Regne Unit
Context sobre Regne Unit
El Regne Unit (en anglès: The United Kingdom) oficialment, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (en anglès: The United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland) és un estat insular sobirà localitzat al nord-oest d'Europa. El Regne Unit està integrat, geogràficament, per l'illa de Gran Bretanya, una secció del nord de l'illa d'Irlanda i altres illes més petites. Irlanda del Nord és l'única regió (a més a més de Gibraltar) del Regne Unit amb frontera terrestre, que comparteix amb la República d'Irlanda. A més d'aquesta frontera, el Regne Unit està envoltat per l'oceà Atlàntic, el mar del Nord, el Canal de la Mànega i el mar d'Irlanda.
El Regne Unit és una unió política de quatre nacions que el constitueixen: Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. El Regne Unit és una monarquia constitucional organitzada com a democràcia parlamentària, la seu del govern de la qual és la ciutat de Londres, i el cap d'Estat de la qual és el r...Llegeix més
El Regne Unit (en anglès: The United Kingdom) oficialment, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (en anglès: The United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland) és un estat insular sobirà localitzat al nord-oest d'Europa. El Regne Unit està integrat, geogràficament, per l'illa de Gran Bretanya, una secció del nord de l'illa d'Irlanda i altres illes més petites. Irlanda del Nord és l'única regió (a més a més de Gibraltar) del Regne Unit amb frontera terrestre, que comparteix amb la República d'Irlanda. A més d'aquesta frontera, el Regne Unit està envoltat per l'oceà Atlàntic, el mar del Nord, el Canal de la Mànega i el mar d'Irlanda.
El Regne Unit és una unió política de quatre nacions que el constitueixen: Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. El Regne Unit és una monarquia constitucional organitzada com a democràcia parlamentària, la seu del govern de la qual és la ciutat de Londres, i el cap d'Estat de la qual és el rei Carles III. Les dependències de la Corona –les illes del Canal i l'illa de Man– no són part de la Unió, però estan federats al Regne Unit. El Regne Unit també té jurisdicció sobre 14 territoris d'ultramar, que inclouen Gibraltar i les Illes Malvines. Les dependències de la corona pertanyen a les Illes Britàniques però no són part del Regne Unit. Com a monarquia constitucional, el Regne Unit està relacionat políticament amb altres 15 Reialmes de la Commonwealth amb els quals comparteix el monarca, el rei Carles III com a cap d'estat.
El Regne Unit és un país desenvolupat, amb el cinquè Producte interior brut nominal més gran del món. Fou la potència internacional més important durant el segle xix i les primeres dècades del segle xx, però els costos econòmics de les dues guerres mundials i la desaparició de l'Imperi van fer disminuir el seu paper en els afers mundials. El Regne Unit té un seient permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i és membre del G8, l'OTAN, l'OMC i la Unió Europea. El juny del 2016, però, el Regne Unit va votar deixar la UE, en el referèndum convocat per David Cameron, sobre la seva permanència a la Unió Europea. I el març del 2017 el govern del Regne Unit notifica oficialment a la Unió Europea la seva sortida, a través de la invocació de l'Article 50 del Tractat de la Unió Europea.
Més sobre Regne Unit
- Moneda Lliura esterlina
- Codi de trucada +44
- Domini d'Internet .uk
- Mains voltage 230V/50Hz
- Democracy index 8.54
- Població 27368800
- Àrea 242495
- costat de conducció left
El Tractat d'Unió, posat a terme per les Actes de la Unió de 1707, i aprovades pels parlaments del Regne d'Anglaterra i el Regne d'Escòcia, crearen una unió política coneguda com el Regne de la Gran Bretanya.[1] Un segle després, l'Acta de 1800, uniren el Regne d'Irlanda amb el Regne de la Gran Bretanya,[2] creant així, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Abans de 1707, Anglaterra i Escòcia existien com a Estats separats, sobirans i independents amb monarques i estructures polítiques pròpies, d'ençà el segle ix. Tot i que el rei escocès, Jaume VI es convertí en rei d'Anglaterra el 1603, creant així una unió personal entre els dos regnes, els països romangueren separats. D'altra banda, el Principat de Gal·les havia caigut sota el control dels monarques anglesos des de l'Estatut de Rhuddlan publicat el 1284, i posteriorment annexat a Anglaterra per mitjà de les Actes de les Lleis a Gal·les de 1535 i 1542. Irlanda també caigué sota el control d'Anglaterra a poc a poc entre 1541 i la signatura del Tractat de Limerick, el 1691, però no s'unificà políticament sinó fins al 1801.
...Llegeix mésLlegeix menysEl Tractat d'Unió, posat a terme per les Actes de la Unió de 1707, i aprovades pels parlaments del Regne d'Anglaterra i el Regne d'Escòcia, crearen una unió política coneguda com el Regne de la Gran Bretanya.[1] Un segle després, l'Acta de 1800, uniren el Regne d'Irlanda amb el Regne de la Gran Bretanya,[2] creant així, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Abans de 1707, Anglaterra i Escòcia existien com a Estats separats, sobirans i independents amb monarques i estructures polítiques pròpies, d'ençà el segle ix. Tot i que el rei escocès, Jaume VI es convertí en rei d'Anglaterra el 1603, creant així una unió personal entre els dos regnes, els països romangueren separats. D'altra banda, el Principat de Gal·les havia caigut sota el control dels monarques anglesos des de l'Estatut de Rhuddlan publicat el 1284, i posteriorment annexat a Anglaterra per mitjà de les Actes de les Lleis a Gal·les de 1535 i 1542. Irlanda també caigué sota el control d'Anglaterra a poc a poc entre 1541 i la signatura del Tractat de Limerick, el 1691, però no s'unificà políticament sinó fins al 1801.
La Batalla de Waterloo marcà la fi de les Guerres Napoleòniques
L'Imperi Britànic, el 1897. El 1920 es convertí en l'Imperi més extens de la històriaDurant el primer segle de la unió política, el Regne Unit tingué un paper molt important en el desenvolupament de les idees occidentals de la democràcia parlamentària, i contribuí significativament en la literatura, les arts i la ciència.[3]
La Revolució Industrial, encapçalada pel Regne Unit, transformà l'Estat i l'Imperi Britànic. Durant aquest temps, així com fou el cas de les altres potències del món, el Regne Unit participà de la colonització, així com del comerç d'esclaus. No obstant, amb l'aprovació de l'Acta del Comerç d'Esclaus el 1807, el Regne Unit es convertí en el primer Estat del món a prohibir-ne el comerç.
Després de la derrota de Napoleó en les Guerres Napoleòniques, el Regne Unit es convertí en la principal potència naval del segle xix. Tot i que perdé el seu lideratge com a única nació industrialitzada en acabar-se l'Era victoriana, el Regne Unit continuà sent una potència i el seu imperi aconseguí la seva extensió major el 1921 quan la Lliga de Nacions li atorgà el control de les colònies alemanyes i otomanes després de la Primera Guerra Mundial.
Les tensions antigues a Irlanda dugueren a la partició de l'illa el 1920, seguida de la independència de l'Estat Lliure Irlandès el 1922. Sis dels nou comtats de la província d'Ulster romangueren dins el Regne Unit, amb la qual cosa, el nom de l'Estat britànic canvià a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.[4]
Un esquadró d'Spitfires de la RAF volant durant la Segona Guerra Mundial.El Regne Unit lluità contra l'Alemanya Nazi en la Segona Guerra Mundial. Tot i que fou l'únic Estat aliat a no ser envaït i ocupat, l'economia fou greument danyada. Amb préstecs dels Estats Units i el Canadà, i el suport donat amb el Pla Marshall, el Regne Unit començà el camí de la recuperació. Els anys immediats de la postguerra veieren l'establiment de l'Estat de Benestar britànic, que incloïa un dels primers i més complets sistemes públics de serveis de sanitat del món. Les demandes de l'economia en recuperació portaren immigrants de la Commonwealth de Nacions i crearen un Regne Unit multiètnic. La Gran Bretanya va ser una de les principals potències econòmiques que va tenir més colònies durant el segle xx. Va permetre la independència dels diferents països però va deixar l'economia d'aquests països en estat lamentable. El Regne Unit es va beneficiar de les colònies però no va donar res a la població colonitzada. En l'actualitat molts d'aquests països segueixen sent molt pobres, una excepció és l'Índia.
Després d'una desacceleració econòmica i de les vagues industrials de 1970, durant la dècada dels vuitanta l'Estat creixé ràpidament. El govern de Margaret Thatcher canvià significativament la direcció del consens polític i econòmic de la postguerra, camí que conservà el govern laboral de Tony Blair el 1997.
El Regne Unit fou un dels dotze membres fundadors de la Unió Europea el 1992, i un dels membres de la Comunitat Econòmica Europea creada el 1973. Les postures del govern laboral actual quant a la integració són variades; els conservadors promouen el retorn d'alguns poders a l'Estat.
La fi del segle xx fou testimoni d'un canvi important en el govern del Regne Unit amb la devolució d'autonomia a Escòcia, i Gal·les el 1999, amb la creació de parlaments locals amb el dret de legislar en diversos temes, la qual cosa ha començat a produir diferències entre els països constituents del Regne Unit. Anglaterra, per contra, és governada directament pel Parlament del Regne Unit.
Un 51,89% dels britànics va votar a favor d'abandonar la Unió Europea en un referèndum el 2016. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre.
↑ «The Treaty (or Act) of Union, 1707». Arxivat de l'original el 2006-03-09. [Consulta: 15 maig 2006]. ↑ «The Act of Union». Act of Union Virtual Library. Arxivat de l'original el 2012-05-27. [Consulta: 15 maig 2006]. ↑ Ferguson, Niall. Empire: The Rise and Demise of the British World Order. Basic Books, 2003. ISBN 0-465-02328-2. ↑ «The Anglo-Irish Treaty, 6 de desembre, 1921». CAIN. [Consulta: 15 maig 2006].
