珠穆朗瑪峰

( Everest )

L'Everest, dins la serralada de l'Himàlaia, és el cim més alt del món, amb 8.848,86 m. Està situat a la frontera entre el Nepal i el Tibet. En nepalès el cim s'anomena Sagarmatha (सगरमाथा, el front del cel), i en tibetà Chomolungma o Qomolangma (la mare de l'univers), del qual deriva el xinès 珠穆朗玛峰 (en transcripció pinyin: Zhūmùlǎngmǎ Fēng). El nom Everest l'hi va donar Sir Andrew Waugh, l'agrimensor general britànic de l'Índia, en honor del seu predecessor Sir George Everest.

 L'Everest vist des del Monestir de Rongbuk.Exploració 1852 El cim XV (8.840 m) podria ser el més alt de la Terra. 1865 El cim XV és batejat Everest en honor de Sir George Everest. 1921 De juny a setembre, primera expedició britànica, dirigida per Charles Howard-Bury i que incloïa a George Mallory entre els membres. Van reconèixer els vessants nord, nord-oest i est i van veure factible una ruta pel coll nord i l'aresta nord.[1]Primeres expedicions

El primer intent d'ascensió es va dur a terme entre l'abril i el juny del 1922, en el marc d'una segona expedició britànica, encapçalada per Charles Granville Bruce, i arriben a fins als 8.320m.[2]

Dos anys després, el 1924, una tercera expedició britànica encapçalada per Edward Norton torna a intentar l'ascensió al cim. Tenien previst l'atac al cim per a mitjan maig, però una forta tempesta els endarrereix fins a primers de juny. Un primer intent fou realitzat per Howard Somerwell (es retirà per mal d'altura) i Norton que arribà fins als 8.570 metres. El 8 de juny George Mallory i Andrew Irvine feren un altre atac per la Via del Coll Nord, però desapareixen prop del cim.[3] Durant molts anys s'ha especulat amb la possibilitat que haguessin fet el cim. El 1999, l'"Expedició d'Investigació sobre Mallory i Irvine" va trobar el cos de Mallory al punt esperat prop de l'antic camp base xinès. A partir d'aquest moment, va sorgir la controvèrsia al món de l'alpinisme sobre si els dos muntanyencs havien pogut arribar al cim en aquella ascensió, 29 anys abans que l'escalessin Hillary i Tenzing el 1953.

Mallory havia pronunciat una sèrie de conferències als Estats Units un any abans, el 1923. Va ser llavors quan, després de la pregunta d'un periodista de Nova York del perquè escalar l'Everest, (pregunta que havia sentit milers de vegades) va respondre: "Perquè és allí".[4]

El 1933, l'expedició britànica dirigida per Hugh Ruttledge va tornar a ascendir el cim, i arribaren a 8.570m. I el mateix any, Lady Houston, una milionària britànica exballarina, va patrocinar el Vol Houston de l'Everest de 1933, pel qual una formació d'avions dirigida per Douglas Douglas-Hamilton, catorzè Duc de Hamilton i Marquès de Clydesdale, va volar per sobre el cim en un esforç de desplegar la Bandera del Regne Unit sobre el cim.

Les primeres expedicions van ascendir la muntanya des del Tibet per la cara nord, accés que va ser tallat a les expedicions occidentals el 1950 després que la República Popular de la Xina reafirmés el seu control sobre el territori tibetà. De totes maneres, un grup d'escaladors guiats per Hill Tilman va realitzar una expedició exploratòria a través del Nepal per la ruta que avui és la ruta habitual des del sud.

Primera ascensió

A l'octubre de 1950 els xinesos envaeixen el Tibet, cosa que talla l'accés al vessant nord de la muntanya durant més de 30 anys. Això fa que calgui cercar noves rutes. Aprofitant que aquell mateix any el Nepal havia obert les seves fronteres a expedicions estrangeres es comença a estudiar la cara sud. El 1951 una expedició britànica encapçalada per Eric Shipton veu com aquesta ruta és possible i prepara un intent per a l'any següent, però el Nepal no els dona permís, perquè aquest ja havia estat donat a una expedició suïssa. Els suïssos arribaren fins a 8.600 metres.

El 1953 els toca el torn als britànics. John Hunt en serà el cap. Un primer intent, el 26 de maig, per la cordada formada per Tom Bourdillon i Charles Evans, es quedà a poc menys d'un centenar de metres del cim.

El 29 de maig el neozelandès Edmund Percival Hillary i el xerpa Tenzing Norgay es posaren en marxa a les 6.30 h del matí i arriben al cim a les 11.30 h, aconseguint d'aquesta manera el cim més alt del món.[5]

En aquella època, ambdós van declarar que havia estat un esforç d'equip de l'expedició, però anys més tard, Tenzing, va revelar que Hillary va ser el primer que va posar el seu peu sobre el cim. Van parar a dalt de la muntanya per fer fotografies i van enterrar a la neu alguns dolços i una creu abans de davallar. La notícia de l'èxit de l'expedició va arribar ràpidament a Londres al matí del dia de la coronació de la reina Isabel II. De tornada a Katmandú, Hillary i Tenzing van descobrir que havien estat nomenats cavallers britànics.

El desastre de 1996

Durant la temporada d'escalada de 1996, quinze persones van morir a l'Everest convertint-se aquest any en el més mortífer de la història de l'Everest. Vuit d'elles, que pertanyien a tres expedicions diferents, van morir el dia 10 de maig a causa d'una tempesta que va afectar la muntanya. Durant el mes següent quatre persones més van morir a conseqüència de les lesions produïdes aquell dia. El desastre va ser molt conegut i va aixecar una gran controvèrsia sobre la massificació de l'Everest. El periodista Jon Krakauer, que treballava per la revista Outside, era part d'un dels grups afectats i posteriorment va publicar un llibre Into Thin Air (traduït al català com La febre del cim) explicant-hi la seva experiència. Anatoli Boukreev, un guia que es va sentir al·ludit per Krakauer va escriure un llibre en resposta anomenat L'escalada.[6] La disputa va encendre un llarg debat dins el món de l'alpinisme. El maig de 2004, el metge Kent Moore i el cirurgià John L. Semple, ambdós investigadors de la Universitat de Toronto van declarar a la revista New Scientist que una anàlisi de les condicions atmosfèriques d'aquell dia indicava que un temps meteorològic estrany va causar que el nivell d'oxigen es reduís un 14%.[7][8]

L'impacte de la tempesta a l'altre costat de la muntanya, a l'aresta Nord, on també van morir escaladors, es narra en primera persona en el llibre "A l'altre costat de l'Everest" del director britànic i escriptor Matt Dickinson.

 Expedició Everest 50 al 2003Altres ascensions 1960 Primera ascensió de la cara nord per una expedició xinesa. 1960-1961 De setembre a maig, expedició i estudi dels límits de l'organisme a gran altitud. 1975 Científics xinesos determinen que l'altura de la muntanya és de 8.848,13 metres. 1975 Junko Tabei, esdevé la primera dona a fer el cim de l'Everest. 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler fan la primera ascensió sense oxigen. 1980 Primera ascensió hivernal (17 de febrer) pels polonesos Leszek Cichy i Krzysztof Wielicki. 1980 21 d'agost, primera ascensió en solitari i sense oxigen del tirolès Reinhold Messner. 1982 Primera expedició catalana, organitzada pel CEC, que arriba fins als 8.500 m però no pot assolir el cim. 1983 Segona expedició catalana, que arriba fins als 8.300 m però no pot assolir el cim. 1985 Tercera expedició catalana, que el 28 d'agost acompleix la primera ascensió catalana al cim per mitjà dels alpinistes Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès. 1991 El 6 d'octubre apleguen al cim els primers valencians: Juan Carlos Gómez, Coque Pérez i Rafa Vidaurre 1996 Araceli Segarra és la primera catalana a fer el cim. 1999 Es troba a la cara nord el cos de George Mallory, desaparegut a l'expedició britànica de 1923. 2003 El 23 de maig el xerpa Pemba Dorjie Sherpa realitza l'ascensió més ràpida de la història, en 12 hores i 45 minuts. Aquest any hi va haver un nou rècord d'expedicions a l'Everest coincidint amb el 50è aniversari de la primera ascensió. 2004 El 19 de maig Núria Balagué i Maite Hernández fan cim en una expedició femenina i es converteixen en les primeres catalanes a assolir-lo per la cara Nord. 2004 El 21 de maig Pemba Dorjie Sherpa millora el seu temps ascendint en 8 hores i 10 minuts. 2005 Es descobreix que l'Everest té uns quants de metres menys del que s'havia calculat a causa d'una capa de gel al cim i dels moviments sísmics de la zona. 2006 El 17 de maig fa el cim per la Cara Nord Joan Cardona d'una expedició [Gironina] formada per Jordi Servosa, Arnau Julià Bonmatí, Jordi Canyigueral Joan Cardona, Rafel Fuentes i Lluís Julià. 2006 El 18 de maig una expedició mallorquina formada per Tolo Quetglas, Joan Antoni Olivieri i Tolo Calafat fa el cim. 2012 El 21 de maig, Joan Clofent, amb 66 anys, es converteix en l'espanyol de més edat a coronar l'Everest.[9] 2017 El 22 de maig, Kilian Jornet fa el cim sense oxigen ni cordes fixes en un total de 26 hores sortint des del monestir de Rongbuk.[10] Sis dies més tard, el 28 de maig, tornaria a fer el cim sense usar oxigen ni cordes fixes, aquesta vegada sortint des del camp base avançat de la cara nord i tardant un total de 17 hores.[11] 2017 El 27 de maig, Ferran Latorre feia el cim utilitzant oxigen en els darrers metres de l'ascensió. Aquest cim el convertia en el primer català en ascendir els 14 vuit mils.[12]
Exploration in the Age of Empire, 1750-1953. Infobase Publishing, 2009, p. 100. ISBN 1438129475.  Thompson, Simon. Unjustifiable Risk?: The Story of British Climbing (en anglès). Cicerone Press Limited, 2011, p. 175. ISBN 1849653135.  Breashears, Salkeld. Mallorys Geheimnis. Was geschah am Mount Everest? (en alemany). Steiger, 2000, p. 173-174. ISBN 3896522205.  Mallory i Irvine: El capítol final Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades vw «Cartas de Karakauer y Boukreev». [Consulta: 20 maig 2007]. «The day the sky fell on Everest». [Consulta: 20 maig 2007]. «High winds suck oxygen from Everest Predicting pressure lows could protect climbers». [Consulta: 20 maig 2007]. «Moore explica que els cops dels corrents poden produir una falta d'aire a les vessants de les muntanyes reduint la pressió de l'aire en un 6%, fet que representa una reducció de l'oxigen inhalat pels escaladors en un 14%. L'aire a aquesta altitud només té una tercera part de l'oxigen que es troba al nivell del mar.» Joan Clofent es converteix en l'espanyol de més edat a coronar l'Everest «Kilian Jornet pot intentar un nou atac al cim de l'Everest de manera imminent». [Consulta: 26 maig 2017]. «Jornet vuelve a subir el Everest, en 17 horas» (en castellà). La Vanguardia, 28-05-2017. [Consulta: 28 maig 2017]. «Ferran Latorre corona los catorce techos del mundo» (en castellà). Mundo Deportivo, 27-05-2017. [Consulta: 28 maig 2017].
Fotografies de:
default
Statistics: Position
1286
Statistics: Rank
92790

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
817493625Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 5989

Google street view

On puc dormir a prop de Everest ?

Booking.com
488.650 visites en total, 9.193 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 10 visites avui.