De Polinèsia oriental, els maoris es van establir a Nova Zelanda, concloent una llarga cadena de migracions. El primer contacte entre els maoris i els europeus, el 1642.

Al voltant de l'any mil abans de la nostra era, els pobles lapita van emigrar a Nova Zelanda. Fugien de les guerres i de la fam. A Nova Zelanda van trobar un gran rebost animal i vegetal. Posteriorment va haver-hi una segona època d'assentaments, anomenat el Període Maori Clàssic. Aquests colons van desenvolupar l'agricultura a la nova terra. En el període entre els segles XII al xiv, la necessitat d'aconseguir més terra de cultiu va afavorir la proliferació de guerres entre les diferents tribus maoris assentades a Nova Zelanda, moltes d'elles van ser massacrades i el canibalisme es va fer més patent.

El 1642 l'explorador neerlandès Abel Tasman va arribar a terres neozelandeses trobant-se una forta resistència per part dels maoris. Va cristianitzar la "Badia dels Assassinats" (avui Golden Bay) i va batejar la nova terra com Statenlandt, suposant que es tractava del continent austral que arribava fins a la Terra dels Estats, a Amèrica del Sud. A les oficines de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals li van canviar el nom, ja que acabaven de descobrir que la Terra dels Estats només era una illa (avui illa dels Estats), i l'anomenaren "Nieuw Zeeland" en remembrança de la província neerlandesa, el comtat de Zelanda, separada per l'estuari del Rin i del Mosa de la província d'Holanda, igual que Nova Zelanda està separada de Nova Holanda (Austràlia) pel mar.

L'explorador anglès James Cook va navegar per tota la costa neozelandesa demostrant que està formada per dues grans illes. Cook va proclamar Nova Zelanda territori de la Corona Britànica. Els primers assentaments de colons es componien de pescadors i mariners que van introduir la prostitució i múltiples malalties, també canviaven armes de foc per pedres precioses amb els maoris provocant grans massacres entre diferents tribus que es van conèixer com "les Guerres dels Mosquets". Aquests enfrontaments van portar a un dramàtic descens de la població autòctona.

El 1838 Nova Zelanda era un territori sense llei, que unit al setge colonial francès va provocar el Tractat de Waitangi pel qual els habitants cedien la sobirania de la seva terra a la Corona Anglesa a canvi de protecció. Per les diferències de significats entre la llengua maori i l'anglesa es van donar mals entesos en el que s'havia pactat, provocant grans conflictes com fou la possibilitat de venda de terres a colons no anglesos, que els autòctons es negaven fortament.

La situació va finalitzar en una guerra entre ambdues parts on els colons es van fer amb la gran majoria de les terres maoris durant tota la resta del segle xix. Els maoris veien com la seva cultura tendia a desaparèixer. Al final del segle xix Nova Zelanda es va convertir en el graner del Regne Unit, exportant-se productes agrícoles així com carn a diferents països europeus. No seria fins a 1947 que el país va aconseguir la total independència del Regne Unit. Les relacions entre els dos països van seguir sent molt estretes com es va poder veure quan les tropes neozelandeses van lluitar al costat britànic en ambdues guerres mundials. Entre els anys 70 i els 80 de segle xx, Nova Zelanda va perdre el seu mercat europeu cosa que, afegida a la crisi del petroli, va fer que l'economia del país se'n ressentís fortament. El 1984 es va firmar un tractat de lliure comerç amb Austràlia.