България
BulgàriaContext sobre Bulgària
Bulgària (búlgar: България, Balgària), oficialment la República de Bulgària, és un estat del sud-est d'Europa situat a la part oriental dels Balcans. Fa frontera amb Romania al nord, Sèrbia i Macedònia del Nord a l'oest, Grècia i Turquia al sud i el mar Negre a l'est. El seu territori de 110.994 km² en fa el setzè estat més extens d'Europa. La capital i ciutat més poblada és Sofia, mentre que Plòvdiv, Varna i Burgàs són altres ciutats importants.
Les cultures prehistòriques organitzades van començar a desenvolupar-se sobre les actuals terres búlgares durant el període neolític. La seva història antiga veié la presència de tracis, grecs, perses, celtes, romans i altres. L'aparició d'un estat búlgar unificat es remunta a l'establiment del Primer Imperi Búlgar el 681 de la nostra era, que va dominar la major part dels Balcans i va funcionar com un nucli cultural per als eslaus durant l'edat mitjana. Va durar fins a l'any 1018, quan va caure sota el domini r...Llegeix més
Bulgària (búlgar: България, Balgària), oficialment la República de Bulgària, és un estat del sud-est d'Europa situat a la part oriental dels Balcans. Fa frontera amb Romania al nord, Sèrbia i Macedònia del Nord a l'oest, Grècia i Turquia al sud i el mar Negre a l'est. El seu territori de 110.994 km² en fa el setzè estat més extens d'Europa. La capital i ciutat més poblada és Sofia, mentre que Plòvdiv, Varna i Burgàs són altres ciutats importants.
Les cultures prehistòriques organitzades van començar a desenvolupar-se sobre les actuals terres búlgares durant el període neolític. La seva història antiga veié la presència de tracis, grecs, perses, celtes, romans i altres. L'aparició d'un estat búlgar unificat es remunta a l'establiment del Primer Imperi Búlgar el 681 de la nostra era, que va dominar la major part dels Balcans i va funcionar com un nucli cultural per als eslaus durant l'edat mitjana. Va durar fins a l'any 1018, quan va caure sota el domini romà d'Orient. Va renéixer amb el Segon Imperi Búlgar el 1185, que arribà al punt més alt de poder i expansió territorial a la primera meitat del segle xiii, i va existir entre 1185 i 1396, quan fou vençut per l'expansió de l'Imperi Otomà el 1396. El 1878, després de gairebé un segle de renaixença cultural i econòmica, rebel·lions sense èxit i conflictes diplomàtics, Bulgària va recuperar la seva condició d'estat en forma de monarquia i s'alliberà de cinc segles de domini otomà amb l'ajuda de l'Imperi Rus. Els anys següents foren testimoni de diversos conflictes amb els seus veïns, cosa que va portar Bulgària a alinear-se amb Alemanya en les dues guerres mundials. El 1946 es va convertir en un estat socialista d'un sol partit com a part del Bloc de l'Est liderat per la Unió Soviètica. El desembre de 1989, el dominant Partit Comunista va permetre eleccions multipartidistes, que posteriorment van conduir a la transició de Bulgària a una democràcia i una economia basada en el mercat.
La població de 7,2 milions de persones de Bulgària és predominantment urbana i es concentra principalment en els centres administratius de les seves 28 províncies. En termes econòmics, Bulgària és un estat industrial l'economia del qual es basa en la producció de metalls i minerals i en el processament de matèries primeres. Un paper menor en l'economia el tenen l'agricultura i el turisme. Els principals problemes per al desenvolupament del país són els nivells molt alts de corrupció i la situació demogràfica crítica.
L'estructura política actual del país data de l'adopció d'una constitució democràtica el 1991. Bulgària és un estat unitari i una república parlamentària amb un alt grau de centralització política, administrativa i econòmica. És membre de la Unió Europea, de l'OTAN, i del Consell d'Europa; és un estat fundador de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i ha estat membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides tres vegades.
Més sobre Bulgària
- Moneda Lev
- Nom natiu България
- Codi de trucada +359
- Domini d'Internet .bg
- Mains voltage 230V/50Hz
- Democracy index 6.71
- Població 6447710
- Àrea 110993
- costat de conducció right
- Prehistòria i antiguitat
Corona de flors daurada tràcia exposada al Museu Nacional d'HistòriaL'activitat humana a les terres de la moderna Bulgària es remunta al paleolític. Les societats prehistòriques organitzades a les terres búlgares inclouen la cultura neolítica d'Hamangia,[1] la cultura de Vinča[2] i l'eneolítica cultura de Varna (mil·lenni V aC)....Llegeix més
Prehistòria i antiguitatLlegeix menys Corona de flors daurada tràcia exposada al Museu Nacional d'HistòriaL'activitat humana a les terres de la moderna Bulgària es remunta al paleolític. Les societats prehistòriques organitzades a les terres búlgares inclouen la cultura neolítica d'Hamangia,[1] la cultura de Vinča[2] i l'eneolítica cultura de Varna (mil·lenni V aC). D'aquesta última està acreditat que va inventar el treball i l'explotació de l'or.[3][4] Algunes d'aquestes primeres foses d'or van produir les monedes, armes i joies de la necròpoli de Varna, que conté les joies d'or més antigues del món amb una antiguitat aproximada de més de 6.000 anys.[5] Aquest jaciment també ofereix informació sobre la comprensió de la jerarquia social de les primeres societats europees.[6][7]
Els tracis, un dels tres grups ancestrals primaris de búlgars moderns,[8] van començar a aparèixer a la regió durant l'edat del ferro.[9] A finals del segle vi aC, els perses van conquistar la major part de l'actual Bulgària[10][11][12] i la van mantenir fins al 479 aC.[12] Amb la influència dels perses,[12] el gruix de les tribus tràcies es va unir al Regne dels odrisis el 470 aC, durant el regnat de Teres,[13][14][15] però posteriorment van ser subjugats per Alexandre el Gran i pels romans l'any 46 de la nostra era.
Després de la divisió de l'Imperi Romà al segle v, l'àrea va caure sota el control romà d'Orient. En aquesta època, el cristianisme ja s'havia estès a la regió. Una petita comunitat gòtica a Nicòpolis del Danubi va produir el primer llibre en llengua germànica al segle iv, la Bíblia d'Úlfila.[16][17] El primer monestir cristià fou establert al voltant de la mateixa època per sant Atanasi al centre de Bulgària.[18]
A partir del segle vi, els eslaus del sud es van assentar gradualment a la regió, i assimilaren els parcialment hel·lenitzats o romanitzats tracis.[19][20][21]
Primer Imperi Búlgar (681 - 1018)
Festes del kan Krum amb els seus nobles després de la Batalla de Pliska. El servent (a l'extrem dret) porta la copa de crani de Nicèfor IEl 680 les tribus seminòmades turqueses búlgares[8] sota el lideratge d'Asparukh es van traslladar al sud a través del Danubi, es van establir a la zona entre el baix Danubi i els Balcans, i van establir la seva capital a Pliska.[22][23] Un tractat de pau amb l'Imperi Romà d'Orient el 681 va marcar el començament del Primer Imperi Búlgar. Els búlgars es van barrejar gradualment amb la població local, i adoptaren un llenguatge comú a partir del dialecte eslau local.[24]
Els governants successius van enfortir l'estat búlgar al llarg dels segles viii i ix. Krum va doblar el territori del país, va occir l'emperador romà d'Orient Nicèfor I en la Batalla de Pliska,[25] i va introduir el primer codi legal escrit. El paganisme fou abolit a favor del cristianisme ortodox sota el regnat de Boris I el 864. Aquesta conversió va ser seguida d'un reconeixement romà d'Orient de l'Església búlgara[26] i l'adopció de l'alfabet ciríl·lic desenvolupat a Preslav,[27] que va enfortir l'autoritat central i va ajudar a fusionar els eslaus i els búlgars en un poble unificat.[28][29] Va començar una posterior edat d'or cultural durant els 34 anys de regnat de Simeó el Gran, que també va aconseguir la major expansió territorial de l'estat.[30]
Les guerres amb magiars i petxenegs i la propagació de l'heretgia de Bogomil van debilitar Bulgària després de la mort de Simeó.[31][32] Les invasions consecutives de la Rus' i romanes d'Orient van provocar la caiguda de la capital, Preslav, a mans de l'exèrcit romà d'Orient el 971.[33] Sota el regnat de Samuel, Bulgària es va recuperar breument d'aquests atacs,[34] però aquesta revifalla va acabar quan l'emperador romà d'Orient Basili va derrotar l'exèrcit búlgar a Kliutx el 1014. Samuel va morir poc després de la batalla,[35] i el 1018 els romans d'Orient havien sotmès el Primer Imperi Búlgar.[36]
Domini romà d'Orient (1018 - 1185)Després de la conquesta de Bulgària, Basili II va impedir les revoltes i el descontentament, conservà el control de la noblesa local i exonerà les terres recentment conquerides de l'obligació de pagar impostos en or, cosa que els permetia de pagar-los en espècie.[37] També va permetre al patriarcat búlgar de retenir el seu estatus d'autocefàlia i totes les seves diòcesis, però el va reduir a un arquebisbat.[37][38] Després de la seva mort, les polítiques domèstiques romanes d'Orient van canviar i es van produir una sèrie de rebel·lions infructuoses, encapçalades per Pere II Delian (1040 - 1041) i Pere III i Jordi Voiteh (1072). Després de la derrota en la Batalla de Manazkert, a l'Imperi Romà d'Orient es van crear processos polítics interns favorables que van contribuir a l'ascens del moviment d'alliberament popular de Bulgària. La dinastia Assèn conclogué una aliança estratègica per lluitar contra l'Imperi Romà d'Orient als Balcans amb el Gran Župan de Sèrbia, Esteve Nemanja. A la primavera del 1185, els nobles de la dinastia Assèn Ivan Assèn I i Pere IV van organitzar una important insurrecció. Moltes persones també participaren en la insurrecció, a causa d'un impost ramader. Els rebels decidiren que l'aixecament comencés el dia de Dimítroven (26 d'octubre). Per encoratjar la gent i com a signe del començament de les accions, els germans Ivan i Pere va escampar el rumor que sant Demetri havia abandonat Tessalònica i la seva icona es trobava a l'església construïda pels germans.
El 26 d'octubre de 1185, Ivan i Pere es van revoltar contra les autoritats romanes d'Orient a les terres búlgares, i el germà gran, Pere, fou proclamat rei, com a Pere IV (més tard, Ivan es va fer càrrec del poder). El comandant romà d'Orient Aleix Branas perdé les primeres batalles amb els rebels. A la primavera de 1187 l'emperador Isaac II Àngel va assetjar la fortalesa de Lòvetx per recuperar la possessió de Mèsia. Després d'un setge fracassat de tres mesos, va renunciar a la seva intenció i va signar un tractat de pau que de iure reconeixia la restauració de la independència búlgara i la seva condició d'estat. Aquest acte marca historiogràficament i cronològica l'inici del Segon Imperi Búlgar amb Tàrnovo com a capital.[39]
Segon Imperi Búlgar (1185 - 1346)
Muralles de la fortalesa de Tsàrevets a Veliko Tàrnovo, la capital del Segon ImperiKaloian, el tercer dels monarques Assèn, va ampliar el seu domini a Belgrad i Ocrida. Va reconèixer la supremacia espiritual del papa i va rebre una corona reial d'un legat papal.[40] L'imperi va aconseguir el seu zenit sota Ivan Assèn II (1218-1241), quan el comerç i la cultura van florir.[40] La forta influència econòmica i religiosa de Tàrnovo la va convertir en una "tercera Roma", a diferència de la ja en declivi Constantinoble.[41]
El final de la dinastia Assèn el 1257 fou seguit d'un significatiu declivi, marcat per conflictes interns, incessants atacs romans d'Orient i hongaresos i la invasió mongola.[40][42] A finals del segle xiv, les divisions de faccions entre els terratinents feudals i la propagació del bogomilisme havien fet que el Segon Imperi Búlgar es fragmentés en tres estats separats: els Tsarat de Vidin, el Tsarat de Tàrnovo i el Despotat de Dobrudja. Aquests estats residuals continuaren estant en freqüent conflicte amb els romans d'Orient, els hongaresos, els serbis, els venecians i els genovesos. A finals del segle xiv, els turcs otomans havien començat la conquesta de Bulgària i havien ocupat la majoria de les ciutats i fortaleses al sud de la serralada dels Balcans.[40]
Domini otomà (1396 - 1878)
Revoltes antiotomanes a les darreries del segle xviiTàrnovo va ser capturada pels otomans després d'un setge de tres mesos el 1393. Els otomans van completar la conquesta de les terres búlgares al sud del Danubi després de la Batalla de Nicòpolis el 1396, que va provocar la caiguda del tsarat de Vidin. La noblesa búlgara va ser posteriorment eliminada i els camperols van passar a ser serfs dels senyors otomans,[43] mentre que gran part del clergat educat va fugir cap a altres estats.[44]
Els cristians eren considerats una classe inferior de persones sota el sistema otomà. Els búlgars es van veure sotmesos a forts impostos, llur cultura va ser suprimida,[44] i van experimentar una islamització parcial.[45] Les autoritats otomanes van establir una comunitat administrativa religiosa anomenada Rum Millet, que governava tots els cristians ortodoxos, independentment de la seva ètnia.[46] La majoria de la població local va perdre gradualment la seva consciència nacional diferent, i s'identificà només per la seva fe.[47][48] No obstant això, el clergat romanent en alguns monestirs aïllats va mantenir la seva identitat ètnica viva, fet que permeté la seva supervivència en zones rurals remotes,[49] i en la militant comunitat catòlica del nord-oest del país.[50]
A mesura que l'Imperi Otomà va començar a declinar, l'Àustria dels Habsburg i Rússia van veure els cristians búlgars com a aliats potencials. Els austríacs van donar suport a un aixecament a Tàrnovo el 1598 i després a un segon el 1686, a l'aixecament de Txiprovtsi el 1688 i a la revolta de Kàrpoix el 1689.[51] L'Imperi Rus sota Caterina la Gran també es va reivindicar com un protector dels cristians a les terres otomanes amb el tractat de Küçük Kaynarca el 1774.[51]
La defensa russobúlgara del pas de XipkaLa Il·lustració de l'Europa occidental al segle xviii va influir en la iniciació d'un despertar nacional de Bulgària.[43] Va restaurar la consciència nacional i va proporcionar una base ideològica per a la lluita d'alliberament, que donà lloc a la Revolta d'abril de 1876. Fins a 30.000 búlgars van morir quan les autoritats otomanes van esclafar la rebel·lió. Les massacres van portar a les grans potències a prendre mesures.[73] Van convocar la conferència de Constantinoble, però els otomans van rebutjar les seves decisions. Això va permetre a l'Imperi Rus de buscar una solució militar sense arriscar-se a enfrontar-se a les altres grans potències, tal com havia passat en la Guerra de Crimea.[52] El 1877, Rússia va declarar la guerra als otomans i els va vèncer amb l'ajuda dels rebels búlgars, particularment durant la crucial Batalla del pas de Xipka.[53]
Tercer estat búlgar (des del 1878)El tractat de San Stefano va ser signat el 3 de març de 1878 per Rússia i l'Imperi Otomà i incloïa una disposició per establir un principat búlgar autònom més o menys als territoris del Segon Imperi Búlgar.[54][55] Les altres grans potències van rebutjar immediatament el tractat per por que un estat tan gran als Balcans pogués amenaçar els seus interessos. Va ser substituït pel posterior tractat de Berlín, signat el 13 de juliol, que preveia un estat molt més petit que comprenia Mèsia i la regió de Sofia, i deixava grans poblacions de búlgars ètnics fora del nou país.[54][56] Això va contribuir significativament a l'enfocament militarista exterior de Bulgària durant la primera meitat del segle xx.[57]
El principat búlgar va guanyar una guerra contra Sèrbia, va incorporar el territori otomà semiautònom de Rumèlia Oriental el 1885, i es va proclamar estat independent el 5 d'octubre de 1908.[58] En els anys posteriors a la independència, Bulgària es va militaritzar cada cop més i se la coneixia sovint com "la Prússia balcànica".[59][60] Es va involucrar en tres conflictes consecutius entre 1912 i 1918, dues guerres dels Balcans i la Primera Guerra Mundial. Després d'una desastrosa derrota en la Segona Guerra dels Balcans, Bulgària es tornà a trobar lluitant al bàndol perdedor com a resultat de la seva aliança amb les potències centrals en la Primera Guerra Mundial. Malgrat haver ocupat més d'una quarta part de la seva població en un exèrcit de 1.200.000 efectius [61][62] i haver aconseguit diverses victòries decisives a Doiran i Monastir, el país va capitular el 1918. La guerra va provocar pèrdues territorials significatives i un total de 87.500 soldats morts.[63] Més de 253.000 refugiats van immigrar a Bulgària des de 1912 fins a 1929 a causa dels efectes d'aquestes guerres,[64] fet que afegí una tensió addicional sobre l'economia nacional ja en ruïnes.[65]
Boris IIILa derrota de Bulgària en les guerres va provocar canvis profunds en el sistema del partits. Els primers anys de la postguerra foren dominats per la Unió Popular Agrària Búlgara, fins que el 1923 va ser derrocada per un cop d'estat militar. Uns anys més tard es va restaurar el règim democràtic, però el 1934, després de la Gran Depressió i un període d'inestabilitat política, es produí un nou cop militar, que comportà l'establiment d'una dictadura autoritària, encapçalada pel tsar Boris III (1918-1943). Bulgària va utilitzar l'entorn internacional al començament de la Segona Guerra Mundial, i amb el Tractat de Craiova va recuperar pacíficament la Dòbrudja Meridional, però el 1941 l'estat va entrar en la Segona Guerra Mundial com a membre de l'Eix, i va ocupar grans parts de Iugoslàvia i Grècia, tot i que va declinar de participar en l'operació Barba-roja i va salvar la seva població jueva de la deportació als camps d'extermini.[66] La sobtada mort de Boris III a l'estiu de 1943 va empènyer l'estat a la confusió política a mesura que la guerra es tornava contra Alemanya i el moviment guerriller comunista va guanyar impuls. El govern de Bogdan Fílov no va aconseguir la pau amb els aliats. Bulgària no va complir les demandes soviètiques d'expulsar les forces alemanyes del seu territori, cosa que va provocar una declaració de guerra i una invasió de l'URSS el setembre de 1944.[67] El Front de la Pàtria, dominat pels comunistes, va prendre el poder, va acabar amb la participació en l'Eix i es va unir al costat dels aliats fins que va acabar la guerra.[68]
El palau Nacional de la Cultura, construït sota la direcció de Liudmila Jívkova, va acollir la presidència de Bulgària del Consell de la Unió Europea del 2018Després d'un breu període de multipartidisme fins a la conclusió de la pau amb els aliats occidentals, després de 1947 es va establir a Bulgària un règim totalitari d'estil soviètic. Es va aplicar el model soviètic d'economia planificada amb la nacionalització d'empreses i la col·lectivització de l'agricultura, es va introduir un terror polític massiu i desenes de milers de búlgars foren enviats a camps de concentració, mentre que la política exterior era aïllacionista, i convertia l'estat en un dels participants més fidels del bloc soviètic,[69] sota el lideratge de Gueorgui Dimítrov (1946-1949).[70][71] A mitjans de la dècada del 1950, el nivell de vida va augmentar significativament,[72] mentre que la repressió política es va reduir.[73] A la dècada de 1980, el PIB nacional i per capita es va quadruplicar,[74] però l'economia es va mantenir propensa al repunts del deute, els més severs dels quals es van produir el 1960, 1977 i 1980.[75] L'economia planificada d'estil soviètic va veure emergir algunes polítiques orientades al mercat a nivell experimental sota Tòdor Jívkov (1954-1989),[76] el qual, maniobrant hàbilment i demostrant una completa obediència a una sèrie de dictadors soviètics, es va convertir en el polític que més temps estigué en el poder entre els satèl·lits soviètics. La seva filla, Liudmila, va enfortir l'orgull nacional promovent el patrimoni, la cultura i les arts búlgares en tot el món.[77] El 1984, el govern va llançar una campanya d'assimilació contra la minoria ètnica turca, que els obligà a adoptar noms eslaus en un intent d'esborrar la seva identitat. Aquestes polítiques van provocar l'emigració d'uns 300.000 turcs ètnics a Turquia.[78][79]
El Partit Comunista va renunciar al seu monopoli polític el 10 de novembre de 1989 sota la influència de les revolucions de 1989. Jívkov va dimitir i Bulgària es va embarcar en una transició cap a una democràcia parlamentària.[80] Les primeres eleccions lliures de juny de 1990 van ser guanyades pel Partit Comunista, ara rebatejat Partit Socialista Búlgar.[81] Al juliol de 1991 es va adoptar una nova constitució que preveia un president electe relativament feble i un primer ministre responsable davant el poder legislatiu. El nou sistema inicialment no va millorar el nivell de vida ni va crear creixement econòmic: la qualitat de vida mitjana i el rendiment econòmic es van mantenir més baixos que sota el comunisme fins a principis dels anys 2000.[82] Un paquet de reformes del 1997 va restaurar el creixement econòmic, però els estàndards de vida van continuar baixos.[83] Després de 2001, les condicions econòmiques, polítiques i geopolítiques van millorar molt,[84] i Bulgària va assolir un alt nivell de desenvolupament humà.[85] Es va convertir en membre de l'OTAN el 2004[86] i va participar en la Guerra de l'Afganistan. Després de diversos anys de reformes, es va unir a la Unió Europea l'any 2007 malgrat les preocupacions sobre la corrupció del govern.[87] Bulgària va acollir la presidència del Consell de la Unió Europea del 2018 al palau Nacional de Cultura de Sofia.[88]
↑ Slavchev, Vladimir. Monuments of the final phase of Cultures Hamangia and Savia on the territory of Bulgaria (en anglès). volum 37-38. Revista Pontica, 2004-2005, p. 9-20 [Consulta: 20 desembre del 2011]. ↑ Chapman, John. Fragmentation in Archaeology: People, Places, and Broken Objects (en anglès). Routledge, 2000, p. 239. ISBN 978-0-415-15803-9. ↑ Roberts, Benjamin W.; Thornton, Christopher P. «Development of metallurgy in Eurasia» (en anglès) p. 1015. Departament de Prehistòria i Europa, Museu Britànic, 2009. [Consulta: 8 juny 2012]. «Per contra, la primera explotació i treball de l'or ocorre als Balcans durant la meitat del mil·lenni V aC, diversos segles després de la primera fosa de coure coneguda. Això es demostra de manera més espectacular en els diversos objectes que adornen els enterraments a Varna, Bulgària (Renfrew 1986; Highamet al., 2007). En canvi, els primers objectes d'or trobats al sud-oest d'Àsia només es remunten a principis del mil·lenni IV aC com a Nahal Qanah a Israel (Golden 2009), el que suggereix que l'explotació de l'or podria haver estat una invenció del sud-est europeu, encara que fos de curta durada» ↑ Sigfried J. de Laet. History of Humanity: From the Third Millennium to the Seventh Century BC. UNESCO / Routledge, 1996, p. 99. ISBN 978-92-3-102811-3 [Consulta: 8 juny del 012]. «El primer gran centre de l'or estava situat a la desembocadura del Danubi, a la vora del Mar Negre, a Bulgària....» ↑ Gems and gemstones: Timeless natural beauty of the mineral world cognom=Grande (en anglès). The University of Chicago Press, 2009, p. 292. ISBN 978-0-226-30511-0 [Consulta: 20 desembre del 2011]. «Les joies d'or conegudes més antigues del món procedeixen d'un jaciment arqueològic de la Necròpoli de Varna, Bulgària i tenen més de 6.000 anys d'antiguitat (el radiocarboni les data entre el 4600 i el 4200 aC).» ↑ «The Gumelnita Culture». Govern de França. [Consulta: 4 desembre del 2011]. «La Necròpolis de Varna és un jaciment important per entendre aquesta cultura.» ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades CENTCOM ↑ 8,0 8,1 «Bulgar (people)» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 24 maig del 2012]. ↑ Boardman, John; Edwards, I.E.S.; Sollberger, E. The Cambridge Ancient History — part1: The Prehistory of the Balkans, the Middle East and the Aegean World, Tenth to Eighth Centuries BC (en anglès). 3. Cambridge University Press, 1982, p. 53. ISBN 0521224969. «Tanmateix, no podem identificar els tracis en aquest període remot, perquè no sabem amb certesa si les tribus tràcies i il·líries s'havien separat en aquell moment. És més segur parlar de prototracis, de qui es van desenvolupar a l'edat del ferro...» ↑ Kidner; etal. Making Europe: The Story of the West (en anglès). 2a edició. Cengage Learning, 2013, p. 57. ISBN 978-1111841317. «(...) A més, els perses van ocupar Tràcia (l'actual Bulgària actual)» ↑ Thonemann, Peter; Price, Simon. The Birth of Classical Europe: A History from Troy to Augustine. Penguin UK, 2010. ISBN 978-0141946863. «Darios va allargar encara més els límits orientals i occidentals de l'imperi, conquistant la vall de l'Indus i gran part de la moderna Bulgària (antiga Tràcia)» ↑ 12,0 12,1 12,2 Roisman i Worthington, 2011. ↑ «The Expedition of Cyrus» (en anglès). [Consulta: 24 desembre del 2014]. ↑ Nagle, D. Brendan. Readings in Greek History: Sources and Interpretations. Oxford University Press, 2006, p. 230. ISBN 0-19-517825-4. «No obstant això, una de les tribus tràcies, els odrisis, va aconseguir unificar els tracis i crear un estat poderós» ↑ Hornblower, Simon. Oxford University Press. The Oxford Classical Dictionary, 2003, p. 1515. ISBN 0-19-860641-9. «Poc després el primer rei dels odrisis, Teres va intentar llaurar un imperi fora del territori ocupat per les tribus tràcies (Tucídides, 2.29 i la seva sobirania es va estendre fins a l'Euxí i l'Hel·lespont)» ↑ Ivanov, Lyubomir. ESSENTIAL HISTORY OF BULGARIA IN SEVEN PAGES (en anglès). Acadèmia de Ciències de Bulgària, 2007, p. 2 [Consulta: 20 desembre del 2011]. «En particular, a mitjans del segle iv, un grup de gots es van instal·lar a la regió de Nicopolis ad Istrum (actual Nikiup, prop de Veliko Tàrnovo, al nord de Bulgària), on el seu líder, el bisbe Wulfila (Úlfila), va inventar l'alfabet gòtic i va traduir la Sagrada Bíblia al gòtic per produir el primer llibre escrit en llengua germànica.» ↑ Hock, Hans Heinrich; Joseph, Brian D. Language History, Language Change and Language Relationship: an introduction to historical and comparative linguistics. Walter de Gruyter & Co., 1996, p. 49. ISBN 3-11-014784-X [Consulta: 20 desembre 2011]. «El text extensiu més antic és una traducció bíblica gòtica produïda pel bisbe gòtic Wulfilas (que significa Petit llop) al segle iv» ↑ «El monestir al poble Zlatna Livada – el més antic d'Europa» (en búlgar). LiterNet, 30-04-2004. [Consulta: 30 març 2012]. ↑ D. Angelov. «The Formation of the Bulgarian Nation» (en anglès) p. 409-410. Наука и изкуство, "Векове", 1971. ↑ Browning, Robert. Byzantium and Bulgaria (en anglès). I, 1988, p. 32-36 (Studia Slavico-Byzantina et Mediaevalia Europensia). ↑ Trever, Albert Augustus. History of Ancient Civilization (en anglès). Harcourt, Brace, p. 571. «Tanmateix, l'interior de Tràcia mai no fou romanitzat o fins i tot hel·lenitzat» ↑ Zlatarski, Vassil. Història del Primer Imperi Búlgar. Període de domini húnic-búlgar (679–852) (en búlgar), 1938, p. 188 [Consulta: 23 maig 2012]. ↑ Runciman, Steven. A History of the First Bulgarian Empire (en anglès). G. Bell and Sons, 1930, p. 26. ↑ Ivanov, Lyubomir. ESSENTIAL HISTORY OF BULGARIA IN SEVEN PAGES. Acadèmia Búlgara de Ciències, 2007, p. 2-3 [Consulta: 31 juliol 2012]. ↑ «Krum (Bulgar khan)». Encyclopædia Britannica. [Consulta: 23 desembre 2011]. ↑ «The Spread of Christianity» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 27 juliol 2014]. «Tot i que el baptisme de Boris fou a l'església oriental, ell va vacil·lar posteriorment entre Roma i Constantinoble fins que aquesta última fou convèncer en garantir autonomia de facto a Bulgària en assumptes de l'església.» ↑ Crampton, R.J.. Bulgaria (en anglès). Oxford University Press, 2007, p. 13. ISBN 978-0-19-954158-4. ↑ «Reign of Simeon I». Encyclopædia Britannica. [Consulta: 27 juliol 2014]. «La conversió de Bulgària va tenir una dimensió política, i va contribuir tant al creixement de l'autoritat central com a la fusió de búlgars i eslaus en un poble búlgar unificat.» ↑ Crampton, R.J.. Bulgaria (en anlgès). Oxford University Press, 2007, p. 12. ISBN 978-0-19-954158-4. «Cap acte individual no va fer més, a la llarga, a l'hora de soldar els cristians eslaus i els protobúlgars en un únic poble búlgar, que la conversió del 864.» ↑ The First Golden Age, 1992 ↑ «Reign of Simeon I» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 4 desembre 2011]. «Sota els successors de Simeón, Bulgària es va veure assetjada per la disensió interna provocada per la propagació del bogomilisme (una secta religiosa dualista) i per les incursions de magiars, petxenegs, la Rus de Kíev i els romans d'Orient.» ↑ Browning, Robert. Byzantium and Bulgaria (en anglès). Temple Smith, 1975, p. 194–5. ISBN 0-85117-064-1. ↑ «Reign of Simeon I» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 20 gener 2012]. ↑ «Samuel» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 20 gener 2012]. ↑ Scylitzae, Ioannis. Synopsis Historiarum. Hans Thurn, 1973, p. 457 (Corpus Fontium Byzantiae Historiae). ISBN 978-3-11-002285-8. ↑ Pavlov, Plamen. «Les conspiracions de "magister Pressian el búlgar"» (en búlgar). LiterNet, 2005. [Consulta: 20 desembre 2011]. «Així, a la primavera de 1018 "el partit de la rendició" va prevaler, i Basili II va entrar sense obstacles a la capital búlgara, Ocrida.» ↑ 37,0 37,1 Ostrogorsky, Georg. History of the Byzantine State (en anglès). Rutgers University Press, 1969, p. 311. ↑ Cameron, Averil. The Byzantines (en anglès). Blackwell Publishing, 2006, p. 170. ISBN 978-1-4051-9833-2. ↑ «Bulgaria – Second Bulgarian Empire». Encyclopædia Britannica. [Consulta: 31 març 2012]. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 James David Bourchier. «History of Bulgaria» (en anglès). Encyclopædia Britannica 1911, 1911. [Consulta: 9 desembre 2011]. ↑ Ivanov, Lyubomir. ESSENTIAL HISTORY OF BULGARIA IN SEVEN PAGES (en anglès). Acadèmia Búlgara de Ciències, 2007, p. 4 [Consulta: 20 desembre 2011]. «La capital, Tàrnovo, es va convertir en un centre polític, econòmic, cultural i religiosa vista com 'la tercera Roma', en contrast amb la decadència de Constantinoble després que el cor interior romà d'Orient a Àsia Menor es perdés, a mans dels turcs, a la fi del segle xi.» ↑ «The Golden Horde». Divisió de Recerca Federal de la Biblioteca del Congrés. Arxivat de l'original el 16 de setembre de 2011. [Consulta: 4 desembre 2011]. «Els mongols van mantenir la sobirania a l'est de Rússia del 1240 al 1480, i van controlar la zona alta del Volga, els territoris de l'antic estat del Bulgària del Volga, Sibèria, el nord del Caucas, Bulgària (durant un temps), Crimea , i Khwarizm» ↑ 43,0 43,1 «Bulgaria – Ottoman rule» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 21 desembre del 2011]. «Amb la captura d'un regne búlgar basat en Bdin (Vidin) el 1396, l'últim romanent de la independència búlgara va desaparèixer (...) La noblesa búlgara va ser destruïda: els seus membres van morir, van fugir o van acceptar l'islam i la turquització. Els camperols passaren a ser serfs dels amos turcs.» ↑ 44,0 44,1 Jireček, K. J.. Geschichte der Bulgaren (en alemany). Nachdr. d. Ausg. Prag, 1876. ISBN 3-487-06408-1 [Consulta: 20 desembre 2011]. ↑ Minkov, Anton. Conversion to Islam in the Balkans: Kisve Bahası – Petitions and Ottoman Social Life, 1670–1730 (en anglès). BRILL, 2004, p. 193. ISBN 90-04-13576-6. ↑ Detrez, Raymond. Europe and the Historical Legacies in the Balkans (en anglès). Peter Lang Publishers, 2008, p. 36. ISBN 90-5201-374-8. ↑ Fishman, Joshua A. "Handbook of Language and Ethnic Identity," Disciplinary and Regional Perspectives (en anglès). Oxford University Press, 2010, p. 276. ISBN 0-19-537492-4. «No hi havia gairebé restes d'una identitat ètnica búlgara; la població es defineix a si mateixa com a cristians, segons el sistema otomà de millets, és a dir, comunitats de creences religioses. Els primers intents de definir una ètnia búlgara van començar a principis del segle xix.» ↑ Roudometof, Victor; Robertson, Roland. Nationalism, globalization, and orthodoxy: the social origins of ethnic conflict in the Balkans (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2001, p. 68–71. ISBN 0-313-31949-9. ↑ Crampton, R. J.. Modern Bulgaria (en anglès). Cambridge University Press, 1987, p. 8. ISBN 0-521-27323-4 [Consulta: 2 octubre 2013]. ↑ Carvalho, Joaquim. Religion and Power in Europe: Conflict and Convergence (en anglès). Edizioni Plus, =2007, p. 261. ISBN 88-8492-464-2. ↑ 51,0 51,1 «Bulgaria – Ottoman administration» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 20 octubre 2012]. ↑ The Final Move to Independence ↑ «Reminiscence from Days of Liberation*» (en anglès). Novinite, 03-03-2011 [Consulta: 20 desembre 2011]. ↑ 54,0 54,1 San Stefano, Berlin and Independence ↑ Blamires, Cyprian. World Fascism: A historical encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2006, p. 107. ISBN 1-57607-941-4 [Consulta: 20 desembre 2011]. «La "Gran Bulgària", restablerta el març de 1878 en les línies de l'Imperi Búlgar medieval, després de l'alliberament de la dominació turca, no va durar molt.» ↑ «Timeline: Bulgaria – A chronology of key events» (en anglès). BBC News, 06-05-2010. [Consulta: 20 desembre 2011]. ↑ Historical Setting ↑ Crampton, R.J.. Bulgaria (en anglès). Oxford University Press, 2007, p. 174. ISBN 978-0-19-954158-4. ↑ Dillon, Emile Joseph. «XV». A: The Inside Story of the Peace Conference (en anglès). Harper, febrer de 1920. ISBN 978-3-8424-7594-6 [Consulta: 20 desembre 2011]. «Els canvis territorials a què es va condemnar la Prússia dels Balcans no són ni molt importants ni injustos.» ↑ Pinon, Rene. L'Europe et la Jeune Turquie: les aspects nouveaux de la question d'Orient (en francès). Perrin et cie, 1913. ISBN 978-1-144-41381-9 [Consulta: 20 desembre 2011]. «Hom ha dit sovint de Bulgària que és la Prússia dels Balcans» ↑ Tucker, Spencer C; Wood, Laura. The European Powers in the First World War: An Encyclopedia (en anglès). Taylor & Francis, 1996, p. 173. ISBN 0-8153-0399-8. ↑ Broadberry, Stephen; Klein, Alexander. «Aggregate and Per Capita GDP in Europe, 1870–2000: Continental, Regional and National Data with Changing Boundaries» (en anglès) p. 18. Departament d'Economia de la Universitat de Warwick, Coventry, 08-02-2008. Arxivat de l'original el 22 de juny de 2012. [Consulta: 24 maig]. ↑ «WWI Casualty and Death Tables» (en anglès). PBS. [Consulta: 9 juliol 2013]. ↑ Mintchev, Vesselin «External Migration in Bulgaria» (en anglès). South-East Europe Review, 3/99, octubre 1999, pàg. 124. Arxivat de l'original el 17 de gener de 2013 [Consulta: 8 maig 2013]. Arxivat 2013-01-17 a Wayback Machine. ↑ Chenoweth, Erica. Centre Belfer per a la Ciència i Afers Internacionals. Rethinking Violence: States and Non-State Actors in Conflict, 2010, p. 129. ISBN 978-0-262-01420-5. «Bulgària, per exemple, tenia un superàvit net de refugiats i s'enfrontava a la difícil tasca d'absorbir milers de refugiats búlgars de Grècia durant un període relativament curt. Tot i que els préstecs internacionals de la Creu Roja i d'altres organismes ajudaven a sufragar els costos substancials d'acomodar poblacions excedents, va suposar una càrrega financera intensa als estats que encara es recuperaven de la guerra i experimentaven una crisi econòmica, així com una convulsió política.» ↑ Bulgaria in World War II: The Passive Alliance ↑ Wartime Crisis ↑ Pavlowitch, Stevan K. Hitler's new disorder: the Second World War in Yugoslavia, 2008, p. 238–240. ISBN 0-231-70050-4 [Consulta: 20 desembre 2011]. «Quan Bulgària va canviar de bàndol al setembre ...» ↑ Crampton, R. J.. Cambridge University Press. A concise history of Bulgaria (en anglès), 2005, p. 271. ISBN 0-521-61637-9 [Consulta: 20 desembre 2011]. ↑ Centre Hanna Arendt a Sofia, amb Diniu Xarlànov i Venelin I. Gànev.
PDF [Crimes Committed by the Communist Regime in Bulgaria]. Informe de país. "Crimes of the Communist Regimes". Conferència. 24-26 de febrer de 2010, Praga (anglès)
↑ Valentino, Benjamin A (2005). Final solutions: mass killing and genocide in the twentieth century. Cornell University Press. pàgs. 91–151.
↑ ... Els salaris reals van augmentar un 75 per cent, el consum de carn, fruites i verdures va augmentar notablement, les instal·lacions mèdiques i els metges van estar disponibles per a més població ..."
↑ After Stalin
↑ Stephen Broadberry; Alexander Klein. «Aggregate and per capita GDP in Europe, 1870–2000» (en anglès) p. 23, 27, 27-10-2011. Arxivat de l'original el 30 de maig de 2013. [Consulta: 12 juliol 2013].
↑ Vachkov, Daniel; Ivanov, Martin. Bulgarian Foreign Debt 1944–1989 (en anglès). Siela, 2008, p. 103, 153, 191. ISBN 9789542803072.
↑ The Economy
↑ The Political Atmosphere in the 1970s
↑ Bohlen, Celestine. «Vote Gives Key Role to Ethnic Turks» (en anglès). The New York Times, 17-10-1991. [Consulta: 20 desembre 2011]. «als anys 80, el líder comunista, Tòdor Jívkov, va començar una campanya d'assimilació cultural que forçava els turcs ètnics a adoptar noms eslaus, va tancar les seves mesquites i cases de pregària i va reprimir els intents de protesta. Un dels resultats va ser l'èxode massiu de més de 300.000 turcs ètnics a la veïna Turquia el 1989»
↑ «Cracks show in Bulgaria's Muslim ethnic model» (en anglès). Reuters, 31-05-2009. Arxivat de l'original el 2012-04-24 [Consulta: 30 octubre 2011]. Arxivat 2012-04-24 a Wayback Machine.
↑ Government and Politics
↑ «Bulgarian Politicians Discuss First Democratic Elections 20y After». Novinite, 05-07-2010 [Consulta: 20 desembre 2011].
↑ «Разрушителният български преход» (en búlgar). Le Monde diplomatique, 1 octubre del 2007 [Consulta: 20 desembre 2011].
↑ World Socialist Web Site. «Ex-King Simeon II named new prime minister of Bulgaria», 24-07-2001. [Consulta: 2 desembre 2011].
↑ Library of Congress, 2006, pàg.16
↑ «Human Development Index Report» (en anglès) p. 220. Nacions Unides, 2005. Arxivat de l'original el 2008-05-27. [Consulta: 4 desembre 2011]. Compareu amb informe del 2004, pàgina 140. Consultat el 4 de desembre de 2011.
↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades nato
↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades VOA
↑ «Bulgaria Absolutely Ready to Take Over EU Presidency, Minister Says» (en anglès). Bulgarian Telegraph Agency, 2 agost del 2017. [Consulta: 21 juliol 2018].
