L'església de fusta de Borgund està ubicada en el llogaret del mateix nom al sud-est de fiord de Sogne (Sognefjord). De les vuit-cents a mil esglésies de fusta (stavkirke) construïdes a Noruega entre els anys 1200 i 1400, molt poques es troben avui en el seu emplaçament inicial. Algunes, després de ser desmuntades, es reconstruïren amb molta cura en un altre lloc, la majoria foren víctimes de les inclemències del temps i, sobretot, del foc.

Entre les més antigues destaca l'església de Borgund, al llogaret homònim situat al sud-est del Sognefjord. Construïda entre 1150 i 1180, aquesta església és un dels exemples més impressionants de l'arquitectura en fusta d'aquest país. L'stavverk i el laftverk, construccions amb pals i bigues i amb blocs, són les dues formes bàsiques d'aquesta arquitectura. En aquesta esplèndida església es reflecteix tot el saber dels constructors de vaixells de l'època vikinga. Les talles en fusta, els caps de drac en els acabats, semblants als ornaments de la proa del navilis vikings, i els animals ornamentals recorden les naus d'aquells audaços conquistadors nòrdics.

Els vikings es convertiren al cristianisme, però és possible que no confiessin gaire en la seva devoció, doncs per tot arreu s'observen vestigis del culte als déus pagans i del temor als dimonis i als esperits. L'interior de l'església s'assembla a una cabina; la claror no entra per les finestres, sinó per obertures similars a ulls de bou, i tot l'edifici se sustenta en una construcció semblant a un pal de paller.

Amb els seus sostres superposats i els caps de drac flamígers, l'església assoleix una altura imponent. Al seu voltant discorre una galeria coberta (svalgang) que protegeix l'edifici i els fidels del vent i la intempèrie. Excepte l'altar, la pica baptismal i els fonaments, que són de pedra, l'església és totalment de fusta.

Dues entrades, ricament ornamentades, hi permeten l'accés. Una és a l'ala sud i l'altra a l'ala oest, aquesta última amb un llindar especialment alt per a impedir que els esperits malignes de la terra penetrin al santuari.

A l'interior, al costat de les pintures cristianes del segle xvii, s'hi poden veure desconcertants talles en fusta: éssers fabulosos, símbols místics i inscripcions rúniques. El lloc resulta especialment impressionant quan el vent fa vibrar l'edifici: sembla com si l'església sencera gemegués de dolor i se sent un cruixit tremend, fins que tots els ensamblatges tornen a encaixar i de bell nou regna un silenci que indica clarament als presents que han tornat a sortir il·lesos del combat amb les forces de la natura.