Els primers assentaments

El Gran canal correspondria al curs d'un antic riu en el seu tram final (podria ser un braç del riu Brenta). A banda i banda del Riu Businiacus, com se l'anomenava, ja en època preromana grups de vènets construïen els seus palafits, vivint principalment de la pesca i del comerç de sal. Sota l'Imperi Romà primer i de l'Imperi Romà d'Orient després, la llacuna es va anar poblant i adquirint una certa importància, fins que a primeries del segle ix el doge va traslladar la seu de Malamocco a Rivoaltus (l'actual Rialto), a la llarga del Riu Businiacus, pel fet que era una posició més ben defensable.

Amb el trasllat del dux a Rialto també s'hi traslladaren els comerços més importants. Es trobaren amb un profund Canal Gran, un canal-port segur i accessible a vaixells més grans. Com la resta de la ciutat, la zona del Gran Canal no tenia l'aspecte actual (més compacte, resultat de continus drenatges) sinó que era més ample i fluïa entre petites illes subjectes als efectes de les marees i unides amb ponts de fusta.

La casa-fondaco  Il Fontego dei Turchi

Un fondaco[1] (pron. fóndaco,[2] plural fondachi, pron. fóndaqui, o, menys sovint, fondaci, pron. fóndatxi) és un edifici destinat a magatzem per al comerç, habitualment incorporant-hi l'habitatge del mercader. La paraula prové del grec πάνδοκος,"[2][3]alberg", mitjançant l'àrab فندق, funduq, literalment "casa-magatzem"). Aquests edificis d'origen medieval foren molt freqüents a les ciutats estat italianes basades en el comerç, com Gènova o Venècia. En aquesta ciutat, al llarg del Gran Canal els fondachi es multiplicaren.

Els fondachi segueixen un mateix esquema tipològic. Es basen en una planta de tres crugies paral·leles com la de la masia catalana, posades perpendicularment a la façana. Al primer pis s'hi obre un pòrtic o porxo sobre l'aigua (anomenat la curia), el qual permet la descàrrega de mercaderies des dels vaixells. Al porxo hi dona un corredor central flanquejat de botigues o magatzems que sol donar accés a un pati posterior. Al primer pis hi ha una lògia igual d'alta que el pòrtic que il·lumina una àmplia planta on s'ubiquen les habitacions del mercader, situades en les dues crugies laterals, reservant la crugia central per a la vida en comú. La façana segueix l'esquema tripartit de la planta, amb una part central espaiosa i dues laterals. A Venècia la façana sovint es revesteix de marbre reflectint la puixança del mercader.

La casa-fondaco a voltes està flanquejada per dues torretes defensives (torreselle) de caràcter ornamental, com passa en el Fontego dei Turchi (del segle xiii, pràcticament reconstruït en el segle xix). Aquest fondaco, com el Fondaco dei Tedeschi, també amb façana al Gran Canal, són un testimoni de la important presència de mercaders estrangers a Venècia: la mateixa República els hi donà espais per a magatzems i allotjar-se, també per a controlar millor la seva activitat.

Al llarg del Gran Canal, a l'àrea de Rialto, s'hi van construir altres edificis públics importants relacionats amb el comerç: palaus de la magistratura financera (Palazzo dei Camerlenghi i el Palazzo dei Dieci Savi, reconstruïts després de l'incendi de 1514), un fòrum comercial, una seca. Ja l'any 1181 Nicolò Barattieri va construir un pont de barques que unia Rialto amb la zona de les mercerie (carrers comercials), que un segle després va ser substituït per un pont de fusta amb botigues, precedent de l'actual Pont de Rialto de pedra.

L'estil vèneto-bizantí  Ca' Da Mosto

El comerç amb l'Imperi Romà d'Orient va portar a la ciutat escultures, frisos, columnes, capitells que serviren per decorar les cases-fondaco de les famílies nobles. L'art romà d'Orient es va fondre amb tendències precedents originant l'anomenat estil vèneto-bizantí. Aquest es caracteritza sobretot per galeries grans i allargades (loggia) i per l'abundància de marbres policroms.

Al llarg del Gran Canal aquestos elements estan millor conservats en els palaus Ca' Farsetti, Ca' Loredan (els dos serveixen d'ajuntament en l'actualitat) i Ca' Da Mosto, tots datats en els segles xii i xiii. És un període d'intensa activitat constructiva a la zona del Rialto, determinant l'aspecte del canal i de les àrees adjacents. De fet a Venècia els fonaments es reutilitzen quasi sempre i els materials constructius es consideren béns preuats: en reconstruccions posteriors molts palaus conservaren elements preexistents, mesclant així formes vèneto-romanes d'Orient i de nous estils (com passa en els palaus Palazzo Morosini Sagredo o Palazzo Bembo). La policromia i la divisió tripartida de les façanes, les lògies, els amplis finestrals i en general la disposició de les habitacions constituiran una manera de construir particular que continuarà en el futur.

La Quarta Croada, amb el gran botí aconseguit amb el saqueig de Constantinoble de 1204, i altres situacions històriques faran que Venècia estiga influenciada per l'orient fins al final del segle xiv.

El Gòtic venecià  La Ca' d'Oro[4]

L'arquitectura gòtica arriba a Venècia tardanament, però es manifesta amb les formes d'un esplèndid gòtic florit o flamíger, començant ja per la façana del Palazzo Ducale. La verticalitat i la lluminositat que caracteritzen el gòtic es troben en les lògies de les cases-fondaco: les columnes es fan més primes i delicades, els arcs de mig punt es substitueixen per arcs apuntats, conopials o lobulats. Les arcades s'eleven lleugerament entrellaçant-se i dibuixant en marbre formes lobulades, com els quadrifolis característics del gòtic venecià. Les façanes es revocaren de colors brillants.

Dels palaus de la segona meitat de segle que millor conserven el seu aspecte original destaquen la coneguda Ca' d'Oro i el Palazzo Bernardo. Al voltant de 1450 es va reconstruir amb formes gòtiques, encara visibles, l'església de Santa Maria della Carità, en el complex conventual que a partir del segle xix allotjaria Gallerie dell'Accademia de Venècia.

El punt àlgid d'aquest període serà la segona meitat del segle xv, del qual resten molts edificis, concentrats sobretot a l'últim tram del canal: Palazzo Pisani Moretta, Ca' Foscari (actual seu de la Universitat), Palazzo Barbaro a San Vidal, Palazzo Loredan dell'Ambasciatore i Palazzo Cavalli-Franchetti, són els exemples més significatius.

Renaixement  Palazzo Grimani di San Luca

A finals del segle xv comencen a aparèixer sobre el Gran Canal els primers edificis construïts segons els cànons de l'arquitectura renaixentista, com el Palazzo Dario i el Palazzo Corner Spinelli, aquest últim obra de Mauro Codussi (o Coducci, Lenna, regió bergamasca aleshores part de la República Veneciana, 1440 - Venècia, 1504), pioner del Renaixement a Venècia. D'aquest arquitecte són també les Procuratie vecchie de la Plaça Sant Marc i Ca' Vendramin Calergi, una altra de les seves obres mestres que actualment és el Casino de Venècia.

Les referències a l'arquitectura clàssica són més evidents en les obres de Jacopo Sansovino, arribat des de Roma el 1527. En el Gran Canal va obrar, entre altres, les Fabbriche nuove a Rialto, va dissenyar el Palazzo Corner della Ca' Granda i el Palazzo Dolfin Manin, els quals es distingeixen per la seua façana imponent i la seua tendència a l'horitzontalitat, i per estar organitzats al voltant d'un pati central. També renaixentistes són el Palazzo Papadopoli de Gian Giacomo de' Grigi i Palazzo Grimani di San Luca de Michele Sanmicheli. Alguns palaus d'aquest període tenien en la seua façana frescos de grans pintors (com Il Pordenone, Tintoretto o Paolo Veronese), malauradament perduts.

El Barroc venecià  Basílica de Santa Maria della Salute

L'any 1582 Alessandro Vittoria inicia la construcció del Palazzo Balbi (actual seu del Govern del Vèneto), on ja s'albiren alguns elements del barroc: cornises elaborades, timpans trencats i una profusa decoració.

El protagonista de l'arquitectura barroca veneciana serà l'arquitecte Baldassare Longhena (Venècia, final del 1596 o inici 1597 - Venècia, 18 febrer 1682). El 1631, als 35 anys, va iniciar la construcció de la Basílica de Santa Maria della Salute, una de les grans esglésies de la ciutat i un dels símbols del Gran Canal i de Venècia. La façana es veu animada per les diverses decoracions i les nombroses estàtues, en un treball de forts contrastos llum-ombra en la línia de la pintura de l'època (clarobscur).

Longhena va dissenyar un seguit de palaus, com Ca' Pesaro i Ca' Rezzonico (on retrobem una gran quantitat de decoració escultòrica i de l'ús del clarobscur) i la Chiesa degli Scalzi.

Les façanes més antigues del Palazzo Labia s'inspiren en l'obra de Longhena, palau que conté un cicle de frescos de Giambattista Tiepolo. Dins de l'escola longheniana hi podem comptar l'arquitecte Domenico Rossi, autor de la façana de l'església de San Stae (1710), i Giorgio Massari, que va realitzar el palau de Ca' Corner della Regina.

El segle xvi i el XVII assenyalen l'inici de la decadència de la Sereníssima, però malgrat això fou l'època de major activitat constructiva en el Gran Canal. Això s'explica en part pel progressiu augment de les famílies nobles (com els Labia) que compren el títol pagant grans xifres a una República en crisi econòmica. Una vegada aconseguit aquest privilegi, aquestes famílies construïen una residència d'acord amb el seu nou status, i al mateix temps induïen a les famílies més antigues a renovar les pròpies.

Arquitectura neoclàssica

Amb el Palazzo Grassi Massari realitza (cap al 1750) un dels primers edificis considerats neoclàssics de Venècia. Anteriorment (entre 1718 i 1738) Giovanni Antonio Scalfarotto havia construït l'església de San Simeon Piccolo amb una planta central, un destacat pronaos i una gran cúpula de coure rematada amb una llanterna.

Els dos últims segles  La Pescaria a Rialto

La desaparició de la República el 1797 suposà una reducció de l'activitat constructora al Canal Gran. Mostra d'això són la façana incompleta de l'església de San Marcuola i el Palazzo Venier dei Leoni (seu de la Col·lecció Peggy Guggenheim), del qual només se'n va construir el primer pis. Les famílies nobles van perdre l'impuls de mostrar el seu poder i algunes directament s'extingiren. Alguns palaus històrics foren demolits (com el Fondaco dei Persiani), però la majoria s'han conservat i després de ser restaurats conserven l'aspecte que tenien a finals del segle xviii. Els més importants són avui dia propietat pública i allotgen institucions o museus.

Menys afortunats foren els edificis religiosos. Durant el Regne d'Itàlia (1805-1814) Napoleó Bonaparte va suprimir els ordes religiosos, les seves esglésies van ser espoliades de les seves obres d'art i mobiliari, i els edificis van ser destinats a altres usos (com Santa Maria della Carità) o es van enderrocar. En el període subsegüent de dominació austríaca es va enderrocar la Chiesa della Croce, que donava nom al sestiere (barri) de Santa Croce i estava a l'àrea dels Giardini Papadopoli; l'església de Santa Lucia (en part dissenyada per Andrea Palladio) també es va enderrocar per fer lloc a la nova Stazione di Venezia Santa Lucia el (1860).

L'arribada del Regne d'Itàlia (1861-1946) va tornar la confiança a la ciutat i va donar lloc a una represa de l'activitat constructiva al llarg del Gran Canal, imitant els estils precedents, sovint reproduint-los en edificis neogòtics com la Pescaria del Rialto.