Context sobre Sàhara Occidental

El Sàhara Occidental (àrab: الصحراء الغربية, aṣ-Ṣaḥrā’ al-Ḡarbiyya; amazic: Taneẓroft Tutrimt), antic Sàhara Espanyol, és un territori del nord-oest d'Àfrica que es correspon amb la part occidental del desert del Sàhara, amb façana atlàntica; limita al nord amb el Marroc, al nord-est amb Algèria, a l'est i al sud amb Mauritània i a l'oest amb l'oceà Atlàntic.

Es tracta d'un territori referenciat al llistat de les Nacions Unides de territoris no-autònoms, és a dir, pendent de descolonitzar. Es troba ocupat i administrat en la seva pràctica totalitat pel Regne del Marroc, que prova d'homogeneïtzar-lo administrativament a les regions originades en aquest Estat després de la seva independència. Una porció del territori del Sàhara Occidental, la seva franja oriental, de sud a nord, és controlada per efectius de l'anomenada República Àrab Sahrauí Democràtica RASD, a excepció de la ciutat de La Güera, que es troba de...Llegeix més

El Sàhara Occidental (àrab: الصحراء الغربية, aṣ-Ṣaḥrā’ al-Ḡarbiyya; amazic: Taneẓroft Tutrimt), antic Sàhara Espanyol, és un territori del nord-oest d'Àfrica que es correspon amb la part occidental del desert del Sàhara, amb façana atlàntica; limita al nord amb el Marroc, al nord-est amb Algèria, a l'est i al sud amb Mauritània i a l'oest amb l'oceà Atlàntic.

Es tracta d'un territori referenciat al llistat de les Nacions Unides de territoris no-autònoms, és a dir, pendent de descolonitzar. Es troba ocupat i administrat en la seva pràctica totalitat pel Regne del Marroc, que prova d'homogeneïtzar-lo administrativament a les regions originades en aquest Estat després de la seva independència. Una porció del territori del Sàhara Occidental, la seva franja oriental, de sud a nord, és controlada per efectius de l'anomenada República Àrab Sahrauí Democràtica RASD, a excepció de la ciutat de La Güera, que es troba deshabitada, per bé que sota control efectiu maurità. Segons les Nacions Unides, l'Estat espanyol, de iure, es considera encara com la potència colonitzadora malgrat que renuncià a aquest status formalment, i als seus drets i obligacions.

Té una extensió de 266.000 km² i una població d'uns 270.000 habitants (2004). La capital i principal ciutat és El Aaiún, on s'agrupa la majoria de la població. El Sàhara Occidental és un dels territoris de població més dispersa del món, i en algunes classificacions surt com el menys densament poblat. Majoritàriament són saharauis.

Els recursos minerals hi són extraordinaris, en particular els fosfats (Bu Craa) i el ferro.

La sobirania del territori se la disputen el Marroc i la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). Actualment es troba majoritàriament ocupat, i reclamat completament, per l'Estat marroquí, però aquesta reclamació no és reconeguda internacionalment; de fet, la majoria d'estats sobirans no la reconeixen. El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms. En el pla de pau hi ha prevista una futura Autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de l'ONU que s'hauria d'ocupar de la celebració del referèndum d'autodeterminació, però les parts encara no s'han posat d'acord.

Les regions del Marroc d'Uad Ed-Dahab-La Güera i Guelmim-Semara (zona sud), formen conjuntament amb la regió de El Aaiún-Bojador-Saguía El Hamra el territori històric del Sàhara Occidental.

Més sobre Sàhara Occidental

Informació bàsica
Population, Area & Driving side
  • Població 582000
  • Àrea 266000
  • costat de conducció right
Història
  • Sembla que els primers habitants foren pobles de pell negra, els quals van ser foragitats cap al sud a causa de l'avenç dels amazics nord-africans als segles viii i ix.

    Des del segle xv els espanyols van ser atrets pel litoral del Sàhara. El seu primer establiment sobre aquesta part del litoral saharià data de 1476, quan Diego García de Herrera, senyor de Lanzarote, va fer edificar un fortí que va batejar "Santa Cruz de la Mar Pequeña"[1] i que va ser destruït més tard pel sultà el Wartassi el 1527. El 1860 la guerra hispanomarroquina s'acaba amb la victòria dels espanyols a la batalla de Tetuan, que els va permetre apoderar-se de la ciutat de Tetuan, i en el tractat de pau inserir l'article n° 8, que els va permetre controlar posteriorment el Sàhara.[2]

    A mitjan segle xix diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa feu que el 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros (l'actual Dajla).

    Reclamada com a territori per Espanya el 1885, l'ocupació efectiva de l'interior del territori no es va realitzar fins al 1934. Després de la seva independència, el Marroc va reclamar el territori del Sàhara Occidental com a part del seu "Gran Marroc". El 1967 l'ONU va recomanar la descolonització del territori en tant que poc després, Mauritània també es va sumar a les reclamacions territorials marroquines.

    ...Llegeix més

    Sembla que els primers habitants foren pobles de pell negra, els quals van ser foragitats cap al sud a causa de l'avenç dels amazics nord-africans als segles viii i ix.

    Des del segle xv els espanyols van ser atrets pel litoral del Sàhara. El seu primer establiment sobre aquesta part del litoral saharià data de 1476, quan Diego García de Herrera, senyor de Lanzarote, va fer edificar un fortí que va batejar "Santa Cruz de la Mar Pequeña"[1] i que va ser destruït més tard pel sultà el Wartassi el 1527. El 1860 la guerra hispanomarroquina s'acaba amb la victòria dels espanyols a la batalla de Tetuan, que els va permetre apoderar-se de la ciutat de Tetuan, i en el tractat de pau inserir l'article n° 8, que els va permetre controlar posteriorment el Sàhara.[2]

    A mitjan segle xix diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa feu que el 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros (l'actual Dajla).

    Reclamada com a territori per Espanya el 1885, l'ocupació efectiva de l'interior del territori no es va realitzar fins al 1934. Després de la seva independència, el Marroc va reclamar el territori del Sàhara Occidental com a part del seu "Gran Marroc". El 1967 l'ONU va recomanar la descolonització del territori en tant que poc després, Mauritània també es va sumar a les reclamacions territorials marroquines.

     Mapa del Mur Marroquí en el territori saharià. En groc, el territori ocupat pel Front Polisario.

    El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. Des del 1970, Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren al govern de Madrid la descolonització del Sàhara. El 14 de novembre de 1975, amb l'Operació Golondrina,[3] el govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l'acord de Madrid. Però la població autòctona, els sahrauís, encapçalada pel Front Polisario (organització d'alliberament nacional sahrauí fundada el 1973), hi proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos nous estats ocupants.

    Mentrestant, comença l'agitació nacionalista al Sàhara Occidental. El 1968 es crea el Moviment d'Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d'Or sota el lideratge de Sidi Brahim Bassiri. La repressió d'un brot nacionalista a Aaiun, el 17 de juny de 1970 conclou amb 40 morts i centenars de detinguts. Bassiri és arrestat i mai es va tornar a saber d'ell. Probablement les forces de seguretat espanyoles el van assassinar poc temps després del seu arrest. Poc després, el 10 de maig de 1973, es crea el Front Polisario (Front Popular per a l'Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d'Or), que comença la lluita armada contra Espanya.

    El 6 de novembre de 1975 la Marxa Verda (recolzada pels Estats Units) va traspassar la frontera internacionalment reconeguda del Sàhara Occidental. En virtut dels Acords de Madrid de 1975, es va establir una administració temporal tripartida constituïda per Espanya, el Marroc i Mauritània. El 26 de febrer de 1976 Espanya va abandonar el territori, després d'això el Front Polisario (recolzat per Algèria) va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i va emprendre una guerra d'alliberament del territori contra aquests dos països.

    L'any 1979, Mauritània renuncià als seus territoris, que foren ocupats pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, ha construït un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament, Bu Craa, per protegir-se dels atacs del Polisario, que administra els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tinduf. Tant l'ONU com l'OUA malden per l'alto el foc i per la celebració d'un referèndum sobre el futur del Sàhara.

    El 1979 Mauritània, derrotada, va signar la pau amb el Front Polisario, renunciant a les seves pretensions en el territori. Alhora el Marroc va materialitzar l'ocupació, amb el suport dels Estats Units. En l'ocupació el Marroc va bombardejar a la població sahrauí amb napalm i fòsfor blanc amb l'objectiu de cometre genocidi,[4] el que va ocasionar la fugida de molts a l'exili al desert. El 1991 el Marroc i el Front Polisario van signar un alto el foc afavorit per l'ONU que va establir la Missió de Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), que se celebraria al febrer de 1992. El Front Polisario acusa el Marroc d'anar ajornant la convocatòria del referèndum mitjançant apel·lacions perquè la població no saharaui instal·lada pel govern marroquí en la zona durant els últims anys (que ja és majoria) tingui dret a vot. El Marroc rebutja aquestes acusacions i acusa Algèria i el Polisario d'augmentar la població de la RASD amb l'aportació de sahrauís algerians, de moment, Algèria no permet cap mena de cens de la població dels camps de refugiats de la província de Tindouf i només hi ha estimacions.

    Durant els anys noranta, el programa de Vacances en Pau junt a les remeses enviades pels treballadors saharauis a l'estranger aportaren diners a l'economia del Sàhara Occidental.[5]

    Per superar l'estancament del procés de pau, les Nacions Unides van designar a James Baker com Enviat Personal del Secretari General de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental. Sota els seus auspicis, el 1997 el Marroc i el Front Polisario van signar els Acords de Houston. El gener de 2000 es va finalitzar el procés d'identificació de votants per al referèndum d'autodeterminació. Es van presentar 120.000 apel·lacions, però, en lloc de tramitar d'acord amb els procediments pactats per les dues parts, el Secretari General de l'ONU va congelar el procés. Per superar el bloqueig, el secretari general va proposar un pla per a la repartició del Sàhara entre el Marroc i el Front Polisario, solució que va ser acceptada pel Front però rebutjada pel Marroc. Per superar de nou aquest bloqueig, James Baker va proposar un altre pla, l'anomenat pla Baker II, que el 2003 va ser avalat per unanimitat pel Consell de Seguretat (Resolució 1495). El Marroc, però, no va acceptar el pla, perquè segons els responsables marroquins el pla no garanteix la participació de tots els sahrauís en el referèndum d'autodeterminació. El Marroc va proposar en el seu lloc concedir al Sàhara Occidental una àmplia autonomia sota la seva sobirania (les condicions no han estat encara concretades) i la creació del CORCAS (Consell Reial per als Assumptes del Sàhara) composta per membres de diferents clans i tribus sahrauís designats pel rei del Marroc, però aquesta solució va ser rebutjada pel Front Polisario.

    Actualment, el territori del Sàhara Occidental està dividit per un mur de més de 2.000 km de llarg que divideix de nord a sud el Sàhara Occidental. La zona a l'oest del mur, de protecció marroquina, és el territori ocupat pel Marroc, anomenat "Sàhara Marroquí", mentre que la zona a l'est del mur constitueixen els denominats pel Polisario "territoris alliberats" o "zona defensiva" pel Marroc.

    L'any 2020, l'exèrcit marroquí entrà al sur del Sàhara violant l'alto el foc després de setmanes de protestes pacífiques dels sahrauís al pas fronterer de Guerguerat fent créixer el perill de conflicte bèl·lic a la vegada que el Front Polisario declarà l'«alerta màxima», just deu anys després dels enfrontaments al campament sahrauí de Gdeim Izik.[6]

    http://elguanche.net/santacruzdelamarpequena.htm, article de Francisco García-Talavera Histoire du Maroc de ses orígens à nos jours, Dr Bernard Lugan, editorial Perrin, París, 2000 «Operación Golondrina» (en castellà). Amigos del tercio. Arxivat de l'original el 2008-11-03. «Un alt funcionari marroquí reconeix el genocidi del poble sahrauí"». Arxivat de l'original el 2011-07-08. [Consulta: 17 agost 2013]. Trasasmontes, 2011, p. 293. «Estalla la guerra en el Sáhara Occidental, Marruecos rompe el alto el fuego.», 13 noc 2020. [Consulta: 13 novembre 2020].
    Llegeix menys

On puc dormir a prop de Sàhara Occidental ?

Booking.com
487.376 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 2 visites avui.