Prehistòria

Les restes més antigues trobades són majoritàriament d'època protohistòrica, de la Segona Edat del Ferro. Nombrosa ceràmica de diferents orígens, però en estrats barrejats, a causa de la manca d'excavacions fetes de forma correcta.

Una de les troballes més importants és la de l'oppidum del Ravaner, a prop de l'extrem nord-est del terme, en un turó de 83 m d'altitud, a la dreta del Ravaner. Amb una muralla feta per un simple mur de pedra seca, s'hi van trobar força mostres de ceràmica modelada, així com un bon nombre de moles, algunes reaprofitades com a elements constructius. Una excavació[1] moderna, del 1999, va permetre’n un estudi més aprofundit. S'hi va trobar una superfície d'entre 4 i 4,5 hectàrees, amb 20 concentracions de material arqueològic que va des del Bronze final fins a finals del segle vi abans de Crist. Possiblement estan relacionades amb les troballes fetes a uns centenars de metres, però dins del terme d'Argelers de la Marenda.

També al moment de pas de la protohistòria a l'Edat Antiga van ser trobades a Coma Xerric, al sud de Cotlliure i a ponent del Fort de Sant Elm, una sèrie de jaciments escalonats a la muntanya que van des del Bronze final fins a finals del segle vi abans de la nostra era.

Edat Antiga

La vila de Cotlliure té l'origen en castrum Caucoliberi (que vol dir el port d'Illíberis), i era una ciutat del segle vi aC, que servia de port d'Illiberis (Elna), com indica el seu nom, que fou transcrit per primera vegada per Julià de Toledo el 673 i després[2] pel geògraf de Ravenna com a Caucholiberi.

Tot i que segurament no es tracta de la mítica Pirene —freqüentada, segons Aviè, pels foceus de Marsella—, unes excavacions, malauradament interrompudes abans del seu final en els glacis del Castell Reial, van mostrar les restes d'una gran ciutat, per a la seva època.

El terme de Cotlliure conserva diversos dòlmens, entre els quals destaca el que hi ha al veïnat de Rimbau. A l'Arqueta, el topònim indica l'antiga existència d'un dolmen i, més al nord, al Coll de Molló n'hi ha un altre d'arruïnat, camí de la Torre de Madaloc, que fins fa ben poc tenia una làpida amb unes estranyes inscripcions. Actualment està desapareguda.

La construcció de l'aparcament del glacis del Castell Reial va facilitar la troballa de molt de material medieval, però entre el qual hi havia barrejat material anterior (es va remoure la terra amb màquines, i els estrats van quedar barrejats). A la part alta del glacis van aparèixer restes d'un hàbitat dels segles IV o III abans de la nostra era, entre les quals ceràmica jònica i àtica i alguna moneda romana. Tanmateix, no són gaire abundants, les troballes d'època romana. La manca quasi absoluta d'excavacions en el centre de la vila explica aquesta gran absència de vestigis. Una referència del 1836[1] esmenta les restes d'un aqüeducte romà, ara del tot desaparegut.

D'altra banda, a la Platja de Sant Vicenç o a la d'Amunt, on hi havia el Port vell, s'havia trobat de forma fortuïta[3] una màscara púnica, que representava un cap humà. Aquesta màscara, que s'havia datat provisionalment al segle iv o III abans de la nostra era, malauradament està desapareguda (només se'n conserva una fotografia). A prop, a l'antic illot de Sant Vicenç, es va trobar un enterrament, davant de la porta de la capella, atribuït a l'època romana.

A la zona muntanyosa s'han trobat diverses restes significatives. A ponent de la vila, a la vall del Duí, es van trobar dues moles de basalt d'època romana. A la Vall de Pintes, a l'extrem est del terme, van aparèixer dues dracmes gregues del segle ii abans de la nostra era. A Coma Xerric, al costat de troballes més antigues, fou trobat un petit establiment agrícola datat entre el segle iii i el IV de la nostra era.

Edat mitjana

Des de l'època carolíngia, Cotlliure adquirí molt importància, principalment pel seu valor estratègic. Vamba s'apoderà del castell de Cotlliure, en la seva disputa amb el duc rebel Pau, i s'ha conjecturat que Caucoliberris va arribar a ser seu episcopal al segle VII. Tanmateix, és possible que en els documents que en parlen[1] hi hagi una confusió amb Iliberris, ciutat de la Bètica, on hi havia hagut un concili el segle iv (i no es tracta d'Elna, que és esmentada en el mateix document com una altra de les seus episcopals). Només noves troballes, documentals o arqueològiques, podrien aclarir aquest dubte. La troballa d'un capitell altmedieval —de marbre blanc amb vetes grises, de 30 cm d'alçada per entre 28 i 38 de diàmetre, decorat amb fulles d'acant, i datat entre el segle iv i el VI de la nostra era, prop d'on hi havia hagut l'església de Santa Maria— no és suficient, ara per ara. Actualment es conserva en una terrassa del temple protestant de Cotlliure.

La manca de prospeccions arqueològiques a Cotlliure fins als anys 60 del segle xx, ha fet que se n'hagin perdut molts vestigis. L'estiu del 1963 la construcció d'un aparcament al glacis del Castell Reial va permetre trobar un munt de material altmedieval i medieval, amb algunes restes anteriors en nivells inferiors. Als peus del glacis es va trobar[1] una torre d'una muralla anterior al Castell Reial, desapareguda. La torre, amb forma de ferradura, correspon a l'època visigòtica. Està assentada damunt de la roca, i els murs tenen un gruix d'1 metre i mig a la part superior, mentre que s'eixamplen i espesseixen cap a la part inferior. Se'n conservaven uns quatre metres d'alçària, segurament formant part com a torre d'angle d'un recinte quadrat d'uns 7 metres de llargària. Aquelles excavacions van acabar precipitadament; però les restes, conservades a Cotlliure i a Perpinyà, han donat nombrosos vestigis d'aquella ocupació altmedieval.

Altres mostres d'ocupació visigòtica van aparèixer a Caps Dorats i a la Quirola, a prop al nord del Cementiri Nou i al nord-oest de la Residència d'Ambella. No són prou importants per a treure'n gaire conclusions, però es poden situar en època visigòtica.

La vila i el seu castell foren domini directe primer del comtes de Rosselló i després dels de Barcelona, tot i que almenys en un període del segle xii estigué infeudat als Cotlliure, una família que n'adoptà el cognom.

Un altre dels castells de Cotlliure, situat a prop del Castell Reial, fou la seu d'una comanda templera, després hospitalera, de la qual depenien els territoris de Bonpàs, Orla i Cosprons, atès que fou cedit per Berenguer d'Orla a aquella orde.

Tot i l'existència d'una població ja en aquest lloc, fou el rei Pere I qui concedí una carta de població a Cotlliure, el 1207, que fou l'inici d'una nova vila reial. Diverses concessions i privilegis dels anys 1223, 1253 i 1262 refermaren la puixança econòmica i comercial de la vila. Vers 1249, a més, fou imposada la lleuda de Cotlliure, grup d'impostos per a regular el tràfic mercantil, que fou la base de la posterior lleuda de Tortosa, regulades per Jaume I.

La importància pesquera, comercial marítima i estratègica de Cotlliure feu que aquesta vila fos des de principis del segle xiii la segona població del Rosselló, per sota de Perpinyà i per damunt de les altres viles i pobles grans: Ceret, Tuïr, Illa, Ribesaltes, etc. Durant l'edat mitjana, la seva població oscil·la, sempre a l'alça, entre 300 i 600 famílies. El castell fou reconstruït entre 1242 i 1280 i, amb la creació del Regne de Mallorques, Cotlliure esdevingué el principal port comercial de la zona continental d'aquell regne; i el castell, residència reial. El 1294 Jaume II de Mallorca organitzà el municipi, presidit per cònsols.

El 1402 hi va néixer el beat dominic Pere Cerdà; els dominics s'havien establert a Cotlliure el 1280, a ran de les reformes administratives i socials impulsades per Jaume II de Mallorca. Un altre episodi protagonitzat pels dominicans a Cotlliure s'esdevingué el 1408, a ran del Cisma d'Occident, quan Benet XIII, que havia convocat aquell any concili a Perpinyà, es refugià a Cotlliure tres setmanes, abans de partir des del seu port en direcció a Peníscola. Cal destacar que en aquell moment era al convent dominicà de Cotlliure sant Vicent Ferrer, juntament amb l'esmentat Pere Cerdà, els quals donaven suport al papa de Roma, Gregori XII, enfrontat amb Benet XIII.

Durant la Guerra contra Joan II, el 1462 el rei Lluís XI de França incorporà als seus dominis els comtats de Rosselló i Cerdanya; això provocà revoltes a Perpinyà, Elna i Cotlliure, que mataren, decapitat, el batlle de Cotlliure, Domènec Coa-rasa. Com a càstig de la revolta, el rei francès canvià el nom de la vila pel de Sant Miquel el 1475. Finalment, el 1481 la vila fou perdonada, confirmats els seus privilegis, i en fou restituït el nom original.

Per tancar l'Edat Mitjana, fem referència al Fogatge del 1497; en parlar de la Vila de Capliure, hi esmenta 12 focs[4] eclesiàstics (Lo curat, lo Regent, la Sglésia parroquial, (...)[5]galí, (...)mella, (...)osta, (...)artí Balla, Pere Forques, Johan Rull, Pere Ferrer, Pòlit Fresch i Glaudes, tots preveres) i 210 focs de laychs (i una nota diu que n'hi falten 15). Entre aquests darrers, esmenta en primer lloc en Riber, batlle, i Vilatenim, Pere Correger i Johan Figueres, cònsols. Després la llarga llista de caps de casa, entre els quals destaquen dos notaris, Bernart Moner i Johan Solà, diversos amb els seus oficis (barriler, traginer, ferrer, sastre, mestre de cases, carnisser, hostaler...). Cal tenir en compte que en aquell moment Portvendres era inclòs a Cotlliure.

Edat Moderna  Plànol de Cotlliure el segle XVIII

Al començament de l'edat moderna, una forta crisi minvà considerablement la població, però ja al segle xviii començà una recuperació que portà Cotlliure a una població de quasi 2.000 persones a l'època de la Revolució Francesa.

El Castell Reial continuà hostatjant reis: el 1538 hi feu estada Carles V; i el 1581 l'emperadriu Maria d'Àustria, de pas cap a Madrid, amb la seva cort, en la qual figurava sant Lluís Gonçaga.

Durant la Guerra dels Segadors Cotlliure tingué un paper rellevant. El març del 1642, la vila de Cotlliure i el seu castell patiren un setge intens, sobretot dut a terme per l'armada francesa des de Cadaqués. Les tropes del rei francès dominaven els puigs i la seva flota bloquejava el port. Arran de l'assalt de la vila i del castell per les tropes de Lluís XIII de França, comandades pel general Meylleraye (que constaven de 10.000 homes entre els quals Turenne, d'Artagnan i els seus companys mosqueters), les tropes catalanes, privades d'aigua per la destrucció del pou, s'hagueren de rendir l'abril d'aquell any. El governador de la vila, el castellà Marquès de Mortara, després de capitular s'endugué les relíquies de Sant Vicenç de Cotlliure a Concabella, a la Segarra.

El 1659 es produïa l'annexió de tot el Rosselló al regne francès. El port i la vila de Cotlliure havien entrat, feia més d'un segle, en una fase de decadència, i Cotlliure fou valorada únicament pel seu valor estratègic, molt alt. Hi intervingué Vauban, qui valorà com a port molt més Portvendres, poble al qual afavorí; dotà Cotlliure de noves i modernes fortificacions. Vauban arrasà la vila vella de Cotlliure, inclosa la seva església, per a construir els glacis del Castell Reial; i feu construir la nova església de Santa Maria de Cotlliure a ran de port, en un extrem del que va passar a ser la vila nova de Cotlliure. També va elevar els murs del recinte del castell, a més de construir el Fort del Mirador i altres elements defensius.

Justament al final de l'Edat Moderna, a la Guerra Gran, les tropes espanyoles del general Navarro ocuparen el Fort de Sant Elm el 1793, fins que foren desallotjades per les franceses del general Dugommier, l'abril del 1794.

Edat Contemporània

El segle xix suposà per a Cotlliure una etapa de progrés econòmic i urbà. La pesca, les indústries de salaó i l'exportació del vi obriren fermes possibilitats de desenvolupament econòmic, només apaivagades per l'arribada de la fil·loxera. El 1866 arribava el ferrocarril i creixia enormement el comerç amb Algèria, sobretot a partir del port de Portvendres. S'enderrocaren les muralles de la vila, tot perdent el 1866 la condició de plaça forta (la vila; el castell continuava essent-ho), el 1872 es construïa la passarel·la que unia els dos sectors de la vila, el 1876-1886 es construïa el moll artificial que ampliava el port i unia a terra ferma l'illot de Sant Vicenç, i el 1903 s'enderrocà el pont fortificat que travessava el Duí.

 La tomba d'Antonio Machado

A començaments del segle xx, Cotlliure esdevingué un atractiu per a artistes que hi feren estades i anaren convertint el vell port pescador en un centre d'art internacional: Esteve Terrús, paisatgista d'Elna amic d'Arístides Maillol, Paul Signac, Louis Verltat, Henri Matisse, André Derain, Daniel de Monfreid, Albert Marquet, Maurice de Vlaminck, Juan Gris, Georges Braque, Picasso, Raone Dufy, Foujita, Max Ernst i Salvador Dalí, entre molts d'altres. Foren acollits de primer a l'únic hotel existent, La Muxada, i més tard a l'hotel La Charmante (posteriorment anomenat Hotel Bougnol-Quintana), a l'Hotel de la Valleta o Hostaleria dels Templers, que esdevingué un autèntic museu per la seva notable col·lecció de pintura.

 L'exèrcit alemany, al lloc anomenat Les bateries, prop de la Punta dels Reguers

Al final de la Guerra Civil espanyola, l'any 1939, feren passada per Cotlliure nombrosos fugitius republicans. Un d'ells, Antonio Machado, moria al cap de poc d'arribar a la vila i reposa enterrat, juntament amb la seva mare, al cementiri de Cotlliure. Tot seguit, la complicada orografia de la costa cotlliurenca fou omplerta de bateries defensives de l'exèrcit nazi, retornant a la vila altre cop el seu interès estratègic militar.