Context sobre Ucraïna

Ucraïna (en ucraïnès: Україна; TR: Ukraïna; AFI: [ʊkrɐˈjinɐ]) és un estat de l'Europa de l'Est. Afronta amb Bielorússia al nord, amb Rússia al nord-est i a l'est, amb la mar d'Azov i la mar Negra al sud, amb Romania i Moldàvia al sud-oest, i amb Hongria, Eslovàquia i Polònia a l'oest. La mar Negra també separa Ucraïna de Geòrgia, Turquia i Bulgària, així com Romania i Rússia, ja esmentats com a fronterers per terra.

Més sobre Ucraïna

Informació bàsica
  • Moneda Hrívnia
  • Nom natiu Україна
  • Codi de trucada +380
  • Domini d'Internet .ua
  • Speed limit 130
  • Mains voltage 230V/50Hz
  • Democracy index 5.81
Population, Area & Driving side
  • Població 41167335
  • Àrea 603550
  • costat de conducció right
Història
  • Edat mitjana

    L'actual territori que forma Ucraïna va ser la part meridional del primer estat eslau oriental: el Principat de Kíev o Rus de Kíev (en antic eslau oriental: Рѹсь; en ucraïnès modern: Ки́ївська Русь, transcrit: Kýiivska Rus'; en grec antic: Ρωσία, transcrit: Rossia); segle ix—1240). La seva capital era Kíev. Fins avui dia, en l'àmbit científic, no hi ha una única teoria sobre la fundació de l'estat de Rus' de Kíev. D'acord amb la Crònica de Nèstor (ca. 1113), la ciutat de Kíev va ser fundada pels germans Kyi, Xek, Khòriv i la germana Lýbid, i aquesta ciutat va esdevenir capital del futur estat de Kíev....Llegeix més

    Edat mitjana

    L'actual territori que forma Ucraïna va ser la part meridional del primer estat eslau oriental: el Principat de Kíev o Rus de Kíev (en antic eslau oriental: Рѹсь; en ucraïnès modern: Ки́ївська Русь, transcrit: Kýiivska Rus'; en grec antic: Ρωσία, transcrit: Rossia); segle ix—1240). La seva capital era Kíev. Fins avui dia, en l'àmbit científic, no hi ha una única teoria sobre la fundació de l'estat de Rus' de Kíev. D'acord amb la Crònica de Nèstor (ca. 1113), la ciutat de Kíev va ser fundada pels germans Kyi, Xek, Khòriv i la germana Lýbid, i aquesta ciutat va esdevenir capital del futur estat de Kíev. D'acord amb la teoria "normandista", sobre aquesta base, els varegs (un poble viking procedent dels territoris de la Suècia actual) Askold i Dir, enviats pel governant de Nóvgorod, Riurik, agafen el control de la ciutat de Kíev. Aquests després són deposats pel príncep Oleh, també vareg. Amb el temps, els varegs van ser assimilats per la població eslava local, el poble ruteni, l'antic nom que rebien els ucraïnesos (o protoucraïnesos). Durant els segles x i xi, el territori ucraïnès es va convertir en l'estat més important d'Europa i es va forjar la identitat ucraïnesa que ha perdurat fins a l'actualitat.

    Originàriament, el terme rus' feia referència a tots els principats eslaus orientals procedents de Kíev, però a causa de les disputes internes i de les intrusions dels mongols i els tàtars, començaren a definir-se les tres grans branques dels eslaus orientals: russos (que es deien muscovites), amb el centre a Vladímir (posteriorment Moscou), ucraïnesos al voltant de Kíev i als principats de Galítsia i Volínia (aquests últims dos unificats el 1199 en un estat que durà fins al 1340 i després ocupats per Polònia i altres estats), i bielorussos als principats de Polèsia (en llatí: Polesia; bielorús: Палессе, transcrit: Palièssie; en ucraïnès: Полісся, Políssia; en rus: Поле́сье, Polèssie) i Minsk, Smolensk i Pinsk.

    A mitjan segle xiv, els lituans aprofitaren la debilitat dels tàtars i van començar a ocupar el principat. Posteriorment, Polònia i Lituània s'uniren en un estat, la Confederació de Polònia i Lituània i els territoris ucraïnesos van quedar subjectes a la dominació polonesa.

    Renaixement, època moderna

    Ja a mitjan segle xvii, els serfs ucraïnesos que van fugir de Polònia crearen un estat independent al centre del país, donant origen als cosacs. Després de les particions de Polònia de finals del segle xviii entre Prússia, l'Imperi d'Àustria i l'Imperi rus, la Ucraïna occidental va quedar sota la dominació austríaca i després austrohongaresa, mentre que l'oriental en va romandre sota la russa.

    Durant aquest període, comença a revifar la consciència nacional en un procés paral·lel a la Renaixença catalana. Després de la Revolució Russa del 1917, Ucraïna va assolir una breu independència en dos estats: la República Popular d'Ucraïna Occidental i la República Popular d'Ucraïna, units el 1920. La Guerra d'Independència d'Ucraïna fou una sèrie de conflictes que van implicar a diversos adversaris, i es van estendre entre 1917 i 1921,[1][2] donant lloc a l'establiment i desenvolupament d'una república d'Ucraïna. El 1922, però, l'estat torna a ser dividit, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. La part soviètica va ser una de les repúbliques fundadores d'aquest estat sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna.[3][4]

    Durant els anys més durs de la Unió Soviètica sota Stalin, s'hi van dur a terme moltes purgues; entre aquestes, la purga dels intel·lectuals ucraïnesos (escriptors, artistes, músics, actors, etc., capdavanters). D'aquest episodi, se'n diu Renaixença afusellada (розстрі́ляне Відро́дження, rozstríliane Vidródjennia, anys 20 i 30). Coincidint amb això, hi ha l'episodi del genocidi ucraïnès anomenat Holodomor (Голодомо́р, 1932-33), una fam artificial creada pel règim de Stalin, en què tots els aliments foren trets del país per soldats i les fronteres tancades. Hi van morir milions de persones.

     Maidan Nezaléjnosti, plaça de la IndependènciaSegona Guerra mundial

    El 1939, la Ucraïna polonesa fou ocupada per la Unió Soviètica, però el règim estalinista era tan repressiu, que quan l'Alemanya nazi envaeix l'URSS el 1941 en què va tenir lloc el setge de Kíiv, certs ucraïnesos (essencialment a l'oest del país) van acollir la Wehrmacht com a exèrcit alliberador. El 22 de juny de 1941, l'Organització dels nacionalistes ucraïnesos va proclamar la independència d'Ucraïna a Lviv, refusada per Alemanya, la qual comença la repressió contra l'organització: mata o deté els seus dirigents i es formà l'Exèrcit insurgent ucraïnès, una xarxa de resistència nacionalista per lluitar contra els ocupants.

    Durant els anys d'ocupació i guerra, la comunitat jueva, molt nombrosa a Ucraïna, va ser exterminada i la política de terra cremada duta a terme pels dos bàndols va deixar el país en ruïnes. Els col·laboracionistes es van introduir sobretot en les forces de policia, l'Exèrcit d'alliberament ucraïnès, els Hiwis, i la 14a Divisió Waffen SS de Granaders, i uns 180.000 voluntaris que servien amb unitats escampades per tota Europa,[5] que l'abril de 1945 s'incorporaren a l'Exèrcit Nacional d'Ucraïna, de curta durada, comandat pel general Pavlo Shandruk, i dissolt el maig del 1945.[6]

    Guerra Freda

    El 1954, la regió de Crimea va ser transferida a Ucraïna per decisió personal de Khrusxov.

    Independència

    Després de molts segles de dominació estrangera, el 25 d'agost del 1991 –poc després del cop d'estat fracassat de l'URSS– el Parlament ucraïnès va declarar la independència, decisió que va ser ratificada l'1 de desembre mitjançant un referèndum popular.[7] Unes setmanes després va passar a formar part de la CEI, una institució amb poca efectivitat que vol mantenir els lligams econòmics amb Rússia. Tot i ser membre fundador de la CEI, avui dia Ucraïna ja no n'és un veritable membre, i hi manté només l'estatus de "membre participatiu".

    Ucraïna fou considerada, inicialment, una república amb condicions econòmiques més favorables que la resta d'estats de l'antiga URSS. Tot i així, el país va experimentar una recessió econòmica més profunda que la resta de repúbliques. Durant la recessió, Ucraïna va perdre el 60% del PIB entre 1991 i 1999, i va patir taxes d'inflació superiors al 1.000%. Insatisfets amb les condicions econòmiques, així com amb el crim i la corrupció, els ucraïnesos van protestar i organitzaren diverses vagues.

    Tercera potència nuclear en el moment de la dissolució de l'URSS

    A l'arsenal militar ucraïnès l’any 1994 s'hi comptaven entre 1.800 i 1.900 caps nuclears, com part de l'herència de l'URSS, la qual cosa convertia Ucraïna de facto en la tercera potència nuclear del món. En comparació, Rússia en tenia uns 30.000, els Estats Units uns 10.000, i la quarta potència nuclear, França, uns 500.

    El cost de mantenir aquest arsenal era, però, inassumible per la nova república. Rússia el va anar traslladant al seu territori amb la promesa de no fer-lo servir contra Ucraïna. El president d'Ucraïna, Leonid Kravtxuk, davant les crítiques d’una part de la població que no volia perdre'l, va declarar en aquells moments que “mantenir les armes amb seguretat ens hauria costat entre 10.000 i 30.000 milions de dòlars”.

    El desarmament ucraïnès es va pactar en una reunió a Moscou entre Borís Ieltsin, president rus; el dels Estats Units, Bill Clinton; i Kravtxuk. El gener del 1994 es va acordar que tots els caps nuclears ucraïnesos s’enviarien a Rússia, a canvi de compensacions econòmiques. Els Estats Units van oferir 175 milions de dòlars en ajudes i Rússia un intercanvi de caps nuclears per diners i combustible per a les centrals nuclears. El desmantellament de l’arsenal nuclear ucraïnès es va completar el 1996.[8]

    Nova Constitució

    L'any 1994, el president Kravtxuk va acordar avançar les eleccions presidencials, en les quals va perdre el càrrec davant l'anterior primer ministre del país, Leonid Kutxma.

    Durant les dues legislatures de Kutxma, l'economia ucraïnesa es va estabilitzar i des del 2000 ha gaudit d'un creixement econòmic constant, amb una mitjana anual aproximada del 7%, una de les majors taxes de creixement tant a Europa com arreu del món. L'any 1996 fou aprovada una nova constitució, que va establir un règim semipresidencial i va dotar Ucraïna d'un sistema polític estable. Malgrat això, Kutxma fou criticat per excés de poder, corrupció, transferència de propietats públiques en mans d'oligarques afins, atacs a la llibertat d'expressió i frau electoral.

    Revolució Taronja  Per defensar els seus drets democràtics, van viatjar a la capital centenars de milers d'ucraïnesos de tot el país, protestant al carrer enmig del fred de l'hivern

    L'any 2004, Víktor Ianukòvitx, aleshores primer ministre, fou declarat guanyador de les eleccions presidencials, manipulades segons els observadors internacionals que hi havia presents. L'escrutini va causar un clam popular en suport del candidat de l'oposició, Víktor Iúixtxenko, que va encapçalar la pacífica Revolució Taronja contra els resultats. Aquesta revolta impulsà Víktor Iúixtxenko i Iúlia Timoixenko al poder, deixant Ianukòvitx en l'oposició.

    Post-Revolució Taronja

    El març del 2006, van tenir-hi lloc les eleccions a la Rada Suprema (Verkhovna Rada) i tres mesos més tard es va constituir un govern de coalició anticrisi format pel Partit de les Regions, el Partit Comunista d'Ucraïna i el Partit Socialista d'Ucraïna. El darrer partit s'havia separat de la Coalició Taronja amb Nostra Ucraïna i el Bloc Iúlia Timoixenko. La nova coalició va nomenar Víktor Ianukòvitx per al càrrec de primer ministre, que va tornar així al càrrec, mentre el líder del Partit Socialista esdevenia president del Parlament. Unes noves eleccions van tenir lloc el setembre del 2007, amb victòria de la Coalició Taronja d'Iúixsxenko i Timoixenko.

    EuroMaidan  Manifestació a favor de la UE a Kíiv, el 27 de novembre de 2013, durant les protestes de l'Euromaidan

    Va haver-hi una onada de protestes a Ucraïna, que va començar la nit del 21 de novembre del 2013, amb un seguit de protestes públiques que exigien una major integració europea. El 29 de novembre, el president d'Ucraïna, Víktor Ianukòvitx, rebutjà l'acostament a la Unió Europea, i l'acusà d'«humiliar» el seu país oferint-li només 800 milions d'euros per impulsar les reformes necessàries per signar l'acord amb la Unió. Durant les manifestacions es van produir més d'un centenar de morts, moltes de les quals no van ser mai aclarides.

    Guerra civil a l'est

    Des de finals de febrer del 2014, van tenir lloc manifestacions de grups prorussos, ultranacionalistes, i en contra del govern, a les principals ciutats de les regions de l'est i sud d'Ucraïna,[9] arran del moviment Euromaidan i Revolució ucraïnesa 2014. Durant la primera etapa dels disturbis, Crimea va ser annexada per la Federació de Rússia després d'una crisi a la regió, la intervenció militar russa i un referèndum criticat internacionalment. Les protestes a les províncies de Donetsk i Luhansk van desembocar en una insurrecció separatista armada. Això va portar el govern d'Ucraïna a llançar una contraofensiva militar contra els insurgents, que va resultar en la Guerra Civil a l'est d'Ucraïna.[10]

    Invasió russa d'Ucraïna el 2022

    A la primavera de 2021, Rússia va començar a augmentar els efectius al llarg de la seva frontera amb Ucraïna.[11][12] El 22 de febrer del 2022, Vladimir Putin va ordenar a les forces militars russes que entressin a les repúbliques separatistes ucraïneses de Donetsk i Luhansk, i qualificà l'acte de “missió de manteniment de la pau”. Putin també va reconèixer oficialment Donetsk i Luhansk com a estats sobirans, totalment independents del govern ucraïnès.[13][14]

    A les primeres hores del 24 de febrer del 2022, el president rus Vladimir Putin va anunciar una "operació militar especial" per "desmilitaritzar i desnazificar" Ucraïna, i va llançar una invasió a gran escala del país.[15] Més tard, el govern ucraïnès va anunciar que Rússia havia pres el control de Txernòbil.[16]

    El 28 de febrer del 2022, Ucraïna va sol·licitar la seva admissió immediata a la Unió Europea com a resposta a la invasió[17] i va suspendre l'activitat de 10 partits polítics el mes de març.[18]

    «Ucraïna | L’intent de creació d’un estat ucraïnès (1917-1921)». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 28 febrer 2022]. Andriyovich Kryzhanivsky, Stepan. «Ukraine | World War I and the struggle for independence» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 27 febrer 2022]. Subtelny, Orest. Ukraine : a history. Toronto ; Buffalo : University of Toronto Press, 2000, p. 339-. ISBN 978-0-8020-8390-6.  Schujman, Héctor. La Revolución desconocida : Ucrania, 1917-1921 (en castellà). Madrid: Nossa y J., 2000. ISBN 978-84-95258-04-5.  Carlos Caballero Jurado. Foreign Volunteers of the Wehrmacht 1941-45. Osprey, 1983, p. 29. ISBN 0850455243.  Peter Abbott; Eugene Pinak Ukrainian Armies 1914–55. Bloomsbury Publishing, 2012, p. 16, 47. ISBN 978-1780964034.  «La caída de la URSS» (en castellà). El País, 17-08-2011. [Consulta: 8 febrer 2012]. Moldes, Aleix «Quan Ucraïna era la tercera potència nuclear del món». Diari Ara, 04-03-2022. «the pushback in ukraine». The New York Times [Consulta: 28 juny 2014]. «Russia accuses the West of pushing Ukraine into 'fratricidal war' as Chechen leader denies sending troops to help pro-Moscow forces». Daily Mail, 28-05-2014. [Consulta: 1r juny 2014]. «Russian force on Ukraine border larger than any time since 2014, U.S. says» (en anglès). Reuters, 08-04-2021. Kramer, Andrew E. «Russian Troop Movements and Talk of Intervention Cause Jitters in Ukraine» (en anglès). The New York Times, 09-04-2021. ISSN: 0362-4331. London, Ann M. Simmons in Moscow, Yaroslav Trofimov in Kyiv, Ukraine, and Matthew Luxmoore in «Putin Orders Deployment of Troops to Breakaway Regions in Ukraine» (en anglès). Wall Street Journal, 22-02-2022. ISSN: 0099-9660. Nichols, Michelle; Pamuk, Humeyra «U.S. slams Russian 'peacekeepers' in Ukraine as 'nonsense'» (en anglès). Reuters, 22-02-2022. Singh, Samantha Lock (now); Maanvi; Oladipo, Gloria; Michael, Chris; Jones (earlier), Sam; Beaumont, Peter «Markets shaken after Putin announces special military operation – as it happened» (en anglès). The Guardian, 24-02-2022. ISSN: 0261-3077. «Ukraine reclaims key military airport; Russian troops seize Chernobyl» (en anglès). [Consulta: 28 febrer 2022]. «Ukraine Appeals For "Immediate" EU Membership: "I'm Sure It's Possible"». [Consulta: 28 febrer 2022]. «Zelenski suspèn 10 partits polítics d’Ucraïna per l’aplicació de la llei marcial». El Periódico, 20 març del 2022. [Consulta: 25 març 2022].
    Llegeix menys

Llibre de frases

Cervesa
пиво
Beure
пити
Estirar
Потягнути
Empènyer
Поштовх
Encantat de conèixer-te
приємно познайомитись
Lavabo
Туалет
Menjar
харчування
Homes
Чоловіки
Com et dius?
Як вас звати?

On puc dormir a prop de Ucraïna ?

Booking.com
487.377 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 3 visites avui.