De la prehistòria a la Magna Grècia

Les excavacions arqueològiques arreu del territori italià mostren que la presència humana data del període paleolític, fa 200.000 anys. Durant els segles vii i viii es van establir colònies gregues en diverses àrees de la costa occidental de la mar Negra, Sicília i Marsella. Els romans van anomenar el territori conjunt de la Sicília i el sud de la península Itàlica, la "Magna Grecia", ja que era habitada principalment per immigrants o descendents grecs.[1][2][3]

Antiga Roma  El Colosseu de Roma

La Roma antiga va ser una civilització que va créixer a partir d'una comunitat agrícola fundada a prop del segle viii fins a convertir-se en un imperi colossal que s'estenia per tot el mediterrani. Durant la seva existència de dotze segles, la civilització romana va evolucionar d'una monarquia a una república basada en una combinació d'oligarquia i democràcia cap a l'imperi autocràtic. Va dominar l'Europa Occidental, i tota l'àrea que envolta la mar mediterrània, per mitjà de les conquestes i l'assimilació cultural.

"Itàlia", durant la República i l'Imperi romans, va ser el nom de la península Itàlica. Durant l'època de la República Romana, Itàlia (que s'estenia des de Rubicó a Calàbria) no era una província sinó el territori de la ciutat de Roma, i per tant gaudia d'un estatus especial; per exemple, els comandants militars no hi podien entrar amb llurs exèrcits, l'entrada de Juli Cèsar amb les seves legions va provocar el començament de la guerra civil.

A partir del segle iii, l'Imperi Romà va entrar en decadència. L'Imperi Romà d'Occident, que incloïa Hispània, Gàl·lia i Itàlia es va dividir en diversos regnes el segle v. L'Imperi Romà d'Orient, governat des de la ciutat de Constantinoble, va sobreviure després de la caiguda de Roma, el 476 dC, data que també marca el començament de l'edat mitjana.

Edat mitjana  La corona fèrria de Llombardia

Els longobards van crear un Regne d'Itàlia que va sobreviure fins al 744, data en què va ser conquerit pels francs.

Al segle vi l'emperador Justinià I va reconquerir Itàlia dels ostrogots. La invasió d'una nova onada de tribus germàniques, els llombards, van condemnar aquest assaig de ressuscitar l'Imperi Romà d'Occident, però les repercussions del fracàs de Justinià van perdurar amb el temps. Durant els tretze segles posteriors, quan les nacions-estats van sorgir al nord dels Alps, l'estructura política d'Itàlia era una xarxa de ciutats estats feudals, tiranies petites i d'invasors estrangers. Els estats medievals italians més importants van ser el Regne de Sicília, els Estats Papals, el Ducat de Milà i la República de Venècia.

Durant diversos segles els successors de Justinià van convertir-se en una força tenaç en la política italiana, prevenint que altres potències com ara els àrabs, el Sacre Imperi Romanogermànic, o el papat hi formessin un regne italià unificat, i alhora sense aconseguir recrear la Itàlia romana. Altres imperis transalpins van aconseguir dominar diverses regions d'Itàlia. I encara que el seu domini va ser temporal, i la Itàlia com a Estat unificat no es va formar sinó fins al segle xix.

Cap dels imperis transalpins van assolir la unificació d'Itàlia, ja que el seu èxit amenaçava la supervivència de les potències medievals d'Itàlia: l'Imperi Romà d'Orient, el papat i els normands. Aquests últims, i els descendents dels llombards, es van oposar a la formació de qualsevol ordre polític dominant sobre Itàlia.

Comuns i senyorius  Palazzo Vecchio, originalment conegut com el Palazzo della Signoria.

L'aixecament dels senyorius és una fase de la història italiana associada amb el declivi del sistema comunal medieval de govern i el sorgiment de l'estat dinàstic.. En aquest context la paraula senyoriu (it. signoria), es fa ús en oposició a la institució del comú (it. commune) o de la ciutat-república.

De fet, els observadors i historiadors contemporanis consideren l'aixecament dels senyorius com una reacció al fracàs dels comuns per a mantenir la llei i l'ordre i suprimir la discòrdia civil. Enmig de les condicions anàrquiques que dominaven les ciutats estats medievals italianes, el poble cercava homes forts per restaurar-hi l'ordre i controlar les elits feudals.

En temps d'anarquia o crisi, les ciutats oferien el senyoriu als individus que consideraven prou forts per salvar l'estat. Per exemple, l'estat tuscà de Pisa va oferir el senyoriu a Carles VIII de França, amb l'esperança que ell protegís la seva independència del seu enemic Florència.

Repúbliques Marítimes  Insígnia de la Marina italiana que mostra els escuts d'armes de les quatre repúbliques marítimes principals: Venècia, Gènova, Pisa i Amalfi.

Itàlia, durant aquest període, va ser famosa per les seves repúbliques mercantils: la República de Florència i les Repúbliques Marítimes. Eren ciutats estats organitzades com a repúbliques, en el sentit que eren formalment independents, encara que la majoria es van originar a partir de territoris que pertanyien abans a l'Imperi Romà d'Orient. Totes aquestes ciutats, durant la seva època independent, tenien sistemes de govern similars, que no idèntics, en què les classes mercantils hi tenien molt poder. Encara que en la pràctica eren oligàrquiques i s'assemblen molt poc a les democràcies modernes, la llibertat política relativa va permetre el desenvolupament acadèmic i artístic.

Les quatre Repúbliques Marítimes clàssiques foren la República de Venècia, Gènova, Pisa i Amalfi, i sempre es presenten en aquest ordre que mostra la seqüència temporal del seu domini. Tanmateix, altres pobles d'Itàlia també van ser, en un període, repúbliques marítimes, encara que amb menys importància, com ara Gaeta, Molfetta, Trani i a Dalmàcia, sota la influència italiana Ragusa i Zara.

La República de Venècia i Gènova es van convertir en la porta del comerç amb l'Orient i productors de vidre venecià, mentre que Florència era la capital de la seda, la llana, els bancs i la joieria. La riquesa que van comportar aquestes activitats van tenir com a resultat que molts projectes artístics públics i privats de gran envergadura podien ser finançats. Les Repúbliques Marítimes també van contribuir significativament en les Croades, amb suport econòmic però sobretot prenent avantatge de les oportunitats polítiques i comercials que resultaven d'aquestes guerres. La Quarta Croada, que nominalment volia alliberar Jerusalem, de fet, també incloïa l'intent de conquesta de Zara i Constantinoble per Venècia.

Cada una de les Repúbliques Marítimes en el temps tenia control de diverses terres d'ultramar, com ara moltes de les illes de la mar Mediterrània, especialment de Sardenya i Còrsega, així com les terres de la mar Adriàtica i les terres de l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica.

En aquesta època la corona d'Aragó va annexionar diversos territoris del sud d'Itàlia i de Sardenya, com a potència mercantil i marítima. La ciutat de l'Alguer va ser repoblada amb immigrants catalans, i fins a l'actualitat la ciutat ha conservat la cultura i la llengua catalanes.

Renaixement  Leonardo Da Vinci, renaixentista italià.

Alguns historiadors han suggerit que l'estructura política excepcional de la Baixa edat mitjana va permetre el sorgiment d'una eflorescència cultural única. Itàlia era dividida en petites ciutats estats i altres territoris. El Regne de Nàpols controlava el sud, la República de Florència i els Estats Papals controlaven el centre, Gènova i el Ducat de Milà el nord i l'oest, i la República de Venècia l'est. La Itàlia del segle xvi era un dels territoris més urbanitzats d'Europa. La majoria dels historiadors concorden en què les idees que van caracteritzar el Renaixement van tenir el seu origen a la Florència del segle xiii, en especial amb els escrits de Dante Alighieri (1265-1321) i Francesco Petrarca (1304-1374), així com les pintures de Giotto di Bondone (1267-1337).

El Renaixement va rebre el seu nom en referència al nou naixement d'algunes idees clàssiques que s'havien perdut a Europa. S'ha argumentat que el catalitzador d'aquest renaixement va ser el descobriment d'alguns texts antics que la civilització occidental havia oblidat, però que van ser preservats dins algunes biblioteques de monestirs i pel món musulmà i la traducció dels antics texts del grec i l'àrab al llatí.

Els humanistes renaixentistes com ara Niccolò de' Niccoli i Poggio Bracciolini van recórrer les biblioteques a la recerca de les obres dels autors clàssics com ara Plató, Ciceró i Vitruvi. Les obres dels escriptors de l'antiga Grècia i de la Grècia Hel·lenística així com dels científics musulmans van ser importats al món cristià postmedieval.

La Pesta Negra de 1348 va afectar greument Itàlia, matant un terç de la població total.[4] Amb la recuperació del desastre, les ciutats van ressorgir com a centres de comerç.

Domini estranger (del segle xvi al segle xix)  Un mapa que mostra les fronteres de l'Europa Occidental després dels Tractats d'Utrecht i Rastatt

Després d'un segle d'un sistema polític fragmentat, en què els petits Estats italians i els principats havien pogut mantenir una independència relativa i el balanç de poder en la península, el 1494 el rei francès Carles VIII va començar la primera d'una sèrie d'invasions que es va estendre per tota la primera meitat del segle xvi; una competència entre França i Espanya per la possessió del territori italià. Al final, Espanya va dominar (el Tractat de Cateau-Cambresis de 1559 va reconèixer la possessió espanyola del Ducat de Milà i el Regne de Nàpols) i per gairebé dos segles es va convertir en la força política dominant d'Itàlia. La Santa Aliança entre Espanya sota la casa d'Habsburg i la Santa Seu va tenir com a resultat la persecució sistemàtica de qualsevol moviment protestant, que al seu torn va fer que la península romangués catòlica amb poca o nul·la presència protestant. El control espanyol d'Itàlia va comportar l'aplicació d'impostos molt elevats en conjunció amb una administració lenta i sovint ineficient.

Àustria va succeir Espanya com a principal potència a controlar Itàlia després del Tractat d'Utrecht (1713), adquirint Milà i el Regne de Nàpols. El domini austríac, contemporani amb la Il·lustració promoguda pels emperadors d'Habsburg, va produir un millorament considerable de les condicions socials. La regió del nord d'Itàlia, sota el control de Viena va recuperar el seu dinamisme econòmic i el fervor intel·lectual.

La Revolució Francesa i les Guerres napoleòniques (1796-1815) van introduir les idees d'igualtat, democràcia, llei i nació a Itàlia. La península ja no era el camp de batalles del passat, però Napoleó (que va néixer a Còrsega el 1769, un any després de la cessió de l'illa de Gènova a França) va canviar completament el mapa polític, destruint el 1799 la República de Venècia, la qual mai no recuperaria la seva independència. Els Estats creats per Napoleó amb el suport de grups minoritaris de patriotes italians van ser efímers i no van sobreviure a la derrota de l'emperador francès el 1815.

Risorgimento (1848-1870)  Giuseppe Garibaldi

La creació del Regne d'Itàlia va ser el resultat dels esforços coordinats entre els nacionalistes italians i els monàrquics lleials a la Casa de Savoia, per a establir un regne unit que abastés la península italiana sencera.

El Regne de Sardenya-Piemont es va industrialitzar a partir de 1830. Una constitució, l'Estatut Albertí va ser promulgat en un any de revolucions, el 1848, sota la pressió liberal. En aquest temps, es va declarar la primera guerra d'independència italiana d'Àustria. Després dels èxits inicials, tanmateix, el Regne de Sardenya va perdre.

Després de les revolucions de 1848, el líder aparent de la unificació italiana va ser el nacionalista Giuseppe Garibaldi. Garibaldi era popular amb els italians del sud.[5] Ell va encapçalar el moviment d'unificació republicana al sud, però la monarquia del nord d'Itàlia també tenia l'ambició d'establir un Estat italià unificat. Encara que el regne no tenia cap connexió física amb Roma (considerada la capital natural d'Itàlia), va reptar, amb èxit, l'Imperi Austríac durant la Segona guerra de la independència italiana, alliberant Llombardia i Venècia del domini austríac. El regne també va concretar aliances importants que li van permetre millorar les possibilitats de reunificar Itàlia, com ara l'aliança amb el Regne Unit i França en la Guerra de Crimea.

El 1866 el primer ministre prussià Otto von Bismarck va oferir a Victor Emmanuel II una aliança amb el seu regne en la Guerra Austro-Prussiana prometent l'annexió de Venècia a Itàlia, aleshores controlada per Àustria. El rei Emmanuel va acceptar, la qual cosa va marcar la Tercera guerra d'independència italiana. Després de la victòria dels aliats i l'annexió de Venècia, l'únic obstacle major a la reunificació era Roma.

El 1870 Prússia va declarar la guerra a França en la Guerra Franco-Prussiana. Per tal de fer-ne front, França va abandonar les seves possessions a Roma. Itàlia es va beneficiar de la victòria prussiana per prendre el control dels Estats Papals de l'autoritat francesa. La unificació italiana s'havia completat, i poc després la capital d'Itàlia es va moure a Roma.

Del liberalisme al feixisme (1870-1922)

Al nord d'Itàlia, la industrialització i la modernització havien començat durant l'última meitat del segle xix. El sud, al mateix temps, era sobrepoblat, la qual cosa va forçar l'emigració massiva de milions de persones cap a altres regions d'Europa i d'Amèrica principalment als Estats Units, l'Argentina, l'Uruguai i el Brasil.

La democràcia parlamentària es va desenvolupar ràpidament durant el segle xx. L'Estatut Albertí de 1848 es va estendre per incloure tot el Regne d'Itàlia el 1861 atorgant les llibertats bàsiques, però les lleis electorals excloïen les classes sense propietats i educació del dret al vot. El 1913 es va aprovar el sufragi universal per als homes. El Partit Socialista es va convertir en el partit polític principal.

A partir de les últimes dues dècades del segle xix, Itàlia va prendre possessions d'ultramar, com ara les colònies de Somàlia Italiana i Eritrea i va intentar sense èxit annexionar-se Etiòpia (Primera Guerra Italo-Etíop). A més, el 1911, el govern de Giovanni Giolitti va enviar forces per ocupar Líbia. Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi Otomà (Guerra italo-turca (1911-1912)). L'annexió de Líbia i del Dodecanese (un grup d'illes de la mar Egea) va fer el fonament dels nacionalistes per a advocar pel domini d'Itàlia per tot el mediterrani i l'annexió de Grècia i la regió de Dalmàcia.[6]

El camí cap a la democràcia liberal moderna va ser interromput per la Primera guerra mundial (1914-1918). Al començament, Itàlia va romandre neutral, però el 1915, sota la pressió del Regne Unit i França, Itàlia va signar el Pacte de Londres fent-se un aliat. A canvi de la seva participació, els altres dos Estats van prometre que en finalitzar la guerra, Itàlia rebria Trento, Trieste, Istria, Dalmàcia i alguns territoris de l'actual Turquia. Itàlia va derrotar l'Imperi Austrohongarès el novembre de 1918. Durant la guerra, tanmateix, 600.000 italians van morir i l'economia es va col·lapsar amb altes taxes d'inflació i d'atur. En el Tractat de pau, Itàlia només va rebre Trento, Trieste i Istria però no pas totes les terres promeses en el Pacte de Londres, de manera que la victòria va ser considerada com a victòria "mutilada". Després de la Guerra Greco-Turca de 1919-1922, Itàlia va annexar formalment el Dodecanès, territori que havia ocupat durant la guerra.

Feixisme i la Segona Guerra Mundial (1922-1945)  Benito Mussolini, "Il Duce"

Després de la devastació de la Primera Guerra Mundial, molts treballadors italians es van unir a les vagues generals per demanar més drets i millors condicions laborals. Alguns, inspirats per la Revolució Russa, van començar a prendre les fàbriques, els molins, les granges i altres llocs de feina. Els liberals, amb por d'una revolució socialista, van donar el seu suport al petit Partit Nacional Feixista encapçalat per Benito Mussolini que reaccionaria violentament a les vagues amb la milícia mentre que el govern parlava moderadament d'aquestes accions. Després de diversos anys de lluita, l'octubre de 1922 els feixistes van planejar un cop d'Estat (la Marcia su Roma, "Marxa a Roma"). Les forces feixistes eren inferiors, però el rei va ordenar l'exèrcit que no intervengués, aliant-se amb Mussolini i convencent el partit liberal de permetre un govern dirigit pels feixistes. Durant els anys següents, Mussolini (conegut com Il Duce, "el líder"), va eliminar tots els partits polítics (incloent-hi els liberals) i va restringir les llibertats personals sota el pretext de la "prevenció d'una revolució".

El 1935, Mussolini va declarar de nou la guerra a Etiòpia (Segona Guerra Italo-Etíop) la qual va ser subjugada en pocs mesos, una acció que va tenir com a resultat l'aïllament d'Itàlia dels seus aliats tradicionals, França i el Regne Unit, i alhora l'oportunitat de donar suport a l'Alemanya nazi. Es va signar un primer pacte amb Alemanya el 1936 i un altre el 1938. Itàlia va donar suport a Francisco Franco en la Guerra Civil espanyola i a l'annexió alemanya d'Àustria. L'octubre de 1939 Mussolini va reunir el Regne Unit, França i Alemanya en el Tractat de Munic.

 L'imperi italià el 1940

El 7 d'abril, 1939, Itàlia va ocupar Albània (Invasió italiana d'Albània), un protectorat de-facto per moltes dècades, però, el setembre del mateix any, després de la invasió de Polònia, Mussolini va decidir no participar en la guerra al costat d'Alemanya, atesa la preparació pobra de les forces armades. Itàlia va entrar a la guerra el 1940, ja que França havia estat vençuda. Mussolini esperava que Itàlia podria guanyar en poc temps.

Itàlia va envair Grècia l'octubre de 1940 des d'Albània; però va haver-se'n de retirar a causa de la forta resistència hel·lena, fet que va forçar que Alemanya envaís l'Hèl·lade. Posteriorment, va conquerir la Somàlia Britànica; però, després d'un contraatac dels Aliats, Itàlia va perdre tot el seu imperi a l'Àfrica, ja que va ser derrotada per les forces aliades al nord d'Àfrica i va salvar-se només gràcies al suport alemany encapçalat per Erwin Rommel.

Després de diverses derrotes, Itàlia va ser envaïda el juny de 1943 des de Sicília. El rei Víctor Manuel i un grup de feixistes es van oposar a Mussolini i, el juliol de 1943, el dictador feixista va ser arrestat. Amb el ressorgiment dels antics partits polítics no feixistes, es van realitzar negociacions de pau secretes amb els aliats. El setembre de 1943 Itàlia es va rendir. Immediatament, Alemanya va envair Itàlia i el territori va estar dividit per dos anys convertint-se en un camp de batalla. La secció ocupada pels Nazis es va reconstruir un Estat feixista sota el poder de Mussolini, va ser un camp de batalla entre els partisans italians (els partigiani) i les tropes nazis i feixistes. Itàlia va ser finalment alliberada el 25 d'abril, 1945.

La Primera República (1946-1992)

El 1946 el fill de Víctor Manuel III, Humbert II d'Itàlia va prendre el tron. Tanmateix, Itàlia va ser constituïda com a república després d'un referèndum portat a terme el 2 de juny, 1946, dia que se celebra cada any com la Diada de la República. Aquestes foren les primeres eleccions en què les dones van poder votar.[7] La república va guanyar amb un marge del 9 per cent. Es va aprovar una constitució republicana que va entrar en vigor l'1 de gener, 1948.

Sota el Tractat de Pau de París de 1947, una àrea de la frontera oriental va ser annexionada per Iugoslàvia. El 1954 el territori lliure de Trieste va ser dividit entre els dos Estats. El 1949 Itàlia es va fer aliat dels Estats Units per la qual cosa va rebre suport econòmic sota el Pla Marshall. A més a més, Itàlia es va fer membre fundador de la Comunitat Econòmica Europea, que després esdevindria la Unió Europea. Entre el 1950 i el 1960 el país va créixer econòmicament.

La situació política es va agreujar entre els anys setanta i vuitanta. Aquest període va ser caracteritzat pels conflictes socials i actes terroristes portats a terme per moviments extraparlamentaris. L'assassinat del líder de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro va ocórrer al final del compromís històric entre els demòcrates cristians i el Partit Comunista Italià. El 1980, per la primera vegada, es van formar dos governs consecutius encapçalats per un republicà i socialista, Benito Craxi, en comptes d'un membre de la Democràcia Cristiana.

Segona República (1992 fins a l'actualitat)

De 1992 a 1997 Itàlia es va enfrontar a diversos reptes atesa la paràlisi política, la grandària del deute del govern, la corrupció i el crim organitzat i la seva influència; els ciutadans anomenaren la situació política com el Tangentopoli. El Tangentopoli va ser investigat judicialment per les mani pulite, "les mans netes"; els ciutadans van demanar més reformes polítiques, econòmiques, socials i ètiques. Els escàndols del Tangentopoli incloïen tots els partits polítics importants, però sobretot aquells en la coalició de govern. La Democràcia Cristiana va entrar en crisi i es va dissoldre, separant-se en diversos altres partits; el Partit Socialista Italià es va dissoldre per complet.

En les eleccions de 1994 Silvio Berlusconi va ser elegit com a primer ministre, però el desembre del mateix any, va ser destituït, ja que la Lega Nord ("Lliga Nord") va retirar el seu suport al seu govern. Va ser succeït per Lamberto Dini fins al 1996. L'abril del mateix any, en les eleccions nacionals, Romano Prodi, d'una coalició de centreesquerra va guanyar les eleccions, i el seu primer govern va ser el tercer més llarg de la història, però va ser remogut en perdre el vot de confiança per tres vots el 1998. Un nou govern de Demòcrates d'Esquerra es va formar sota Massimo d'Alema, però el 2000 va renunciar i va ser succeït per Giuliano Amato. El 2001, la coalició de Silvio Berlusconi va guanyar, i va romandre en el poder per un mandat complet de cinc anys, el període més llarg de govern des de la fi de la II Guerra Mundial. En les eleccions del 2006, Prodi va retornar al govern, guanyant amb només per 0,06% més dels vots.