Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indoaris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hitites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus Protoindoeuropeu · Religió
  Urheimat Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
  Estudis indoeuropeus  El Partenó d'Atenes

Grècia fou la primera àrea d'Europa on emergí la primera civilització. La primera aparegué a l'illa de Creta, la civilització minoica, i més tard a la Grècia continental, la civilització micènica. Més tard, les ciutats estat emergiren en tota la península grega i s'expandiren a través de les costes del mar Negre, el sud d'Itàlia i Àsia Menor, i assoliren grans nivells de prosperitat que resultaren en una gran explosió cultural, expressada en l'arquitectura, la literatura, la ciència i la filosofia, i que portaren Atenes a un ambient democràtic. Atenes i Esparta encapçalaren la lluita contra l'Imperi persa en les guerres mèdiques, i assoliren rebutjar-lo. Ambdues ciutats s'enfrontaren també entre si en la Guerra del Peloponès. Ambdues foren eclipsades més endavant per Tebes i més tard pel Regne de Macedònia, que, sota el guiatge d'Alexandre el Gran, uní i encapçalà el món grec cap a la victòria sobre els perses i l'establiment del període hel·lenístic, que dominà el món civilitzat conegut durant prop de dos segles, fins a l'establiment dels romans com a dominadors de totes les terres de parla grega, cap al 146 aC.

La posterior barreja de les cultures romana i hel·lènica se sintetitzà en l'establiment de l'Imperi Romà d'Orient el 330 dC al voltant de la ciutat de Constantinoble (l'antiga Bizanci grega), que retingué la major part del poder cultural i militar durant els següents 1.123 anys, fins a la seva caiguda en mans dels turcs otomans, el 1453. Durant els següents anys, Grècia romangué sota l'autoritat otomana, i molts intel·lectuals grecs emigraren a l'Europa occidental, portant amb ells la cultura de l'antiga Grècia i sent part important de l'anomenat Renaixement europeu.[1] De manera paral·lela, els grecs ortodoxos es cohesionaren mitjançant la religió, i desenvoluparen més tard un paper fonamental en la formació de la moderna identitat grega.

 25 de març de 1821: Germanós de Patres beneint la bandera de Grècia al monestir de la Santa Laura. Theódoros Vrizakis, 1865 Expansió territorial de Grècia entre 1830 i 1947

Després del triomf en la Guerra d'Independència grega sobre l'Imperi Otomà, de 1821 a 1829, el nou estat grec fou finalment reconegut en el protocol de Londres. El 1827, Ioannis Kapodístrias, un noble grec de les Illes Jòniques, fou escollit primer governador de la nova República. No obstant això, després del seu assassinat, s'instaurà la monarquia sota Otó I de Grècia, de la dinastia Wittelsbach bavaresa. El 1843, el rei fou forçat a garantir la constitució i una assemblea representativa. Però, per la seva vocació autoritària, fou destronat el 1863 i reemplaçat pel príncep Vilhelm de Dinamarca, que adoptà el nom de Jordi I de Grècia i portà amb ell les Illes Jòniques, regal de coronació del Regne Unit. El 1877, Kharílaos Trikupis, una important figura de l'escena política grega, contingué el poder de la monarquia per interferir en l'assemblea a l'hora d'elegir el primer ministre mitjançant la publicació del «vot de confiança».

Com a resultat de les guerres balcàniques, Grècia aconseguí incrementar el seu territori i població. Els següents anys, la lluita entre Constantí I de Grècia i el carismàtic primer ministre, Elefthérios Venizelos, sobre la política estrangera en vespres de la I Guerra mundial, dominà l'escena política grega i dividí el país en dos grups oposats.

Després de la I Guerra mundial, es produí la lluita enfront dels nacionalistes turcs liderats per Mustafa Kemal, una guerra que provocà un intercanvi important de població entre els dos estats després del tractat de Lausana. El 1924, s'hi proclama la República,[2] i la inestabilitat i successius cops d'estat marcaren l'era següent, que fou eclipsada per la tasca d'incorporar més d'un milió i mig de refugiats grecs d'Àsia Menor dins de la societat grega. El 28 d'octubre de 1940, la Itàlia feixista demanà la rendició de Grècia, però el dictador grec Ioannis Metaxàs s'hi oposà i provocà la consegüent Guerra italogrega, en què Grècia expulsà les forces italianes cap a Albània, i donà als aliats de la Segona Guerra mundial la primera victòria sobre les potències de l'Eix. Posteriorment, s'hagué d'enfrontar a les forces alemanyes durant la Batalla de Grècia, en què les forces d'ocupació alemanyes hagueren d'enfrontar-se a la resistència grega.

Després de l'alliberament, Grècia caigué en la guerra civil entre les forces pro reialesa i les comunistes, que provocà una greu crisi econòmica i greus tensions socials entre les dretes i les esquerres els següents 30 anys.[3] Els següents 20 anys es caracteritzaren per la marginació dels esquerrans dins l'esfera política i social gregues, però amb un considerable creixement econòmic, gràcies en part al pla Marshall.

El 1965, fou un període de turbulència política que portà al cop d'estat del 21 d'abril de 1967 del Règim del Coronels, amb el suport dels Estats Units. El novembre de 1973, l'aixecament a la Universitat Politècnica d'Atenes provocà un cop contrari que instal·là Dimítrios Ioannidis com a dictador. El 20 de juliol de 1974, amb la invasió turca de l'illa de Xipre, el règim grec es col·lapsà.

L'antic primer ministre Konstandinos Karamanlís retornà de París, on havia viscut des del seu exili el 1963, i començà l'era anomenada Metapolitefsi. El 14 d'agost de 1974, les forces gregues abandonaren l'estructura militar de l'OTAN en protesta per l'ocupació turca del nord de Xipre.[4][5] El 1975, s'instaurà la constitució de la república democràtica i s'abolí la monarquia per referèndum. Andreas Papandreou fundà el Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), en resposta al partit Nova Democràcia de Konstandinos Karamanlís, i esdevingueren les dues forces polítiques dominants en la política grega durant les dècades següents. Grècia retornà a l'OTAN el 1980.[4]

Grècia es convertí en el desè membre de la Unió Europea l'1 de gener de 1981, i experimentà des d'aleshores un notable creixement econòmic. L'estat adoptà l'euro el 2001 i organitzà de manera satisfactòria els Jocs Olímpics d'Estiu de 2004 a Atenes.