març 2011]. Bakich, Olga Mikhailovna, "Emigre Identity: The Case of Harbin", The South Atlantic Quarterly, Vol.99, No.1 (2000): 51–73. {{{títol}}} (en rus). ИТАР-ТАСС (Russian News Agency "TASS"), p. 30.  ↑ 25,0 25,1 {{{títol}}} (en rus). ИТАР-ТАСС (Russian News Agency "TASS"), p. 30.  ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 26,5 Bakich, Olga Mikhailovna «Emigre Identity: The Case of Harbin». The South Atlantic Quarterly, 99, 1, 2000, pàg. 51–73. ISSN: 1527-8026. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades maramoustafine Karlinsky, 2013, p. 312. Karlinsky, 2013, p. 313–314. ↑ 30,0 30,1 Karlinsky, 2013, p. 315–316. ↑ 31,0 31,1 31,2 Karlinsky, 2013, p. 315. Karlinsky, 2013, p. 313. Patrick Fuliang Shan, "'A Proud and Creative Jewish Community:' The Harbin Diaspora, Jewish Memory and Sino-Israeli Relations", American Review of China Studies, Fall 2008, pp. 15–29. Ember, Melvin. Encyclopedia of Diasporas: Immigrant and Refugee Cultures Around the World. Volume I: Overviews and Topics; Volume II: Diaspora Communities. Springer Science & Business Media, 30 novembre 2004. ISBN 9780306483219.  The Month (en anglès), 1938. «... the large population of fugitives from Soviet Russia, of whom some 630,000 were still stateless and unsettled, apart from an unknown number reduced to extreme destitution and degradation in Harbin, Mukden and the Chinese ports.»  Siegelberg, Mira L. Statelessness: A Modern History (en anglès). Harvard University Press, 2020. ISBN 978-0-674-97631-3.  «Collective security». Arxivat de l'original el 5 juliol 2008. [Consulta: 27 agost 2016]. Matsuzaka, The Making of Japanese Manchuria, 1904–1932. Yuki Tanaka, Hidden Horrors, 1996, p. 136. Harris, Sheldon H. Factories of Death: Japanese Biological Warfare 1932–45 and the American Cover-Up. California State University, Northridge: Routledge, 1994, p. 26–33. ISBN 0-415-93214-9.  David C. Rapoport. Khabarovsk War Crime Trials. Yuki Tanaka, Hidden Horrors, Westviewpress, 1996, p. 138. «[IAB8 Imperial Japanese Medical Atrocities]». Arxivat de l'original el 4 març 2016. [Consulta: 27 agost 2016]. Error en el títol o la url.«» (en japonès). 조선신보. Arxivat de l'original el 13 agost 2015. [Consulta: 15 octubre 2014]. Error en el títol o la url.«» (en rus), 1981. Arxivat de l'original el 6 setembre 2014. [Consulta: 15 octubre 2014]. Bisher, Jamie White Terror: Cossack Warlords of the Trans-Siberian, London: Routledge, 2005 p.305. Error en el títol o la url.«» (en japonès). Arxivat de l'original el 23 setembre 2010. [Consulta: 15 octubre 2014]. Richard Lloyd Parry «Dissect them alive: order not to be disobeyed». Times Online [Londres], 25-02-2007 [Consulta: 14 gener 2014]. Monchinski, Tony (2008). Critical Pedagogy and the Everyday Classroom. Volumen 3 de Explorations of Educational Purpose. Springer, p. 57. ISBN 1402084625 Neuman, William Lawrence (2008). Understanding Research. Pearson/Allyn and Bacon, p. 65. ISBN 0205471536 Hal Gold, Unit 731 Testimony, 2003, p. 109. These statistics, based on research work by A. B. Roginsky and O. A. Gorlanov of Memorial’s Research and Information Centre, were provided to the author in May 2002. Hal Gold, Clausen, Søren and Stig Thøgersen (eds). 1995. The Making of a Chinese City:History and Historiography in Harbin. New York: M. E. Sharpe. Stephan, John J. 1978. The Russian Fascists: Tragedy and Farce in Exile 192545. London: Hamish Hamilton. Huang. «Shanghai Jews as seen by Chinese Jewish People in Shanghai for 138 years». The Scribe. Arxivat de l'original el 23 agost 2014. [Consulta: 15 octubre 2014]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Glantz Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades USSR1991 Hal Gold, Clausen, Søren and Stig Thøgersen (eds). 1995. Chinese Government’s Official Web Portal (English). China: a country with 5,000-year-long civilization Arxivat 2012-06-01 a Wayback Machine.. retrieved 2011-09-03. Karlinsky, 2013, p. 314. «Japan-China Relations in the 21st Century». Kendairen.or.jp. Japan Federation of Economic Organizations. Arxivat de l'original el 23 març 2015. [Consulta: 15 octubre 2014]. «Harbin people congratulate Olmert on Israeli election success». , 30-03-2006 [Consulta: 15 octubre 2014]. Error en el títol o la url.«» (en xinès simplificat), 16-05-2014. Arxivat de l'original el 7 novembre 2014. [Consulta: 15 octubre 2014]. World of Chinese Stamps and Philatelic Items Arxivat 2006-12-13 a Wayback Machine. «What Defines a Hero?». Japan Society. Arxivat de l'original el 2007-10-04. [Consulta: 29 gener 2008]. «Korean patriot Ahn Jung Geun's memorial held in Harbin». Xinhuanet English, 20-01-2014 [Consulta: 15 octubre 2014]. «Description of Ito, Hirobumi (1841 - 1909), Portraits of Modern Japanese Historical Figures». National Diet Library of Japan. Arxivat de l'original el 29 gener 2008. [Consulta: 15 octubre 2014]. «Memorial hall for Korean nationalist Ahn Jung Geun opens in China». Kyodo News International, 01-01-2014 [Consulta: 15 octubre 2014]. «Japan protest over Korean assassin Ahn Jung-geun memorial in China». BBC News, 20-01-2014 [Consulta: 15 octubre 2014].


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.

Fotografies de:
Statistics: Position
3490
Statistics: Rank
32672

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
953216487Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 8395

Google street view

On puc dormir a prop de Harbin ?

Booking.com
489.990 visites en total, 9.198 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 39 visites avui.