Context sobre Xile

Xile, oficialment la República de Xile (República de Chile, en castellà), és un estat de l'Amèrica del Sud que ocupa una franja llarga i estreta entre la costa de l'oceà Pacífic i els Andes. Limita amb el Perú al nord, Bolívia al nord-est, l'Argentina a l'est, l'oceà Pacífic a l'oest i el passatge de Drake al sud. És un dels dos països sud-americans que no limiten amb el Brasil. El territori xilè inclou, a més, les illes pacífiques Juan Fernández, Sala i Gómez, les illes Desventuradas i l'Illa de Pasqua. A més, reclama una porció de l'Antàrtida. La forma inusual de Xile, amb 4.270 km de nord a sud, però només una mitjana de 175 d'est a oest, li ha donat una gran varietat de climes i ecosistemes, que inclouen des del desert d'Atacama, al nord, fins a les glaceres del sud.

Xile és un dels països més estables i pròspers de Sud-amèrica, amb nivells elevats de competitivitat, crei...Llegeix més

Xile, oficialment la República de Xile (República de Chile, en castellà), és un estat de l'Amèrica del Sud que ocupa una franja llarga i estreta entre la costa de l'oceà Pacífic i els Andes. Limita amb el Perú al nord, Bolívia al nord-est, l'Argentina a l'est, l'oceà Pacífic a l'oest i el passatge de Drake al sud. És un dels dos països sud-americans que no limiten amb el Brasil. El territori xilè inclou, a més, les illes pacífiques Juan Fernández, Sala i Gómez, les illes Desventuradas i l'Illa de Pasqua. A més, reclama una porció de l'Antàrtida. La forma inusual de Xile, amb 4.270 km de nord a sud, però només una mitjana de 175 d'est a oest, li ha donat una gran varietat de climes i ecosistemes, que inclouen des del desert d'Atacama, al nord, fins a les glaceres del sud.

Xile és un dels països més estables i pròspers de Sud-amèrica, amb nivells elevats de competitivitat, creixement econòmic, qualitat de vida, llibertat econòmica, esperança de vida, estabilitat política, econòmica, social, globalització i pib per capita i nivells baixos de corrupció i pobresa. Tot i tenir el PIBs més elevat de la regió, l'economia encara mostra greus nivells de desigualtat.

Més sobre Xile

Informació bàsica
  • Moneda Peso xilè
  • Nom natiu Chile
  • Codi de trucada +56
  • Domini d'Internet .cl
  • Mains voltage 220V/50Hz
  • Democracy index 8.28
Population, Area & Driving side
  • Població 19458000
  • Àrea 756102
  • costat de conducció right
Història
  • Diversos estudis situen l'època del poblament original de l'actual territori de Xile al voltant de l'any 10.500 aC, a l'acabament del Paleolític Superior. El Xile prehispànic era poblat per una diversitat de cultures aborígens que es localitzaven en les franges longitudinals i els Andes. Al nord, els aimares, els acatamenys i els diaguites, a partir del segle xi, establiren cultures agrícoles força influenciades per l'Imperi Inca, que des del segle xvi dominà gran part del territori actual de Xile del nord fins al riu Maule. Al sud, al riu Aconcagua, s'establiren distintes comunitats seminòmades dels maputxes, la principal ètnia ameríndia del país. Als canals australs hi habitaren diversos grups indígenes com ara els chonos, yàmanas, alacalufes i ona. A l'illa de Pasqua es desenvolupà una cultura polinèsia avançada.

    ...Llegeix més

    Diversos estudis situen l'època del poblament original de l'actual territori de Xile al voltant de l'any 10.500 aC, a l'acabament del Paleolític Superior. El Xile prehispànic era poblat per una diversitat de cultures aborígens que es localitzaven en les franges longitudinals i els Andes. Al nord, els aimares, els acatamenys i els diaguites, a partir del segle xi, establiren cultures agrícoles força influenciades per l'Imperi Inca, que des del segle xvi dominà gran part del territori actual de Xile del nord fins al riu Maule. Al sud, al riu Aconcagua, s'establiren distintes comunitats seminòmades dels maputxes, la principal ètnia ameríndia del país. Als canals australs hi habitaren diversos grups indígenes com ara els chonos, yàmanas, alacalufes i ona. A l'illa de Pasqua es desenvolupà una cultura polinèsia avançada.

     Pedro de Valdivia.

    Fernão de Magalhães fou el primer explorador europeu a reconèixer el territori xilè, en recórrer, el 1520, l'estret de Magallanes, que avui dia porta el seu nom. el 1535, els conqueridors espanyols intentaren prendre les terres de la vall de Xile després de conquerir l'Imperi Inca. La primera expedició, encapçalada per Diego de Almagro en 1536,[1] tanmateix, fracassà. Pedro de Valdivia intentà, una vegada més, conquerir les terres del sud, creuant el desert d'Atacama. Valdivia fundà una sèrie d'assentaments, el primer i el més important, el 12 de febrer, 1541, Santiago de Nueva Extremadura, avui dia Santiago de Xile. Valdivia inicià posteriorment una campanya militar cap al sud, enfrontant-se a les tribus maputxes en la Guerra d'Arauco, que Alonso de Ercilla relataria en la seva obra La Araucana, el 1576. Aquest enfrontament bèl·lic, que duraria tres sigles, amb períodes intercalats de pau amb la creació de "parlaments"; un d'ells, el Parlament de Quilín, el 1641, establí el límit entre el govern colonial i les tribus indígenes al llarg del riu Biobío; des d'aleshores, la zona es coneix com "La Frontera".

    La Capitania General de Xile, (coneguda abans com el Regne de Xile), seria una de les colònies administratives australs de l'imperi Espanyol. Atesa la seva posició allunyada dels grans centres i rutes comercials imperials i els conflictes amb els maputxes, Xile fou una província pobre que depenia del Virregnat del Perú; la seva economia era destinada a sustentar el virregnat amb primeres matèries i als pocs colonitzadors del territori.

     Bernardo O'Higgins.

    El 1810 començà la guerra d'Independència de Xile, amb l'establiment de la Primera Junta de Govern. Aquest període, conegut en la història xilena com la Pàtria Vella, duraria fins al Desastre de Rancagua, el 1814, data en què les tropes reialistes reconqueririen el territori. Les tropes independentistes, refugiades a Mendoza, formaren, amb les tropes argentines, l'Exèrcit dels Andes, encapçalat pel general en cap José de San Martín que alliberaria Xile en la batalla de Chacabuco, el 12 de febrer, 1817. L'any següent, Xile declarà la seva independència, durant el govern del dictador suprem Bernardo O'Higgins.

    O'Higgins inicià un període de reformes que provocaren l'oposició de la majoria de l'oligarquia, i abdicà el 1823. Durant els següents set anys, Xile sou sotmès a una sèrie de processos amb la intenció de reorganitzar el país. Després d'alguns fracassos, i la victòria del Partit Conservador en la revolució de 1829, començà un període conegut com la República Conservadora. Diego Portales posà les bases de l'organització del país amb la promulgació de la constitució política de 1833.

    Xile començà a expandir la seva influència i a establir les seves fronteres. L'economia començà a experimentar un auge, gràcies al descobriment de plata de Chañarcillo i al comerç creixent del port de Valparaíso, causant un conflicte amb el Perú per la supremacia marítima de l'oceà Pacífic. La formació de la Confederació del Perú i Bolívia fou considerada com una amenaça per a l'estabilitat del país, i Portales declarà la guerra. Xile aconseguí la victòria i prengué els territoris de l'Araucania. La regió de Magallanes fou incorporada el 1843.

     Guerra del Pacífic

    Després de trenta anys de govern conservador, el 1861, començà el període la República Liberal, que es caracteritzà per l'explotació de salnitre a Antofagasta, territori que Bolívia considerava seu. El 1865, Xile declarà la guerra a Espanya. El 31 de març, 1866, els espanyols, encapçalats per Casto Méndez Núñez bombardejaren per tres hores el port de Valparaíso. El conflicte, exclusivament marítim, acabà formalment el 1883, amb la firma del Tractat de Pau i Amistat entre ambdós països.

    Tot i que Xile i Bolívia signaren tractats de límits territorials el 1866 i el 1874, no es resolgueren les disputes, i el 14 de febrer, 1879, Xile desembarcà les seves tropes al port d'Antofagasta, iniciant així les accions militars contra Bolívia. Perú havia signat anteriorment un Tractat d'aliança amb Bolívia, per la qual cosa, Xile li declarà la guerra el 5 d'abril del mateix any, començant així la Guerra del Pacífic que finalitzaria amb la victòria xilena en la batalla de Huamachuco, el 10 de juliol, 1883, i la signatura del Tractat d'Ancón amb el Perú i el Pacte de Treva amb Bolívia el 1884. Xile aconseguí el control dels departaments d'Antofagasta i les províncies de Tarapacá, Arica i Tacna (aquesta darrera província es retornaria el 1929). Xile resolgué els conflictes limítrofs amb l'Argentina en relació a la Patagònia i la Puna d'Atacama en aquella època. L'illa de Pasqua s'incorporà a Xile el 1888.

     José Manuel Balmaceda.

    El 1891, el conflicte entre el president José Manuel Balmaceda i el Congrés donà inici a la Guerra Civil de 1891. Els congressistes aconseguiren la victòria i implantaren el sistema parlamentari de govern, iniciant així el període conegut com la República Parlamentària. Tot i l'auge econòmic, hi hagué inestabilitat política i social atesa la desigual distribució de la riquesa. El president Arturo Alessandri Palma intentà ser un pont d'unió entre l'oligarquia i el proletariat. La crisi s'agreujà; Alessandrí renuncià després de la promulgació de la constitució de 1925 que donà inici al període conegut com la República Presidencial.

    Carlos Ibáñez del Campo formà el govern el 1927, amb el suport popular, però els efectes de la Primera Guerra Mundial en l'economia mundial i la Gran Depressió posterior, i la dolenta administració dels recursos i l'extracció de salnitre, produïren una greu crisi econòmica. Ibáñez renuncià el 1932. Un cop militar formà la República Socialista de Xile, que duraria només 12 dies. Alessandrí reprengué el poder i estabilitzà l'economia, però no aconseguí aplacar la tensió entre els partits polítics. La crisi política també era social; nous actors socials exigien transformacions del país. Pedro Aguirre Cerda és elegit com a president el 1938 en una aliança que s'oposava als governs tradicionals de l'elit xilena.

    El govern d'Aguirre de Cerda donà inici al període dels Governs Radicals. En aquest període Xile s'industrialitzà. El president provà de resoldre els conflictes socials i reclamà el Territori Xilè Antàrtic. Aguirre de Cerda morí a la meitat del seu mandat. El seu successor s'enfrontà a l'oposició i a les pressions dels Estats Units per declarar la guerra a l'Eix en la Segona Guerra Mundial. Xile trencà les relacions diplomàtiques amb els països de l'Eix el 1943 i declarà la guerra al Japó el 1945. Amb el suport del Partit Comunista de Xile, el radical Gabriel González Videla fou elegit com a president el 1946. Tanmateix, amb el començament de la Guerra Freda, es prohibí el comunisme en la "Llei de la Defensa de la Democràcia" coneguda popularment com la "Maleïda Llei".

    El 1958, fou elegit el candidat independent de dreta Jorge Alessandri, amb el 31,6% dels vots, però ratificat pel Congrés. El 1960, el president s'hagué d'enfrontar al caos produït pel terratrèmol de Valdivia de 1960, el més fort de la història xilena. El 1962 se celebrà la Copa Mundial de Futbol. L'administració d'Alessandri establí un sistema polític conegut com el sistema dels "tres terços", compost per la dreta, la democràcia cristiana i la Unitat Popular (UP) d'esquerra. Amb por d'una victòria de la UP, la dreta donà el seu suport al demòcrata cristià Eduardo Frei Montalva que fou elegit el 1964. Tot i que intentà governar amb un programa de Revolució en Llibertat i de realitzar una reforma agrària i la "xilenització del coure, la tensió política dugué a una sèrie d'enfrontaments entre les forces principals del país.

     Salvador Allende.

    El 1970 Salvador Allende fou elegit com a president amb el suport de la UP, aconseguint el 36,3% dels vots, que requerien la ratificació del conrés. El seu govern s'enfrontà a diversos problemes econòmics interns i externs. Les altres forces polítiques i els Estats Units s'oposaren al seu govern. El coure finalment fou nacionalitzat, però el país, així i tot, caigué en una greu crisi econòmica, i la inflació arribà al 600-800% anual.[2] Els enfrontaments entre els opositors i adherents a la Unitat Popular als carrers eren freqüents i fins i tot violents. Allende, que creia en una revolució democràtica, perdé el suport del Partit Socialista, que creia en la legitimitat d'un aixecament popular armat per a retenir el poder. Finalment, l'11 de setembre, 1973, es produí un cop d'Estat. Allende se suïcidà després del bombardeig del Palau de la Moneda.

    El cop d'Estat instaurà una dictadura militar encapçalada per Augusto Pinochet, comandant en cap de l'Exèrcit. En aquest període s'establí una dura repressió contra l'oposició, amb greus violacions als drets humans, amb 3.000 assassinats, 35.000 torturats, més de 1.000 desapareguts i 200.000 exiliats. Pinochet començà la reestructuració econòmica segons un projecte neoliberal que produí un sorprenent creixement econòmic conegut com el Miracle de Xile.

     Augusto Pinochet.

    El 1978, Xile i l'Argentina s'enfronten en el conflicte del Beagle pel control de les illes Picton, Lennox i Nueva. La intervenció del papa, Joan Pau II aconseguí prevenir la guerra. El 1980, Pinochet aconseguí l'aprovació d'una nova constitució en un plebiscit qüestionat per diversos organismes internacionals. La crisi econòmica de 1982 produí una `sèrie de protestes contra el govern i el seu model econòmic. El 1985, l'economia es recuperà en el Segon Miracle, i la privatització de la majoria de les empreses estatals i la reducció de les despeses socials. Tot i l'explosiu creixement econòmic, la pobresa i la desigualtat augmentaren.

    El 1988, Pinochet decidí iniciar el procés de retorn a la democràcia que culminà amb el Plebiscit nacional del 5 d'octubre de 1988, i la victòria del "No" a la continuació del seu govern amb el 56% dels vots. Pinochet deixà el poder l'11 de març, 1990, i Patricio Aylwin assumeix el poder com el primer president del període de Transició a la democràcia. El seu successor Eduardo Frei Ruiz-Tagle assumeix el poder. Ambdós governs es caracteritzaren pel creixement econòmic sostingut i l'obertura del mercat xilè a l'exterior. Al final de la seva administració, tanmateix, es produí una nova crisi econòmica. La detenció de Pinochet a Londres avivà les diferències polítiques entre els opositors i els adherents. En les eleccions de 1999, Ricardo Lagos assumeix el poder com el tercer president de la Concertació de Partits per la Democràcia, enmig d'un ambient econòmic inestable.

    El 2006, Michelle Bachelet del Partit Socialista de Xile, la quarta presidenta de la Concertació, assumeix el poder, la primera dona a ser elegida per a aquest càrrec polític. El 2010 fou elegit president de la Républica Sebastián Piñera Echenique, del partit de centre dreta Renovación Nacional (RN). Michelle Bachelet, però, recupera la presidència entre el 2014 i el 2018. Des del març de 2018, el president de la República de Xile és novament Sebastián Piñera, desenvolupant el seu segon mandat.

    Bravo Lira, Bernardino. Historia de las instituciones políticas de Chile e Hispanoamérica (en castellà). Andres Bello, 1986, p. 81. ISBN Andres Bello.  Sebastián Edwards. «Veinticinco Años de Inflación y Estabilización en Chile (1973-1998). En "La transformación económica de Chile" (Larraín, Vergara).», 2004. Arxivat de l'original el 2007-06-25. [Consulta: 19 juliol 2008].
    Llegeix menys

Llibre de frases

Internet
Internet
Estirar
Jalar
ho sento
Lo siento
Dones
Mujeres
Disculpeu-me
Perdóneme
Si us plau
Por favor
Prohibit
Prohibido
Sortida
Salida
Wifi
Wifi

On puc dormir a prop de Xile ?

Booking.com
487.349 visites en total, 9.186 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 34 visites avui.