El 1662 l'historiador Francisco Antonio de Fuentes y Guzmán va descriure així al volcà de Fuego: «Una de les dues muntanyes que circumden la vall de panchoy, on es va assentar la segona ciutat i capital de Guatemala, de la qual distava tres llegües, i al que es va donar pels espanyols aquest nom per distingir-lo del volcà d'Agua, o sigui el que va llançar la màniga torrencial que va arruïnar la Ciudad Vieja el 1541. Al cim del volcà de Fuego, una mica menys elevat que l'Agua, hi agafa la neu, però al cràter no hi trona, com passa amb el de Pacaya, amb el qual es comunica, com amb la Serra de Sinaloa, a set-centes llegües de distàncies».[1]

Els indígenes d'Alotenango explicaven la llegenda que el volcà va conservar el nom de «volcán de Fuego» —que havia rebut per les seves constants erupcions— perquè quan uns sacerdots espanyols van intentar batejar-lo amb el nom de «Catarina», el volcà es va negar rotundament a rebre les aigües baptismals, provocant una erupció tan violenta que la creu amb què pretenien batejar-ho va ser llançada fins al palau del bisbe a Santiago de los Caballeros de Guatemala (actualment Antigua Guatemala). Els sacerdots van tenir llavors terror del volcà i no van tornar a intertar mai de rebatejar-lo.[2] L'historiador Domingo Juarros en la seva obra Compendio de la historia de la Ciudad de Guatemala el 1818 va parlar de les erupcions que havia fet el volcà de Fuego durant el Virregnat espanyol, especificant que les que s'havien produït el 1581, 1586, 1623, 1705, 1710, 1717, 1732 i 1737 van causar danys als voltants, mentre que la que va fer a finals del segle xviii no va tenir conseqüències desastroses, encara que va durar diversos dies i va escalfar l'aigua d'un vessant que baixa del volcà Acatenango fins al punt que no es podia travessar.[3]

Expedició d'Eugenio Dussaussay de 1881  Cim del volcà de Fuego vist des de l'altiplà que el separa del volcà Acatenango el 1899. Fotografia d'Alfred Percival Maudslay.[4]

El 1881, l'escriptor Eugenio Dussaussay va relatar la seva ascensió al volcà de Fuego, llavors parcialment inexplorat.[5] Primer, va necessitar demanar autorització per pujar al volcà al cap polític de Sacatepéquez, que els va lliurar una carta per a l'alcalde d'Alotenango sol·licitant-li que prestés als exploradors els auxilis necessaris per a la seva expedició.[5] Dussaussay i el seu acompanyant, Tadeo Trabanino, tenien la intenció d'ascendir al cim central, que encara no havia estat explorat, però no van trobar guia i es van conformar a pujar al con actiu, que havia fet erupció el 1880.[6]

El seu guia, el senyor Rudecindo Zul, oriünd d'Alotenango, i dos mossos de la localitat van guiar a Dussaussay i a Trabanino fins a una zona d'altiplà de la muntanya, abans d'arribar a les boques dels volcans, però no van avançar més pel temor que tenien els indígenes de la localitat al volcà; de fet, només Zul es va oferir com a guia, mentre que als altres els va obligar l'alcalde a anar-hi.[6] Entre les provisions que portaven els exploradors hi havia aiguardent per al guia i els mossos (condició única per acompanyar l'expedició), instruments per ubicar-se i armament per defensar-se dels tigres que en aquell moment habitaven l'àrea.[6]

L'ascensió des d'Alotenango s'iniciava amb una marxa de quatre llegües (aproximadament setze quilòmetres) per una plana fins a arribar al primer pendent, anomenada «del Castillo» o «Gajoteachucuyo» i que eren les faldes més baixes del volcà.[6] La regió presentava una sorprenent vegetació amb roures, alzines amb glans, alvocats i amates entre molts altres arbres. En sortir de la costa del Castell, la muntanya es feia molt més espessa: els arbres eren menys elevats, però es trobaven en molta més quantitat i com que feia vuit mesos que ningú no hi havia pujat, Zul i els seus mossos van haver d'obrir un sender amb matxets.[2]

A mesura que anaven ascendint van començar a advertir grans masses de vapor aquós flotant per l'aire que eren portades pel vent en totes direccions. Quan van arribar al lloc conegut com el «Cipresal» —pels sis xiprers que hi havia— els va envoltar una densa boira.[2] Quan Dussaussay va mesurar-ne la temperatura, aquesta era de tan sols dos graus sobre zero; poc després el vapor condensat va començar a caure en forma d'un fort xàfec.[2]

En sortir del Cipresal, la vegetació va canviar novament, i predominaven castanyers silvestres, puix que aquests prefereixen les terres altes. Els exploradors hi van passar la nit, improvisant una cabanya amb horcones (forques grosses per fer de suport d'estructures), branques i fulles i escombrant la lava que hi havia sobre el terra;[7] quan clarejava, des del lloc en què es trobaven podien albirar Escuintla i l'oceà Pacífic al sud, el volcà d'Agua a l'est i Antiga Guatemala i la Ciutat de Guatemala al nord-oest.[2] Al nord els bloquejava el cim central del mateix volcà de Fuego.[7]

Els exploradors van continuar escalant, i van arribar al punt que els indígenes d'Alotenango anomenaven el «primer altiplà» i d'on ja no va passar Zul; només un mosso va acompanyar Duassaussay i Trabanino fins a la «segon altiplà», que és la que porta al cràter del volcà.[7] Quan van ascendir cap al segon altiplà ja només hi havia pins raquítics i ja no hi havia fauna; la vegetació a poc a poc anava disminuint i quan van arribar a l'altiplà havia desaparegut del tot. Ja sols, els exploradors van comprendre per què els indígenes no passaven d'aquest altiplà: el lloc consistia d'un filó de només uns trenta centímetres d'ample amb precipicis pregons a banda i banda un fort vent que els va llançar a terra. Duassaussay i Trabanino van vorejar el filó i van arribar al peu de la penya que forma la base del cim i amb molta dificultat van aconseguir acostar-se al cràter, però no van poder veure'l perquè estava decantat i una mica més avall de la cúspide del volcà. El que sí que van percebre era que, malgrat estar a vuit graus sota zero, la forta calor de la pedra que trepitjaven i l'olor sulfurosa que emanava del fum que llançava el volcà.[8] Després de setze hores de penós ascens, el retorn va ser de tot just quatre hores.[8]

Expedició d'Alfred Maudslay del 1892  Composició fotogràfica del volcà de Fuego el 1897 realitzada per Alberto G. Valdeavellano per a La Il·lustració Guatemalteca. [6]

El 7 de gener de 1892, l'arqueòleg anglès Alfred Percival Maudslay i el Dr. Otto Stoll, que residia a Antigua Guatemala, van iniciar l'ascens al volcà des d'Alotenango, portant set mossos amb menjar, roba i equip de campament. Van cavalcar durant una hora cap a la muntanya fins que les mules no van poder seguir i les van enviar de tornada al poblat amb un mosso. Les primeres dues hores d'ascens no foren gaire pronunciades, però era pesat caminar sobre el fullatge i fulles seques obrint-se camí entre el bosc espès. Després van continuar per una sendera escarpada construïda al bosc i no va ser sinó fins que van arribar als 2.900 metres d'altitud que van poder veure el cim del volcà per primera vegada. Els vessants del cimal del volcà ja no tenien vegetació i els barrancs propers estaven coberts de cendra volcànica i roca fosa.[9]

Maudslay i Stoll van continuar l'ascens fins a arribar a un punt on els indígenes locals havien netejat uns quants metres de terreny a 3.425 metres d'altitud i van decidir acampar per passar-hi la nit. Els indígenes van col·locar un mur improvisat de branques de pi per protegir-se del vent; el fred era tan intens que els escaladors van tenir dificultats per agafar el son aquella nit. L'endemà al matí, van reiniciar l'ascens i van arribar fins a l'altiplà, que és el cim del massís muntanyós que estaven escalant i es troba a 3.700 metres d'altitud. Al nord els quedava el cim del volcà Acatenango, el més alt dels tres cons i que estava cobert amb pins gairebé fins al cim, i al sud, el del volcà de Fuego.[10]

Els mossos no van voler continuar més enllà de l'altiplà, per la qual cosa Stoll i Maudslay van continuar sols per la vora de l'altiplà, que era prou ampla perquè una persona pogués passar-hi còmodament, però que tenia un abisme al costat oriental i uns vessants plens de roques i material volcànic a l'occidental. L'ascens de 150 m fins al cràter va ser summament difícil, i es van veure obligats a fer servir vares de suport i nombrosos descansos per poder-hi arribar. Finalment, van fer el cim i van poder figurar l'interior del cràter,[11] que Maudslay va descriure així: «El cràter era un forat de gairebé cent peus de profunditat, gairebé completament envoltat de roques desfetes i fumejants cobertes amb dipòsits sulfurosos i caient a zones més profundes al costat oposat al que em trobava, però que no podia veure per les sortints de roques que em cobrien la vista. Potser el més curiós de la muntanya és el fet que s'enlaira molt regularment i gradualment a un punt agut, on tots dos ens vam poder asseure i poder albirar tot al nostre voltant. Els gasos que emanaven del volcà no eren gens agradables, però sortosament el vent estava a favor nostre». Després d'un breu descans a l'altiplà, van tornar a Alotenango on van arribar després d'unes quantes hores.[11]