Des del segle xvii, els religiosos encarregats de l'evangelització de les illes van ser els Jesuïtes, qui van establir un sistema anomenat Missió circular per fer-se càrrec de totes les comunitats evangelitzades. La Missió Circular durava 8 mesos i significava recórrer en total uns 4000 km en dalca i a peu, però com havien de visitar més de 80 sectors i fer front a les adversitats del clima, l'estada a cada capella durava només un parell de dies i durant la resta de l'any la vida religiosa quedava a càrrec del fiscal. En els primers anys de l'evangelització les esglésies eren construccions rústiques amb sostre de palla.

Per la necessitat de comptar amb més sacerdots, la Companyia de Jesús va sol·licitar al Rei que es permetés la presència de jesuïtes de nacionalitat diferent de l'espanyola. La sol·licitud va ser acceptada i van arribar frares procedents de diferents parts d'Europa, sobretot de Baviera, Hongria i Transsilvània. Aquests sacerdots estrangers van ser els que durant el segle xviii van donar impuls a la construcció d'esglésies més perdurable que les seves antecessores. Ells van aportar els dissenys, inspirats en les esglésies dels seus països, i part de les tècniques de construcció. Per la seva part, els fusters chilotes van aportar la mà d'obra, els materials i tècniques pròpies, moltes de les quals estaven inspirades en la construcció de navilis.

Després de l'expulsió dels jesuïtes, el 1767, la tasca missionera va quedar a càrrec dels Franciscans, però la construcció de temples va continuar mantenint els models inicials i es va crear una tradició arquitectònica mantinguda al llarg de tres segles, anomenada Escola Chilota d'Arquitectura Religiosa en Fusta. Aquesta tradició va evolucionar a través dels anys, passant d'un estil inicial molt adornat a un altre, a mitjan segle xix, molt més sobri, que tenen certa semblança amb el Barroc i el Neoclàssic europeus.

A aquesta escola pertanyen unes 150 de les més de 400 esglésies repartides per l'arxipèlag. D'aquestes 150 esglésies, algunes no han resistit el pas del temps i han caigut o han hagut de ser demolides, però d'altres s'han mantingut dempeus per gairebé 300 anys i són algunes de les construccions en fusta més antigues que queden dempeus al planeta. La necessitat de preservar-les va fer que 16 d'elles fossin declarades Monument Nacional i que l'any 1993, la Fundació Cultural Amics de les Esglésies de Chiloé postulés a aquests 16 temples com candidats per ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Van ser declarades com tals 14 d'elles l'any 2000, estenent-se la inscripció a les 2 restants (esglésies de Chelín i Caguach) a l'any següent.[1]