Context sobre República Popular de la Xina

La República Popular de la Xina (en xinès simplificat: 中华人民共和国, en xinès tradicional: 中華人民共和國, en pinyin: Zhōnghuá Rénmín Gònghéguó pronunciació (?·pàg.)), o simplement la Xina, és l'estat més extens de l'Àsia Oriental i el tercer més extens del món. Amb una població de més de 1.400 milions d'habitants, és el país més poblat del món.

Situat a l'est d'Àsia, agrupa la major part dels territoris tradicionals de la Xina antiga, i alguns altres d'incorporats, com ara el Tibet. La seva extensió és de 9.561.000 km² i els seus límits terrestres són: a l'est, Corea del Nord; al nord-est, Rússia; al nord, Mongòlia i un altre tros de frontera amb Rússia; al nord-oest, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan; a l'oest, l'Afganistan, el Pakistan i l'Índia; al sud-oest, el Nepal, el Bhutan i altre cop l'Índia; al sud, Myanmar, Laos i el Vietnam. Pel que fa als límits ma...Llegeix més

La República Popular de la Xina (en xinès simplificat: 中华人民共和国, en xinès tradicional: 中華人民共和國, en pinyin: Zhōnghuá Rénmín Gònghéguó pronunciació (?·pàg.)), o simplement la Xina, és l'estat més extens de l'Àsia Oriental i el tercer més extens del món. Amb una població de més de 1.400 milions d'habitants, és el país més poblat del món.

Situat a l'est d'Àsia, agrupa la major part dels territoris tradicionals de la Xina antiga, i alguns altres d'incorporats, com ara el Tibet. La seva extensió és de 9.561.000 km² i els seus límits terrestres són: a l'est, Corea del Nord; al nord-est, Rússia; al nord, Mongòlia i un altre tros de frontera amb Rússia; al nord-oest, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan; a l'oest, l'Afganistan, el Pakistan i l'Índia; al sud-oest, el Nepal, el Bhutan i altre cop l'Índia; al sud, Myanmar, Laos i el Vietnam. Pel que fa als límits marítims, a l'oest la mar Groga separa la Xina de Corea del Sud, i la mar de la Xina Oriental la separa del Japó; al sud-oest, l'estret de Taiwan la separa de la República de la Xina, i la mar de la Xina Meridional ho fa de les Filipines, Brunei, Malàisia i Indonèsia.

Les ciutats més importants són: Pequín (la capital) i Xangai, totes dues amb més de deu milions d'habitants. Una quarantena de ciutats més passen del milió d'habitants, entre les quals destaquen, com a més poblades, Guangzhou, Shenzhen, Tianjin, Chongqing i Hong Kong. Les antigues colònies europees en territori xinès, Hong Kong i Macau, tornen a estar sota jurisdicció de la República Popular de la Xina.

El Partit Comunista de la Xina (PCX) ha encapçalat el govern de la República Popular de la Xina sota un sistema unipartidista des de l'establiment de l'estat socialista el 1949. Encara que va tenir uns inicis socialistes, durant les passades tres dècades s'hi ha privatitzat considerablement l'economia; ara bé, l'Estat en conserva un control polític significatiu, especialment pel que fa a les empreses estatals i al sector bancari.

La República Popular de la Xina disputa, des de la fi de la revolució, la sobirania de Taiwan. El rival del PCX, durant la Guerra Civil Xinesa, el Kuomintang (KMT), es va refugiar a Taiwan i a les illes properes, després de la seva derrota en el 1949, reivindicant la legitimitat del seu govern sobre la Xina continental, Mongòlia i Tuva, com a República de la Xina. El terme la Xina Continental, es fa servir amb freqüència per designar les àrees sota el control del PCX, però sovint n'exclou les dues regions administratives especials de Hong Kong i Macau. La República Popular, que no ha controlat mai Taiwan, considera l'illa com la seva 23a província i no reconeix la legitimitat de la República de la Xina, coneguda també com la "Xina nacionalista", en contraposició amb la "Xina comunista", també anomenada la "Xina roja".

Atesa la seva gran població, la seva economia creixent, i les inversions en recerca i desenvolupament, la Xina és considerada com una superpotència emergent. Té el tercer producte interior brut més gran del món en termes nominals (el segon més gran en paritat de poder adquisitiu). La Xina és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i membre de la Cooperació Econòmica de l'Àsia-Pacífic. Tanmateix, la Xina s'enfronta a nombrosos problemes econòmics, com ara una creixent població envellida, una gran disparitat entre les rendes de les poblacions rural i urbana, i la ràpida degradació ambiental.

La Xina té un paper molt important en el comerç internacional. És el consumidor més gran d'acer i formigó, en consumir un terç de l'oferta mundial del primer, i la meitat del segon. De tots els productes, la Xina és el tercer importador més gran del món i el segon exportador, ja que es beneficia d'una mà d'obra barata i una moneda sotavaluada.

La seva economia és una de les considerades internacionalment com BRIC.

Més sobre República Popular de la Xina

Informació bàsica
  • Moneda Renminbi
  • Nom natiu 中华人民共和国
  • Codi de trucada +86
  • Domini d'Internet .cn
  • Mains voltage 220V/50Hz
  • Democracy index 2.27
Population, Area & Driving side
  • Població 1443497378
  • Àrea 9596961
  • costat de conducció right
Història
  • Vegeu l'article Història de la Xina per a la història de la Xina anterior a la República Popular. Mao Zedong declara la República Popular de la Xina

    Després de la Segona Guerra Mundial, la guerra civil xinesa entre els comunistes i el Guomindang va acabar el 1949 amb el control de la Xina continental pels comunistes i de Taiwan i altres illes petites de Fujian pel Guomindang. L'1 d'octubre de 1949, Mao Zedong va declarar la República Popular de la Xina,[1] i va establir un estat socialista.

    Els partidaris de l'era maoista declaren que sota Mao, la unitat i la sobirania xineses van ser assegurades per primera vegada després d'un segle, i es va assolir el desenvolupament de la infraestructura, la indústria, el servei de sanitat i l'educació, les quals van elevar la qualitat de vida del xinès mitjà. També creuen que les campanyes, com el "Gran Salt Endavant" i la "Revolució Cultural" van ser essencials per a arrancar el desenvolupament de la Xina i la purificació de la seva cultura. Els partidaris també dubten de les estadístiques de les morts i els danys de les campanyes de Mao.

    Els crítics del règim asseguren que l'administració de Mao va imposar controls estrictes sobre les activitats diàries i creuen que les campanyes del Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural van produir milions de morts, van incórrer en severs costos econòmics i va malmetre l'herència cultural xinesa. El Gran Salt endavant va precedir la massiva fam a la Xina en què, d'acord amb algunes fonts creïbles, van morir entre 20 i 30 milions de persones.

    Després dels dramàtics fracassos econòmics dels primers anys de la dècada de 1960, Mao va renunciar a la seva posició com a president de la República Popular. El Congrés Popular Nacional va elegir Liu Shaoqi com a successor de Mao. Mao va romandre com a cap del partit, però, a poc a poc va perdre l'administració dels afers econòmics, els quals serien controlats per un lideratge moderat sota la influència dominant de Liu Shaoqi, Deng Xiaoping i altres que van iniciar reformes econòmiques.

    ...Llegeix més
    Vegeu l'article Història de la Xina per a la història de la Xina anterior a la República Popular. Mao Zedong declara la República Popular de la Xina

    Després de la Segona Guerra Mundial, la guerra civil xinesa entre els comunistes i el Guomindang va acabar el 1949 amb el control de la Xina continental pels comunistes i de Taiwan i altres illes petites de Fujian pel Guomindang. L'1 d'octubre de 1949, Mao Zedong va declarar la República Popular de la Xina,[1] i va establir un estat socialista.

    Els partidaris de l'era maoista declaren que sota Mao, la unitat i la sobirania xineses van ser assegurades per primera vegada després d'un segle, i es va assolir el desenvolupament de la infraestructura, la indústria, el servei de sanitat i l'educació, les quals van elevar la qualitat de vida del xinès mitjà. També creuen que les campanyes, com el "Gran Salt Endavant" i la "Revolució Cultural" van ser essencials per a arrancar el desenvolupament de la Xina i la purificació de la seva cultura. Els partidaris també dubten de les estadístiques de les morts i els danys de les campanyes de Mao.

    Els crítics del règim asseguren que l'administració de Mao va imposar controls estrictes sobre les activitats diàries i creuen que les campanyes del Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural van produir milions de morts, van incórrer en severs costos econòmics i va malmetre l'herència cultural xinesa. El Gran Salt endavant va precedir la massiva fam a la Xina en què, d'acord amb algunes fonts creïbles, van morir entre 20 i 30 milions de persones.

    Després dels dramàtics fracassos econòmics dels primers anys de la dècada de 1960, Mao va renunciar a la seva posició com a president de la República Popular. El Congrés Popular Nacional va elegir Liu Shaoqi com a successor de Mao. Mao va romandre com a cap del partit, però, a poc a poc va perdre l'administració dels afers econòmics, els quals serien controlats per un lideratge moderat sota la influència dominant de Liu Shaoqi, Deng Xiaoping i altres que van iniciar reformes econòmiques.

    El 1966, Mao va iniciar la Revolució Cultural, la qual és vista pels seus opositors (occidentals i xinesos) com un cop contra els seus rivals, aconseguint el suport dels joves del país i purgant el govern del lideratge moderat. Els seus partidaris afirmen que va ser un experiment de la democràcia directa, un intent genuí per purgar la societat xinesa de la corrupció i d'altres influències negatives. Però, després d'un període de desordre, les forces moderades sota el lideratge de Zhou Enlai gradualment van guanyar influència.

    Després de la mort de Mao, Deng Xiaoping, considerat el líder dels reformistes de l'economia, va guanyar la lluita pel poder a la vídua de Mao, Jian Qing, i els seus associats, els quals havien pres el control del país, que van ser arrestats i sotmesos a judici. A partir de llavors, el govern ha afluixat gradualment el control governamental sobre les activitats personals, i ha començat a dur a terme una transició d'una economia planejada a una economia mixta. Els partidaris de les reformes econòmiques han ressaltat el ràpid desenvolupament dels sectors de consum i de les exportacions, la creació d'una classe mitjana urbana, que avui dia constitueix el 15% de la població, una millor qualitat de vida (la qual cosa es veu en l'increment del PIB per capita, les despeses dels consumidors, l'esperança de vida, l'alfabetisme, i la producció total de grans), i també més llibertats i drets individuals, encara que aquests assoliments són recents. Els crítics asseguren que les reformes han causat disparitats en la riquesa, han provocat una severa contaminació ambiental i corrupció i han elevat la taxa d'atur.

    Malgrat les concessions a favor del capitalisme, el Partit Comunista de la Xina roman en el poder i manté polítiques repressives en contra dels grups que considera que són amenaces, com ara el Falun Gong, i el moviment separatista del Tibet. Els partidaris d'aquestes polítiques, per contra, asseguren que estan conservant l'estabilitat de la societat, mentre que els opositors les consideren una violació de les normes dels drets humans que la comunitat internacional reconeix.

    El 1989, la mort de l'oficial reformista Hu Yaoban va produir les protestes de la plaça de Tiananmen el mateix any, durant la qual diverses persones, entre ells estudiants, van demanar reformes democràtiques i més llibertat. Les protestes van acabar el 3 de juny, data en què les tropes de l'Exèrcit Popular d'Alliberació va entrar a la plaça matant milers de persones. L'esdeveniment va ser condemnat arreu del món i es van aplicar sancions contra el govern del PCX.

    Durant la dècada del 2010 el país presentava un creixement econòmic paral·lel als danys del medi ambient, amb ciutats amb pol·lució atmosfèrica crònica. El 2015 hi van ocórrer quatre desastres importants: una estampida humana a Xangai la nit de cap d'any, el bolcament d'un creuer al riu Iang-Tsé, una explosió massiva a un magatzem de productes químics a Tianjin i el despreniment d'un muntó d'enderrocs i terra excavada al parc industrial de Shenzen. Aquests desastres van ocórrer per negligència.[2]

    El 2016 llançaren a l'espai el primer satèl·lit per a ús comunicatiu que empra tecnologies quàntiques.[3] El 2017 establiren la "primera xarxa comercial de comunicacions".[4]

    Una notícia del 2018 posà en evidència el mal estat del sistema de sanitat del país, en el qual els hospitals es troben massificats i on la gent a la cua paga perquè se'ls avanci en les cues per a ser atesos.[5]

    Haw, Stephen G. Beijing: a concise history. Taylor & Francis, 2007, p.110. ISBN 0415399068.  Traynor, Paul «85 missing from China landslide; residents blame government». Albuquerque Journal, 21-12-2015 [Consulta: 29 març 2018]. Wong, Edward «China Launches Quantum Satellite in Bid to Pioneer Secure Communications». New York Times, 16-08-2016 [Consulta: 17 gener 2018]. «China sets up first 'commercial' quantum network for secure communications». Reuters, 13-09-2017 [Consulta: 17 gener 2018]. «Una madre china vende leche materna en la calle para pagar las facturas médicas de su hija recién nacida». ABC, 05-02-2018 [Consulta: 29 març 2018].
    Llegeix menys

Llibre de frases

Dos
Tres
Quatre
Cinc
Sis
Set
Vuit
Nou
Deu
Internet
互联网
Com et dius?
你叫什么名字?
Entrada
入口

On puc dormir a prop de República Popular de la Xina ?

Booking.com
487.370 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 3 visites avui.