Vaixells abandonats davant Moynaq

Durant la primera meitat del segle XX Moynaq era una ciutat a la riba del mar d'Aral, amb una comunitat de pescadors bulliciosa i l'única ciutat portuària de l'Uzbekistan amb desenes de milers de residents. La pesca era la principal economia de la ciutat, ja que milers i milers de peixos eren pescats, i, en molts casos, exportats a arreu d'Euràsia. De fet, la majoria de la població vivia del mar.

No obstant, a partir del 1960, quan els rius Amudarià i Sirdarià (que alimentaven al mar d'Aral) van ser desviats pel govern soviètic amb la finalitat de convertir l'Àsia Central en una zona productora de cotó i cereals, el nivell del mar va començar a baixar, i la línia de la costa s'anà allunyant de la ciutat.[1]

 Monument a l'antic port de Moynaq

A partir d'aleshores, quan el mar ja distava quilòmetres de la ciutat, els productes químics utilitzats per a la creixença del cotó s'escamparen i causaren una alta contaminació a la zona, fent que l'aigua del mar s'evaporés més ràpid, augmentant la salanitat i originant greus malalties respiratòries als habitants de la zona.

Actualment Moynaq és una ombra de la ciutat marítima que va ser, amb l'antic mar convertit en un gran desert a centenars de quilòmetres de la nova costa de la mar d'Aral, amb un clima canviant sense la moderació del mar; amb hiverns molt freds i estius molt càlids.[2]

Les principals "atraccions turístiques" de Moynaq són el gran nombre de vaixells abandonats enmig del desert (on hi havia el mar), i un museu d'una sala dedicada a l'herència de Moynaq com a centre de la indústria pesquera.[3]