No es coneix l'autor o autors de les traces originals del cos central de l'edifici, tot i que Pere Salvà està documentat pel llibre de comptes del castell com el mestre que rebia els honoraris més elevats a l'entorn de 1309,[1] i Marcel Durliat també hi va destacar l'aportació de Pons Descoll, arquitecte de la casa reial de Mallorca. Per a la construcció s'aprofitaren les pedreres del mateix puig, alguna de les quals es troba sota mateix de la fortificació, cosa que ha provocat esquerdes en l'edifici. Quan calia pedra més forta, se'n duia de Portals i Santanyí.

El castell va fer al principi les funcions residencials per les quals fou construït, en temps dels reis Jaume II, Sanç i Jaume III de Mallorca. També hi va fer estada el rei Joan I, fugint de la pesta que atacava el continent (1394). Al s. XVII fou esporàdicament residència d'alguns virreis. Tanmateix, com a fortificació, va patir també diferents setges, el primer, l'any 1343, durant la campanya de reincorporació del Regne de Mallorca a la corona d'Aragó, per Pere el Cerimoniós; el següent, a l'any el 1391, durant la revolta contra el Call, i el darrer, l'any 1521, amb l'únic assalt de la seva història, durant la Segona Germania.

L'any 1408, el rei Martí l'Humà concedí la senyoria de Bellver a la cartoixa de Valldemossa, la qual des d'aleshores en nomenà el castellà. L'any 1459, arribà a Mallorca el príncep de Viana per tal de prendre possessió dels castells de l'illa, d'acord amb el pacte amb son pare, Joan II, que el feia senyor de Mallorca, però a la fi el rei no li concedí la senyoria ni li cedí el castell de Bellver.

Com a recinte tancat, des del s. XIV mateix es feu servir de presó, primer de la reina Violant i dels prínceps Jaume III i Elisabet i altres partidaris del rei Jaume III, després de la seva mort a la Batalla de Llucmajor (1349). El 1523, dels agermanats vençuts. El 1639, 1666 i 1667, de bandolers. Durant la Guerra d'Ocupació, de botiflers, i, després de la victòria francoespanyola, d'austriacistes. Al s. XIX, durant la Guerra del Francès, de presos de la Batalla de Bailén i, després, de presos polítics, el primer i el més famós dels quals fou el ministre Gaspar Melchor de Jovellanos (1802-1808), que feu la primera descripció del castell i n'encarregà els primers plans i dibuixos,[2] com també feu una descripció botànica i geològica del pinar circumdant i amb elles fundà el moviment conservacionista del patrimoni. El català Francesc Aragó, que participava en el mesurament del meridià de París, s'hi refugià, acusat d'espia per la població. El seguiren el general antiabsolutista Luis de Lacy y Gautier, que hi fou afusellat (1817), els liberals Esteve Bonet i Perelló i d'altres (1824), i Miquel Bibiloni i Corró (1867), republicans catalanistes com Valentí Almirall (1869), el restaurador de la monarquia borbònica a Espanya, amb Alfons XII, Arsenio Martínez Campo (1874) i diferents carlins. Al s. XX, fou cedit per l'estat a l'ajuntament de Palma, el 1931. Després de la revolta feixista de 1936, hi tancaren 800 presos polítics republicans,[3] els quals foren obligats a construir l'actual carretera d'accés al castell. Entre aquests presos hi havia Alexandre Jaume, que com a diputat havia aconseguit la cessió del castell a la ciutat, i Emili Darder, batlle en el moment de la cessió, tots dos afusellats després.[4]