Història de la Xina Història de la Xina ANTIGA 3 Augustos i 5 Emperadors Dinastia Xia 2100–1600 aC Dinastia Shang 1600–1046 aC Dinastia Zhou 1045–256 aC  Zhou Occidental  Zhou Oriental    Primaveres i Tardors    Regnes Combatents IMPERIAL Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC Dinastia Han 206 aEC–220 EC   Han Occidental   Dinastia Xin   Han Oriental Tres Regnes 220–280   Wei, Shu i Wu Dinastia Jin 265–420   Jin Occidental 16 Regnes
304–439   Jin Oriental D. Meridionals i Septentrionals
420–589 Dinastia Sui 581–618 Dinastia Tang 618–907   ( Segon Zhou 690–705 ) 5 Dinasties &
10 Regnes
907–960 Dinastia Liao
907–1125 Dinastia Song
960–1279   Song del Nord Xia Occ.   Song del Sud Jin Dinastia Yuan 1271–1368 Dinastia Ming 1368–1644 Dinastia Qing 1644–1911 MODERNA República de la Xina 1912–1949 República Popular
de la Xina
Des del 1949 República de
la Xina (Taiwan)
Des del 1945

La història de la República de la Xina (Xinès tradicional: 中華民國, Xinès simplificat: 中华民国, pinyin: Zhōnghuá Mínguó) comença amb la Revolució Xinhai que, enderrocant la dinastia Qing, al poder des de 1644, va posar fi a gairebé més de dos mil anys d'Imperi.

Des dels seus inicis, però, la història de la Xina republicana fou turbulenta; durant els primers anys de la República, la Xina va patir el desordre dels senyors de la guerra i, igual com en els darrers temps de l'Imperi, el domini dels poders colonials europeus. El 1928, la Xina fou unificada, si més no nominalment, pel poder del Kuomintang (KMT), cosa que li va permetre iniciar un procés d'industrialització i de modernització; ara bé, aviat va començar una nova era de conflictes motivada per l'enfrontament del Partit Comunista Xinès contra el govern del Kuomintang,[1] per les accions dels darrers senyors de la guerra i, sobretot, per la lluita contra l'imperialisme japonès, la qual va dur a l'esclat de la Segona Guerra Sinojaponesa (1937-1945).[2]

El 1949, el triomf del Partit Comunista en la Guerra Civil [3] van obligar el govern del Kuomingtang a refugiar-se a l'illa de Taiwan, on va continuar l'existència de la República de la Xina,[4] enfrontada a la República Popular de la Xina proclamada per Mao Zedong a la Xina continental. Des de 1949, els dos estats xinesos han pugnat per aconseguir ser reconeguts com l'únic i legítim govern de la Xina.

En un principi, a Taiwan, la República de la Xina va continuar sent un sistema de partit únic dominat pel Kuomingtang, fins que, el 1987, es va evolucionar cap a la democràcia i el multipartidisme.

Les dues Xines

Un cop acabada la Guerra Civil Xinesa,[5]els comunistes s'apoderessin de tota la Xina continental, i les forces del Kuomintang, dirigides per Chian Kai-shek, es retiressin a l'illa de Taiwan, hi ha dos estats, la República Popular de la Xina, proclamada per Mao Zedong el 1949, i la República de la Xina, continuada a Taiwan per Chiang i els seus successors, que lluiten per ser reconeguts com a l'únic i legítim govern de la Xina, un país únic i indivisible del qual, com és obvi, Taiwan també en forma part. Lògicament, cadascun dels dos estats xinesos veu l'altre com una entitat espúria que, sense tenir-hi cap dret, li usurpa el nom i una part del territori.

La continuïtat del règim del Kuomintang a Taiwan fou possible, principalment, gràcies a la intervenció dels Estats Units que protegiren l'illa d'una invasió per part de la Xina continental, sobretot d'ençà de l'esclat de la Guerra de Corea on Mao hi donà suport al partit comunista.[6]

En el llenguatge polític de la dècada de 1950, es parlava de l'existència d'una Xina comunista i d'una Xina nacionalista dita també Xina lliure malgrat el caràcter dictatorial del govern de Taiwan.

En un principi, els governs que reconeixien la República Popular de la Xina eren només la Unió Soviètica, el Bloc de l'Est, el Moviment de Països No Alineats i, a partir de 1950, el Regne Unit, mentre que els Estats Units i els països occidentals mantenien relacions amb la República de la Xina. Tanmateix, durant el decenni de 1960, va produir-se la Ruptura Sinosoviètica en què s'arribà a un enfrontament cada cop més fort entre la República Popular de la Xina i l'URSS. Per això, el president dels Estats Units Richard Nixon va decidir aprofitar l'enemistat entre els dos grans règims comunistes, que va arribar al seu nivell més alt vers 1970, amb fets com ara l'Incident de l'illa de Zhenbao, per iniciar una política d'apropament a la Xina popular amb la idea de trobar així un important aliat contra l'URSS. El resultat d'aquest apropament a Pequín fou que, el 1971, l'Assemblea General de l'ONU va decidir reconèixer com a representants de la Xina els delegats de la República Popular, fins aleshores exclosos de l'organisme internacional, i expulsar els delegats de la República de la Xina, reconeguts fins aleshores.

Situació actual

Avui dia, tant la República Popular de la Xina com la República de la Xina continuen sense reconèixer-se oficialment com a estats sobirans perquè tant a Pequín com a Taipei es considera que només hi ha una sola Xina.

La República Popular de la Xina no accepta de cap manera que, a nivell internacional, la República de la Xina rebi el tractament de país independent. Per això, qui vulgui establir relacions diplomàtiques amb Pequín ha de trencar qualsevol relació amb Taipei, com també Pequín usa la seva influència diplomàtica per evitar que la República de la Xina pugui participar oficialment en esdeveniments mundials com ara els Jocs Olímpics. Seguint en aquesta línia, la premsa de la Xina continental mai no parla de la República de la Xina sinó de la "província xinesa de Taiwan" o de l'"autoritat de Taiwan". A més, legalment, la República Popular de la Xina té l'objectiu de reunificar la Xina, és a dir, de recuperar Taiwan.

Al seu torn, en teoria, la República de la Xina també reivindica la sobirania sobre tot el país, és a dir, també sobre les províncies continentals; ara bé, a la pràctica, no fa res per assolir aquest objectiu, mentre que, de manera no oficial, proposa admetre l'existència de dues Xines o, fins i tot, de dos països diferents: Taiwan i la Xina.

Democratització

Després de la mort del president Chiang Ching-kuo (1988), el seu successor Lee Teng-hui va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan. El 1991, va arribar la democràcia quan l'Antiga Assemblea Nacional, amb els seus diputats perpetus de les províncies continentals, fou dissolta i se'n convocà una de nova elegida lliurement pels ciutadans de Taiwan; a més, el 1994 també s'establí l'elecció popular pels taiwanesos del President la República de la Xina, tal com s'ha fet des de 1996.

Per altra banda, el president Lee va començar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan deixant de banda el discurs nacional xinès, així, s'aboliren les restriccions a l'ús del taiwanès als mitjans de comunicació i a l'escola.

Tanmateix, la democratització de Taiwan va tenir alguns problemes, com ara que, en els primers moments, sent encara il·legals els partits de l'oposició, els seus dirigents podien presentar-s'hi manifestant que rebutjaven tant el comunisme com la independència de Taiwan com també sense finançar-se la campanya mitjançant el partit, la qual cosa va dur alguns polítics a demanar préstecs a grups de poder o, fins i tot, a màfies, i així es va originar una greu corrupció.

L'independentisme taiwanès  Bandera de la República de la Xina (1912-1928).

Després que, el 1945, el domini sobre Taiwan passés del Japó a la Xina, molts taiwanesos van trobar la nova administració xinesa, caracteritzada per la seva ineficàcia i corrupció, tan opressiva com abans ho havia estat la japonesa i, per tant, consideraven l'annexió a la Xina no pas com un alliberament sinó com un simple canvi d'amo.

Les tensions entre els taiwanesos i el govern xinès van manifestar-se el 28 de febrer de 1947, és a dir, quan la República de la Xina encara dominava el continent, en l'esclat de l'Incident 228 (xinès: 二二八事件; pinyin: èr èr bā shìjiàn, Peh-ōe-jī:Jī-jī-pat sū-kiāⁿ), un alçament antigovernamental a Taiwan que les autoritats del Kuomintang van reprimir amb extraordinària duresa amb tropes enviades des del continent; després, va venir un règim de terror amb el resultat de molts taiwanesos, bastants d'ells vinculats a les elits polítiques, socials, intel·lectuals i econòmiques de l'illa, empresonats, morts o "desapareguts"; aquesta brutal repressió va acarnissar-se també amb els continentals sospitosos de simpaties amb el comunisme. Per altra banda, fins a les reformes democràtiques de la dècada de 1990, el poder de l'estat era en gran part monopolitzat pels continentals fugits a l'illa el 1949 i els seus descendents.

Mentre va estar vigent la llei marcial, és a dir, fins a 1987, plantejar la possibilitar de proclamar la independència de Taiwan estava prohibit, ja que això entrava en contradicció amb la doctrina oficial que l'objectiu de la República de la Xina era assolir la reunificació nacional recuperant el domini de les províncies continentals; per això, els independentistes taiwanesos, representants d'un dels principals moviments polítics de l'oposició democràtica al règim del Kuomintang, havien de triar entre la clandestinitat o l'exili, principalment als Estats Units o al Japó.

Després de la democratització, la causa de la independència de Taiwan va poder passar a ser defensada obertament dins de l'illa, i foren molt importants els èxits electorals del Partit Demòcrata Progressista, defensor de l'independentisme.

El principal obstacle per proclamar la independència de Taiwan, que, òbviament, duria a la desaparició de la República de la Xina que es quedaria sense cap territori on governar, no es troba pas en els xinesos de l'illa, sinó en l'actitud de la República Popular de la Xina que, considerant Taiwan com un territori xinès més, no està disposada a acceptar de cap manera que l'illa esdevingui un país diferent de la Xina.

Així, el 1996, davant la possibilitat de la reelecció a Taiwan com a president de Lee Teng-hui, defensor de la independència de l'illa malgrat ser aleshores un dirigent del Kuomintang, la República Popular de la Xina va començar a dur a terme unes maniobres militars a l'estret de Taiwan, exhibint-hi els seus míssils balístics, cosa que es va interpretar com una coacció als ciutadans taiwanesos convocats a les urnes. En resposta, el president dels Estats Units Bill Clinton van enviar una força operativa a la zona que va obligar els xinesos a posar fi a les maniobres. I, segurament com a gest de rebuig a la coacció xinesa, Lee Teng-hui va guanyar les eleccions per àmplia majoria.

Així doncs, com que una possible independència de Taiwan podria dur a una intervenció xinesa a l'illa en la qual també s'hi podrien veure implicats d'altres països com ara els Estats Units i el Japó, l'actitud de la comunitat internacional consisteix a defensar la continuïtat de l'actual estat de coses.

El 2022 es va anunciar que s'allargaria el servei militar obligatori de quatre mesos a un any, davant l'amenaça de la Xina continental.