Acragant (grec antic: Ἀκράγας) fou una colònia de Gela fundada el 582 aC. Els primers líders en foren Aristònous i Pistil, i rebé institucions dòries derivades de Rodes (de la qual Gela fou colònia).

Vers el 570 aC, fou sotmesa a la tirania de Falaris, que la va portar a ser la ciutat més poderosa de Sicília i va estendre el seu domini per les armes sobre bona part de l'illa. Una revolta popular va enderrocar i matar Falaris. Durant els següents anys, fou una ciutat lliure i, dels següents seixanta anys, se'n sap molt poc, només que entre els seus governants hi va haver Alcàmenes i Alcandre.

Després, la ciutat va estar governada per Teró d'Agrigent (vers 488 aC), que es va aliar a Geló I de Siracusa, va expulsar Terillus d'Himera i n'annexà els dominis. La ciutat encara es va engrandir arran de la invasió cartaginesa del 480 aC, quan es van fer molts presoners cartaginesos que van ser utilitzats per al cultiu dels camps i construcció d'obres públiques i edificis a la ciutat. Teró va morir el 472 aC i el va succeir el seu fill Trasudeus que, al contrari que el pare, fou odiat pels ciutadans i fou enderrocat només un any després.

Es va establir la democràcia, que va durar fins vora l'any 406 aC, amb la invasió cartaginesa, i que va ser una època molt pròspera; segons Diodor de Sicília, la ciutat va arribar als vint mil ciutadans lliures, però amb deu vegades més habitants comptant residents i esclaus.

L'expulsió de la dinastia geloniana de Siracusa va ser seguida per revolucions en moltes parts de Sicília. Va esclatar la guerra entre Agrigent i Siracusa i la primera fou completament derrotada a la riba del riu Himera (446 aC). Després, el moderat Empèdocles va controlar les lluites faccioses.

El 415 aC, els atenencs van fer la gran expedició a l'illa de Sicília i Agrigent es va mantenir neutral, neutralitat que va mantenir quan Atenes ja estava pràcticament derrotada. Segesta va sol·licitar per motius interns la intervenció dels cartaginesos; la primera expedició cartaginesa fou rebutjada (409 aC), però la segona, tres anys després, va triomfar amb la conquesta de Selinunt i Himera. Els agrigentins, poc predisposats a la guerra, van disposar d'un exèrcit mercenari lacedemoni sota comandament de Dexippus i van tenir també l'ajut d'un exèrcit siracusà sota comandament de Dafneus, però foren assetjats i van haver de capitular per fam al cap de vuit mesos. Molts habitants foren massacrats i els que van sobreviure van emigrar a Gela. Els cartaginesos van ocupar la ciutat i, a la primavera següent (405 aC), la van destruir i abandonar. Tot i que Dionís de Siracusa va fer les paus amb Cartago, Agrigent ja no es va recuperar, malgrat que els habitants hi van poder tornar. L'acord de pau impedia reconstruir les muralles.

Uns anys després, però, es van sostreure de la dominació cartaginesa i es van aliar altre cop amb Dionís. La pau del 383 aC va fixar la frontera dels dominis cartaginesos a l'Halycus.

La victòria de Timoleont a Crimissos el 340 aC va permetre una reorganització general. Agrigent, que estava mig destruïda, seria colonitzada per ciutadans d'Èlea. Així, la ciutat es va recuperar i amb el temps va tornar la prosperitat.

Agàtocles, des del començament del seu govern a Siracusa, aspirava a dominar l'illa. Agrigent es va aliar amb Gela i Messènia i va rebre assistència d'Esparta, que va enviar Acrobat, fill de Cleòmenes. Acrobat fou derrotat i Agrigent va haver de comprar la pau i va haver de reconèixer l'hegemonia de Siracusa (314 aC).

Absent Agàtocles (que era a l'Àfrica) el 309 aC, els seus partidaris van sofrir algunes derrotes a Sicília; Agrigent va pensar a assolir l'hegemonia insular i va elegir com a cap el general Xenodoc; moltes ciutats es van fer independents. Enna i Gela es van unir a Agrigent, i Herbessus i Echetla foren conquerides. Però Xenodoc fou derrotat pels generals d'Agàtocles, Leptines i Demophilius, i la ciutat va quedar assetjada. En tornar Agàtocles poc després va recuperar tot el terreny perdut. Leptines va envair el territori agrigentí, va derrotar altre cop Xenodoc i va obligar la ciutat a demanar la pau.

En morir Agàtocles, Agrigent va passar a Fínties, que fou dèspota de la ciutat i després va assumir el títol de rei. En aquesta època, Agírion i altres ciutats de l'interior foren sotmeses, així com Gela (que fou destruïda i reconstruïda amb el nom de Fínties). No se sap com va acabar perquè la següent notícia és l'arribada de Pirros, rei dels molossos, a Agrigent, que estava dominada per Sosístrates amb una força de mercenaris, que es van sotmetre a l'epirota.

En la Primera Guerra púnica, Agrigent es va aliar als cartaginesos i el general Anníbal va fortificar la ciutadella i va establir una guarnició a la ciutat. Els romans van atacar la ciutat el 262 aC sota la direcció dels cònsols Postumi i Mamili i la van assetjar, però les epidèmies van fer patir molt assetjadors i assetjats durant set mesos. El general cartaginès Hannó va auxiliar la ciutat amb un exèrcit, però fou derrotat pels cònsols romans, i el general Anníbal, comandant a l'interior, veient impossible resistir, es va escapar de nit amb els mercenaris i els soldats cartaginesos. Els romans la van ocupar i 25.000 ciutadans van ser convertits en esclaus. El 255 aC, després d'algunes derrotes romanes a la mar, el general cartaginès Cartal va recuperar Agrigent, i en va destruir les fortificacions. Ja no se'n sap res més fins al final de la guerra, quan va quedar sota domini de Roma.

En la Segona Guerra púnica va ser inicialment fidel als romans, però fou sorpresa pel general cartaginès Himilcó, i Marcel no la va poder socórrer a temps, i va esdevenir seu principal dels cartaginesos a l'illa. Fou la darrera ciutat que el cònsol Lavinius va ocupar quan ja tota l'illa havia estat reocupada pels romans, encara que finalment va ser senzill perquè els mercenaris númides, ofesos per Hannó, la van lliurar als romans sense lluita (210 aC). Els caps locals foren condemnats a mort i la resta venuts com a esclaus.

Tres anys després, hi foren establerts colons d'altres parts de l'illa per ordre del pretor Mamilius. Dos anys després, va obtenir privilegis municipals i de ciutadania gràcies a Escipió l'Africà. La ciutat es va tornar a engrandir i a fer pròspera. No va arribar a ser colònia, però va emetre moneda amb la inscripció Agkigentum, fins al temps de Cèsar August.

Fou seu d'un bisbat, i fou ocupada pels àrabs el 829, i desmantellada abans de 830 per temor a un retorn dels romans d'Orient. Vers 937-941, la ciutat es va revoltar contra els fatimites i el governador de l'illa (amb seu a Palerm) Salim ibn Rashid; aquest fou substituït pel general Khalil ben Ishak, enviat pel califa fatimita que va sotmetre Agrigent (àrab: Djirjent o Kirkent) i es va emportar a Àfrica diversos notables presoners, els quals va matar en el trajecte fent enfonsar el vaixell que els traslladava. Després va estar sota domini dels emirs kalbites sicilians i quan el seu poder va minvar el 1040 va passar a formar part de l'emirat d'Ibn al-Hawwas de Castrogiovanni, que va tenir un palau a Djirjent. Poc abans de la conquesta normanda va caure en mans del zírida Ayyub ben Tamim i, tot seguit, d'un xerif hammudita andalusí que la va perdre davant el normand Roger el 25 de juliol de 1087. En endavant, va formar part de l'estat de Sicília i després de les Dues Sicílies.

Els seus edificis singulars principals foren el temple de Zeus Atabyrios; el temple d'Atena, el temple de Zeus Polieus, i el gran temple de Zeus Olímpic, que es creu que fou el temple dòric més gran mai construït (tot i que, probablement, inacabat arran de la invasió cartaginesa de 405 aC). També cal esmentar un temple d'Hèrcules amb una estàtua del deu, i un temple d'Esculapi amb una estàtua d'Apol·lo. Els temples de Juno Lacínia i el temple anomenat de la Concòrdia són de menys importància. Hi hagué també un petit temple conegut com a oratori de Falaris. D'època musulmana no resta res excepte el nom de porta Bibirria (de Bab al-Riyah, 'porta dels vents'), que encara s'utilitza en un racó de la ciutat, i uns 15 manuscrits que són a la biblioteca Lucchesiana.