Prehistòria  Menhirs dels Alineaments de Carnac Gran menhir trencat d'Er Grah

El territori de Bretanya fou poblat per l'home des del paleolític inferior amb una població neandertal que no es distingia de la de la resta d'Europa occidental i que segurament fou poc nombrosa. La seva única particularitat és l'existència d'una fisonomia particular, el Colombanià,[1] sobretot a Carnac.

Els primers homes moderns arribaren a Bretanya cap al 35.000 aC i reemplacen o absorbeixen els neandertals. El paleolític superior és caracteritzat per tot d'indústries de transició, properes al Châtelperronià a la costa nord i per les indústries més clàssiques, de factura magdaleniana, al sud del Loira, sens que es pugui saber si la diferència entre totes dues és purament cultural o si reflecteix la persistència d'un reducte neandertal. Bretanya només té una sola gruta ornada: la Dérouine.

Al mesolític Bretanya es farceix de boscs i és poblada per comunitats relativament nombroses, dividides en tres grups regionals. Al mesolític proper s'inicia una tendència a la sedentarització, sobretot als llocs de Teviec i d'Hœdic.[2]

L'agricultura arriba a Bretanya el mil·lenni V aC, portada per emigrants vinguts del sud i de l'est. La neolitisatzió no es tradueix tanmateix per un reemplaçament de població. Els caçadors-recol·lectors locals adopten les noves tècniques, que permeten l'emergència de societats complexes, sobretot al golf de Morbihan.

Això es tradueix per l'aparició d'una arquitectura megalítica, també per tombes primerenques i d'alineaments. El departament d'Ar Mor-Bihan conté nombrosos megàlits, com el gran menhir trencat d'Er Gah, que és el monument més gran transportat i erigit pels homes del neolític.

Encara que tot d'influències de la cultura de la ceràmica lligada es fa notar a finals del neolític, Bretanya presenta una certa continuïtat cultural fins al principi de l'edat del bronze. El campaniforme, molt present, sembla integrar-se en les tradicions locals.

Protohistòria cèltica  Mapa dels pobles gal·lesos de l'actual Bretanya.

Durant la protohistòria cèltica, el territori fou ocupat per cinc pobles principals:[3]

Els curiosolites, el territori dels quals se situava a l'est de l'actual departament de Costes del Nord, a l'oest i a l'Ille i Vilaine i el nord-est de l'Ar Mor-Bihan, i qui donaren el nom a la ciutat de Corseul. Els namnetes, que residien a l'actual departament del Loira Atlàntic, a la riba dreta del Loira (la riba esquerra estava ocupada per un poble aliat: els ambilatres[4]). Van donar el nom a la ciutat de Nantes (Naoned en bretó modern). Els osismes, que es trobaven a l'actual departament de Finisterre i a la part oest de les Costes del Nord i d'Ar Mor-Bihan. Els rèdons, que habitaven a l'est de l'actual departament de l'Ille i Vilaine. Donaren nom a la ciutat de Rennes. Els vènets, que es trobaven a l'actual Ar Mor-Bihan, aparentats amb els pobles homònims de Vèneto i Gwynedd, donaren nom a la ciutat de Vannes (Gwened en bretó).

Aquests pobles tenien fortes relacions econòmiques amb els celtes de l'illa de Bretanya, sobretot el comerç d'estany. Formaven part d'una «confederació armoricana» de pobles gal·lesos que, segons Juli Cèsar, comprenien «els curiosolites, els rèdons, els ambibarii, els calets, els osismes, els lemovices i els unel·les» (De bello gallico, llibre VII).

Història gal·loromana  L'oest de la Gàl·lia romana a la Taula de Peutinger.

El territori de la futura Bretanya, com tota l'Armòrica, fou conquerit pels romans durant la guerra de les Gàl·lies.

A finals del segle v, els bretons de l'illa de Bretanya (l'actual Gran Bretanya), emigraren a Armòrica amb llurs costums i llengua, la seva presència fou benvinguda pels romans com a defensa de l'Imperi contra les migracions germàniques.

Varen donar nom a aquesta regió, qui s'anomenà durant molt de temps petita Bretanya o Bretanya continental, com a oposició a l'illa d'origen.

Edat mitjana  Batalla de la Roche-Derrien durant la guerra de Successió Bretona.

A l'alta edat mitjana, Bretanya fou dividida en dues parts, i més endavant en tres regnes:[5] Dumnònia, Cornualla i Broërec (inicialment anomenat Bro Waroch); que foren reunificats sota l'autoritat dels ducs i reis de Bretanya[6] el segle ix.

Nominoe, sobirà de Bretanya del 845 al 851, fou l'origen del naixement d'una Bretanya unida i independent, per això se'l considera pare de la pàtria: Tad ar Vro. Aquesta Bretanya s'erigeix el segle ix sota Erispoé en un regne unificat. El tractat d'Angers el setembre de 851 va definir-ne els límits. El tractat d'Angers s'esfondra amb Salomó I, qui comença la guerra contra Carles el Calb amb els vikings. Bretanya aconsegueix aleshores la seva màxima extensió i comprèn l'Avranchain, el Cotentin, les illes anglonormandes, una part de Maine i d'Anjou.

El regne trontolla amb les ocupacions i incursions dels vikings a principis del segle x. Bretanya perd les seves últimes conquestes d'Anjou, el comtat de Maine i Nèustria. El 909, després de la mort del rei de Bretanya, Alan I el Gran, Folc I el Roig rep el comtat de Nantes (comtat que havia adquirit definitivament el Pays de Retz al Poitou). Alain II Barbitorte torna aquest comtat als vikings el 937.[7]

Des de finals del segle xiii i ben abans de la unió del ducat de Bretanya al Regne de França, l'administració ducal abandonà el llatí, llengua amb la qual es feien els actes administratius i jurídics fins al segle xiii, i el reemplaçà pel francès, ignorant el bretó.[8]

Reconstituïda pel duc Alain II Barbitorte i els seus successors, Bretanya és un ducat que reprèn globalment els límits del tractat d'Angers. Els ducs continuaren, tanmateix, exercint les prerrogatives reials de llurs predecessors i mantingueren aliances tant amb la família reial francesa com amb l'anglesa mitjançant casaments.

Al joc de relacions feudals, Bretanya esdevé una aposta important entre el rei d'Anglaterra (que reivindicava el tron de França) i el rei de França. Les relacions entre el ducat i els seus veïns depenien essencialment de les relacions personals que mantenien tots dos monarques. La política bretona és aleshores independent, de vegades dominada pel rei anglès i de vegades pel francès. Els ducs bretons, aprofitant les dificultats del poder reial de cara als grans feudals, mantenen una certa independència política davant el rei de França, sobretot a partir dels segles xiv i xv amb l'adveniment de la dinastia dels Montfort. Aquesta política d'emancipació ateny el seu punt culminant sota el regnat de Francesc II de Bretanya amb l'expulsió de l'administració reial. Els nombrosos errors polítics i aliances contra el rei de França, així com l'oposició de la noblesa bretona, causen la seva derrota el 1488.