Enterrament celestial

Enterrament del cel (Tibetà: བྱ་གཏོར་, Wylie: bya gtor, lit. "Ocell-escampat") o jhator, és una pràctica funerària en que un cadàver humà és col·locat en un al cim d'una muntanya, exposada al Mahabhuta en estat de putrefacció per ser menjada ocells carronyaires. És un tipus específic de la pràctica d'excarnació. És practica a les províncies xineses i regions autònomes del Tibet, Qinghai, Sichuan i Mongòlia Interior. També hi ha pràctiques similars a Mongòlia, Bhután i parts d'India com Sikkim i Zanskar. Les ubicacions de preparació i enterrament de cel són enteses en les tradicions budistes del Vajrayana com terres de cremació. Algunes pràctiques comparables formen part del Zoroastrisme on el cos del difunt és exposat als elements i ocells carronyaires damunt estructures de pedra conegudes com a Dakhma. En l'actualitat queden pocs espais operatius a causa de la marginalitat religiosa, urbanització i la disminució de les poblacions de voltors.

La majoria dels tibetans i molts mongols s'adhereixen al budisme Vajrayana, que ensenya la transmigració dels esperits. No hi ha necessitat de preservar el cos, ja que ara és un recipient buit. Les aus poden menjar-lo o la natura pot fer que es descompongui. La funció de l'enterrament del cel és simplement disposar de les restes de la forma més generosa possible (l'origen del nom tibetà de la pràctica). En bona part del Tibet i Qinghai, el terreny és massa dur i pedregós per cavar una tomba i, a causa de l'escassetat de combustible i fusta, els enterraments del cel eren normalment més pràctics que la pràctica budista tradicional de la cremació. En el passat, la cremació es limitava a alts lames i alguns altres dignataris, però la tecnologia moderna i les dificultats amb l'enterrament del cel han fet augmentar l'ús de la cremació per part del poble senzill.

Altres nacions que van fer enterraments del cel han sigut les nacions del Caucas com els Georgians, Abkhazians i Adygés, els quals col·locaven el cadàver en un tronc buit.