Països Catalans
Context sobre Països Catalans
Els Països Catalans són els territoris de cultura catalana on la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'una unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística de predomini català. Són també els territoris on viuen o han viscut els catalans.
Aquests territoris, amb una superfície total de 70.520 km², es troben a la zona meridional de l'Europa Occidental, concretament la zona oriental de la península Ibèrica (excepte una petita part ubicada al nord dels Pirineus) i a diverses illes banyades per la mar Mediterrània (principalment les Balears, però també altres illes adjacents com els Columbrets, així com una petita part de l'illa de Sardenya). Els seus límits són l'estany de Salses i la serra de les Corberes al nord; la ciutat de l'Alguer a l'est; la plana d'Utiel a l'oest; i el baix Segura al sud.
Els Països Catalans es troben actualment dividits en diferents entitats administratives repartides entre els estats...Llegeix més
Els Països Catalans són els territoris de cultura catalana on la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'una unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística de predomini català. Són també els territoris on viuen o han viscut els catalans.
Aquests territoris, amb una superfície total de 70.520 km², es troben a la zona meridional de l'Europa Occidental, concretament la zona oriental de la península Ibèrica (excepte una petita part ubicada al nord dels Pirineus) i a diverses illes banyades per la mar Mediterrània (principalment les Balears, però també altres illes adjacents com els Columbrets, així com una petita part de l'illa de Sardenya). Els seus límits són l'estany de Salses i la serra de les Corberes al nord; la ciutat de l'Alguer a l'est; la plana d'Utiel a l'oest; i el baix Segura al sud.
Els Països Catalans es troben actualment dividits en diferents entitats administratives repartides entre els estats d'Andorra, Espanya, França i Itàlia. La part ubicada dins l'Estat espanyol conforma cinc comunitats autònomes, que són Catalunya, el País Valencià, Balears, una part de l'Aragó (la seva franja oriental) i una petita part de la Regió de Múrcia que conforma la comarca del Carxe. La part ubicada dins l'Estat francès conforma el departament dels Pirineus Orientals, més conegut com a Catalunya del Nord. La part situada dins l'Estat andorrà conforma la totalitat del territori d'aquest microestat, que és dividit en set parròquies. Finalment, la part ubicada dins l'Estat italià és formada pel territori de la comuna de l'Alguer, a la regió de Sardenya.
La població dels Països Catalans és de 14.760.751 habitants, dels quals al voltant de la meitat viuen a Catalunya. Les zones més poblades són l'àrea metropolitana de Barcelona (que concentra uns tres milions d'habitants) i la de València (que en concentra al voltant de dos).
Més sobre Països Catalans
- Moneda Euro
- Nom natiu Països Catalans
- Domini d'Internet .cat
- costat de conducció right
Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català.
Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700.
Els primers testimonis de català escrit són del segle ix, encara que el primer document considerat literari en català són les Homilies d'Organyà, del segle xiii.[1] Fins als segles xvi i Llegeix més
Llegeix menys Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català. Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700.
Els primers testimonis de català escrit són del segle ix, encara que el primer document considerat literari en català són les Homilies d'Organyà, del segle xiii.[1] Fins als segles xvi i xvii, quan comença el retrocés de la llengua enfront del castellà, el català s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara Ramon Llull (s. xiii – s. xiv), Ausiàs March i Joanot Martorell (s. xv).
L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716),[2] al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja.
Des de la meitat del segle xiii fins a la fi del segle xiv, hom ha parlat el català al Regne de Múrcia, on hi havia components militars de la Corona d'Aragó i pobladors catalans. A la ciutat de Càller, a Sardenya, havia estat una llengua habitual fins al segle xviii. Durant el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Saint Augustine (Florida) i a Algèria, que parlaven un dialecte extint, conegut com a patuet.
Al segle xix amb la Renaixença es produeix la recuperació del català com a llengua de cultura i posteriorment s'inicia un esforç normativitzador que culmina al segle xx amb diverses fites com ara l'obra de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Durant el segle xix es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat durant la reconquesta,[3] o pels musulmans durant la retirada de Septimània.[4] Un dels primers filòlegs que van creure que el català i el provençal són llengües diferents fou Friedrich Christian Diez.
↑ Josep Moran i Joan Anton Rabella, Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà., Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. [Consulta: 2 de novembre del 2010] ↑ "Les causes a la Real Audiència es faran en llengua castellana". Article IV del decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716 Arxivat 2008-03-15 a Wayback Machine. ↑ Meyer-Lübke, Wilhelm. Grammatik der romanischen Sprachen (en alemany). Reisland, 1890-1902, p. 14. ↑ Bourciez, Édouard. Éléments de linguistique romane (en francès). Bulletin Hispanique, 1910.
