Deutschland

Alemanya
D'oh Boy - CC BY 2.0 WorldKnowledge0815 - CC BY-SA 3.0 Allan Green - Public domain Markus Trienke - CC BY-SA 2.0 Jean-Pierre Dalbéra from Paris, France - CC BY 2.0 Ansgar Koreng - CC BY-SA 3.0 de H.Peierl - CC BY 3.0 Tina Chatzidis - CC BY-SA 4.0 Bgabel - CC BY-SA 3.0 Inzeller Touristik GmbH - CC BY-SA 4.0 Jacek Rużyczka - CC BY-SA 4.0 Heribert Pohl --- Thanks for half a million clicks! from Germering bei München, Bayern - CC BY-SA 2.0 Ansgar Koreng - CC BY 3.0 de Tgel79 - CC BY-SA 4.0 Dinu Dominic Manns - CC BY 2.0 Kiefer. from Frankfurt, Germany - CC BY 2.0 Sowiso - CC BY-SA 3.0 M.Dirgėla - CC BY-SA 3.0 Zacke82 - CC BY-SA 3.0 threedots (Daniel Ullrich) - CC BY-SA 2.0 User:Kolossos - CC BY-SA 3.0 Andrew.Lorenzs - Public domain Heribert Pohl --- Thanks for half a million clicks! from Germering bei München, Bayern - CC BY-SA 2.0 Aleksandr Zykov from Russia - CC BY-SA 2.0 No machine-readable author provided. Michielvd assumed (based on copyright claims). - CC BY-SA 3.0 Myrto Ischyropoulou - CC BY-SA 4.0 Zacke82 - CC BY-SA 3.0 ANKAWÜ - CC0 Thomas Wolf, www.foto-tw.de - CC BY-SA 3.0 de Dagmar Dinkelacker - CC BY-SA 3.0 Christian Wolf (www.c-w-design.de) - CC BY-SA 3.0 de Christian Horvat - Public domain Dagmar Dinkelacker - CC BY-SA 3.0 Tgel79 - CC BY-SA 4.0 dronepicr - CC BY 2.0 Zacke82 - CC BY-SA 3.0 Sarahmirk - CC BY-SA 4.0 Magnus Manske - CC BY-SA 3.0 Jerzy Strzelecki - CC BY-SA 3.0 Aliasdoobs - CC BY-SA 4.0 Alexander Franke (Ossiostborn) - CC BY-SA 2.0 de BeneFoto - CC BY-SA 4.0 Genadij Etus - CC BY-SA 4.0 Bodow - CC BY-SA 4.0 Axel Mauruszat - CC BY 3.0 de No images

Context sobre Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland [ˈdɔʏ̯tʃlant]) , anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland [ˈbʊndəsʁepʊˌbliːk ˈdɔʏ̯tʃlant]), és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea.

Alemanya es limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, l'...Llegeix més

Alemanya (en alemany Deutschland [ˈdɔʏ̯tʃlant]) , anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland [ˈbʊndəsʁepʊˌbliːk ˈdɔʏ̯tʃlant]), és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea.

Alemanya es limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, l'RDA i l'RFA es reunificaren, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg, Munic i Colònia.

La República Federal d'Alemanya en l'actualitat és una potència econòmica, membre de les Nacions Unides, l'OTAN, i del Grup dels vuit. Alemanya és la tercera economia més gran en termes del producte interior brut nominal, i l'exportador més gran i el segon importador més gran de béns.

Més sobre Alemanya

Informació bàsica
  • Moneda Euro
  • Nom natiu Deutschland
  • Codi de trucada +49
  • Domini d'Internet .de
  • Speed limit 0
  • Mains voltage 230V/50Hz
  • Democracy index 8.68
Population, Area & Driving side
  • Població 83149300
  • Àrea 357587
  • costat de conducció right
Història
  •  
    Article principal: Història d'AlemanyaLes tribus germàniques

    Article principal: Germànics

    Els historiadors suggereixen que l'etnogènesi dels pobles germànics va ocórrer en algun moment entre l'Edat de Bronze Nòrdica i l'Era de Ferro Preromana. Des del sud d'Escandinàvia i el nord d'Alemanya, les tribus van començar a emigrar i estendre llur territori cap al sud, est i oest durant el primer segle aC, entrant en contacte amb les tribus celtes de Gàl·lia, i els pobles iranians del Bàltic, i les tribus eslaves d'Europa oriental. Se sap molt poc sobre la història antiga dels pobles germànics, llevat de llurs interaccions amb l'Imperi Romà, de la recerca etimològica i dels descobriments arqueològics.[1]

    ...Llegeix més
     
    Article principal: Història d'AlemanyaLes tribus germàniques

    Article principal: Germànics

    Els historiadors suggereixen que l'etnogènesi dels pobles germànics va ocórrer en algun moment entre l'Edat de Bronze Nòrdica i l'Era de Ferro Preromana. Des del sud d'Escandinàvia i el nord d'Alemanya, les tribus van començar a emigrar i estendre llur territori cap al sud, est i oest durant el primer segle aC, entrant en contacte amb les tribus celtes de Gàl·lia, i els pobles iranians del Bàltic, i les tribus eslaves d'Europa oriental. Se sap molt poc sobre la història antiga dels pobles germànics, llevat de llurs interaccions amb l'Imperi Romà, de la recerca etimològica i dels descobriments arqueològics.[1]

     Tribus germàniques el 50 dC, sense incloure-hi Escandinàvia.

    Sota l'emperador August, el general romà Publi Quintili Var va començar a envair la Germània, terme utilitzat pels romans que corresponia als territoris des del Rin cap als Urals. Va ser en aquest període que les tribus germàniques es van familiaritzar amb les tàctiques de guerra romanes i alhora mantenint llur identitat tribal. El 9 dC les legions romanes encapçalades per Var van ser derrotades pel líder querusc Armini, en la Batalla del bosc de Teutoburg. El territori de l'Alemanya moderna, per tant, va quedar fora de l'Imperi Romà. El 100 dC, durant el temps de l'escriptura del llibre Germania de Tàcit, les tribus germàniques es van establir als costats del Rin i el Danubi (les Limes Germanicus), ocupant la major part de l'àrea de l'Alemanya contemporània. En el segle iii van emergir un gran nombre de tribus germàniques occidentals: els alamans, els francs, els cats, els saxons, els frisis, els sicambres i els turingis. Cap al 260, les tribus germàniques van sortir de la frontera de les Limes Germanicus ocupant els territoris romans.[2]

    Després de la caiguda de l'imperi Romà d'Occident, els francs van crear un imperi sota la dinastia merovíngia i hi van subjugar les altres tribus germàniques. Suàbia va esdevenir un ducat depenent de l'imperi Franc el 496, després de la Batalla de Tolbiac. El rei Clotar I va governar la major part del que en l'actualitat és Alemanya, i va enviar expedicions cap a la Saxònia, mentre que el sud-est de l'actual Alemanya encara es trobava sota la influència dels ostrogots. El 531 els saxons i els francs van destruir el Regne de Turíngia. Els saxons van habitar l'àrea al sud del riu Unstrut. Durant la partició de l'Imperi Franc, llurs territoris germànics eren part d'Austràsia. El 718, el majordom de palau franc Carles Martell va començar una nova guerra contra Saxònia el 743, ja que els saxons havien donat suport al duc Odiló de Baviera. El 751 Pipí III, majordom de palau, sota el rei merovingi, va assumir el títol de rei ell mateix i va ser ungit per l'Església. Els reis francs eren, a partir de llavors, els protectors del papa. Carlemany va començar una sèrie de campanyes militars llargues en contra dels rivals pagans, els saxons i els àvars. Els saxons i els avars van ser derrotats i forçats a convertir-se al final de les Guerres saxones (772-804) i llurs terres van ser annexades a l'imperi Carolingi.

    El Sacre Imperi Romanogermànic

    Article principal: Sacre Imperi Romanogermànic

     Príncep elector del Sacre Imperi Romà, pergamí de 1341.

    El Sacre Imperi Romanogermànic es va originar a partir de la divisió de l'Imperi Carolingi el 843, fundat per Carlemany el 25 de desembre, 800 i va existir, sota diverses formes fins al 1806. El seu territori s'estenia des del riu Eider al nord a la mar Mediterrània al sud. Sovint conegut com el Sacre Imperi Romà (o l'Imperi Antic), va ser oficialment anomenat el Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica (Sacrum Romanum Imperium Nationis Germanicæ) des del 1448, per a ajustar el títol al seu aleshores reduït territori.

    Sota el regnat dels emperadors otonians (919-1024), els ducats «arrel» de Lorena, Saxònia, Francònia, Suàbia, Turíngia i Baviera es van consolidar i el rei germànic va ser coronat com a «Sacre emperador romà» d'aquestes regions el 962. Sota el regnat dels emperadors sàlics (1024-1125), el Sacre Imperi Romà va absorbir el nord d'Itàlia i la Borgonya, tot i que els emperadors van perdre el poder després de la Querella de les investidures. Sota la dinastia de Hohenstaufen (1138-1254), els prínceps germànics van augmentar llur influència al sud i a l'est sobre els territoris habitats pels eslaus. Les viles germàniques del nord van prosperar com a membres de la Lliga Hanseàtica.

     Martí Luter, 1529.

    L'edicte de la Butlla d'Or el 1356, va servir de constitució bàsica de l'imperi fins a la seva dissolució. Aquest edicte codificava l'elecció de l'emperador pels set prínceps-electors que governaven alguns dels principats i arquebisbats més poderosos. A partir del segle xv els emperadors eren elegits exclusivament de la dinastia dels Habsburg d'Àustria.

    El religiós Martí Luter va escriure les seves 95 tesis, qüestionant l'Església Catòlica Romana el 1517, començant així la Reforma Protestant. Amb el temps es va reconèixer una església luterana separada com a nova religió oficial de molts dels estats germànics després del 1530. El conflicte religiós va dur a la Guerra dels trenta anys (1618-1648) que va devastar les terres alemanyes. La Pau de Westfàlia va posar fi a la guerra religiosa entre els estats germànics, però l'imperi va ser dividit, de facto, en nombrosos principats independents. A partir de 1740, el dualisme entre el monarca austríac i el Regne de Prússia va caracteritzar la història alemanya. El 1806, l'Imperi va ser dissolt com a resultat de les Guerres napoleòniques.[3]

    Restauració i revolució

    Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte, el Congrés de Viena, reunit el 1814, va fundar la Confederació Alemanya (Deutscher Bund), una lliga dèbil de 39 estats sobirans. Els desacords amb les polítiques de restauració europees van propiciar els moviments liberals alemanys que demanaven unitat i llibertat. Tanmateix, aquests moviments van ser corresposts amb noves mesures de repressió de Klemens Wenzel von Metternich. El Zollverein, una unió duanera, va propiciar la unitat econòmica entre els estats alemanys. Durant aquest període molts alemanys van ser motivats pels ideals de la Revolució Francesa, i el nacionalisme va esdevenir el moviment més dominant, sobretot entre els intel·lectuals joves. Per primera vegada, els colors negre, vermell i daurat van ser triats per representar el moviment, colors que més tard esdevindrien la Bandera d'Alemanya.[4]

     Parlament de Frankfurt el 1848.

    Durant la sèrie de moviments revolucionaris d'Europa, que van establir reeixidament una república francesa, els intel·lectuals i els comuners van començar una revolució en els estats alemanys el 1848. Els monarques van cedir, al començament, a les demandes liberals dels revolucionaris. Van proposar el títol d'emperador a Frederic Guillem IV de Prússia, però amb una pèrdua de poder, per la qual cosa va rebutjar la corona i la constitució proposada. El conflicte entre Guillem I de Prússia i el parlament, cada vegada més liberal, va esclatar en les discussions sobre les reformes militars el 1862, i el rei va designar Otto von Bismarck com a nou primer ministre de Prússia. Bismarck va lliurar reeixidament la Segona Guerra de Schleswig contra Dinamarca el 1864. La victòria prussiana en la Guerra Austro-prussiana de 1866 va permetre-li crear la Confederació Alemanya del Nord (Norddeutscher Bund) excloent l'Àustria que abans era l'estat germànic dominant, dels afers de la resta dels estats germànics.

    Imperi Alemany (1871-1918)

    Article principal: Imperi Alemany

     Fundació de l'Alemanya moderna a Versalles, França, 1871. Bismarck és al centre amb un uniforme blanc.

    L'Estat conegut com a «Alemanya» es va unificar com a estat-nació moderna el 1871, amb la creació de l'imperi Alemany, en què el Regne de Prússia n'era el membre més gran.

    Després de la derrota francesa en la Guerra francoprussiana, l'Imperi Alemany (Deutsches Kaiserreich) va ser proclamat al Palau de Versalles el 18 de gener, 1871. La dinastia dels Hohenzollern de Prússia va regnar en el nou imperi, la capital del qual era Berlín. 'L'imperi va néixer com la unificació dels diversos estats alemanys llevat d'Àustria (Kleindeutsche Lösung o Kleindeutschland, l'«Alemanya Petita»). A partir de 1884, Alemanya va començar a establir diverses colònies fora d'Europa.

    En el període de Gründerzeit que va seguir la unificació d'Alemanya, la política exterior de l'emperador Guillem I va afermar la posició alemanya forjant aliances i aïllant França per mitjà de la diplomàcia sense recórrer a la guerra. Sota el regnat de Guillem II, tanmateix, i a causa del nacionalisme de l'època, Alemanya va entrar en conflicte amb els seus veïns. La majoria de les aliances anteriors no es van renovar i les noves aliances ara excloïen l'Imperi. Específicament, França va establir noves relacions en signar el Entente Cordiale amb el Regne Unit i establint relacions amb l'imperi Rus. Llevat dels seus contactes amb Àustria-Hongria, Alemanya va quedar cada vegada més aïllada.

     Imperi Alemany, amb el Regne de Prússia en blau.

    L'imperialisme alemany, com altres potències d'Europa, va reclamar porcions de l'Àfrica. La Conferència de Berlín va dividir Àfrica entre les potències europees. La tensió sobre la possessió d'aquest continent va produir gran tensió entre elles que possiblement va contribuir a les condicions que durien a la Primera Guerra Mundial.

    L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria el 28 de juny, 1914 va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Alemanya, com a membre de les Potències Centrals va ser derrotada pels Aliats en un dels conflictes armats més sagnants de la història de la humanitat. La Revolució Alemanya va esclatar el novembre de 1918, i l'emperador Guillem II i tots els prínceps regnants van abdicar. L'armistici va posar fi a la guerra l'11 de novembre i Alemanya va ser forçada a signar el Tractat de Versalles el juny de 1919. La seva negociació, contràriament a la diplomàcia tradicional, va excloure les Potències Centrals derrotades. El tractat va ser vist a Alemanya com a continuació humiliant de la guerra per altres mitjans i la seva severitat sovint és considerada com a propiciadora del sorgiment del nazisme.[5]

    La República de Weimar  Subdivisions d'Alemanya el 1925, amb les fronteres exteriors de 1919 a 1937.

    Després de la Revolució Alemanya de 1918, es va proclamar la república. La Constitució de Weimar va entrar en vigor amb la signatura del president alemany Friedrich Ebert l'11 d'agost, 1919. El Partit Comunista d'Alemanya va ser fundat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht el 1918, i el Partit dels Obrers Alemanys, més tard conegut com el Partit Nacional Socialista dels Obrers Alemanys, es va fundar el gener de 1919.

    Patint la Gran Depressió, les seves condicions establertes en el Tractat de Versalles, i la successió perllongada de governs inestables, les masses polítiques alemanyes no s'identificaven amb el sistema polític del parlamentarisme, situació exacerbada per la llegenda política proposada per l'extrema dreta, que Alemanya havia perdut la guerra a causa de la Revolució Alemanya i no pas per la derrota militar. Per altra banda, els comunistes radicals, com ara la Lliga Espartaquista, volien abolir allò que percebien com el govern capitalista en favor d'un comunisme consellista. Diversos partits van formar tropes parlamentàries i van ocórrer milers d'assassinats motivats per qüestions polítiques. Els grups paramilitars intimidaven els votants i van sembrar la violència i la por entre el poble, que patia a causa de les altes taxes d'atur i la pobresa. Després d'una successió de gabinets, el president Paul von Hindenburg, amb cap altra alternativa aparent, i pressionat pels consellers de dreta, va designar Adolf Hitler com a canceller d'Alemanya el 30 de gener, 1933.

    El Tercer Reich  Adolf Hitler i Benito Mussolini a Iugoslàvia.

    El 27 de febrer, 1933, es va incendiar el Reichstag. Alguns drets democràtics bàsics van ser abrogats en un decret d'emergència. L'Acte de 1933 va donar a Hitler poder legislatiu il·limitat. Només el Partit Social Demòcrata d'Alemanya va votar-hi en contra; els comunistes no van presentar cap oposició viable car la majoria dels seus diputats havien estat assassinats o empresonats.[6][7] Es va establir un Estat centralitzat i totalitari per mitjà d'una sèrie de moviments i decrets que convertiren Alemanya en un estat unipartidista. La indústria va ser regulada estrictament per mitjà de quotes i requeriments, per tal de canviar l'economia cap a la producció d'armament militar. El 1936, les tropes alemanyes van entrar a la zona desmilitaritzada de Rhineland, i les polítiques d'apaivagament del primer ministre britànic Neville Chamberlain van ser insuficients i inadequades. Hitler, a partir de 1938, va continuar amb una política d'expansionisme per tal d'establir la «Alemanya Gran» (Großdeutschland). Per tal d'evitar una guerra de dos fronts, Hitler va signar el Pacte Molotov-Ribbentrop amb la Unió Soviètica que més tard trencaria.

    El 1939 les tensions del nacionalisme, militarisme i els conflictes territorials van dur a la invasió de Polònia l'1 de setembre, per la qual cosa el Regne Unit i França van declarar la guerra, començant així la Segona Guerra Mundial. Alemanya, ràpidament va guanyar el control directe o indirecte de la major part d'Europa.

     Berlín en ruïnes després de la Segona Guerra Mundial, Potsdamer Platz 1945.

    El 22 de juny, 1941, Hitler va trencar el pacte amb la Unió Soviètica, obrint el Front Oriental envaint-lo. Poc després de l'atac del Japó a Pearl Harbor, una base estatunidenca al Pacífic, Alemanya va declarar la guerra als Estats Units. Encara que Alemanya va avançar ràpidament en la guerra contra la Unió Soviètica al començament, la Batalla posterior de Stalingrad va ser el punt de canvi en la guerra. Alemanya va començar a sortir del Front Oriental, i amb els atacs dels Aliats a l'oest, Alemanya va ser derrotada el 1945.

    En allò que es coneix com l'Holocaust, el Tercer Reich va concentrar i exterminar diversos grups de la societat, com ara els jueus, eslaus, comunistes, gitanos, homosexuals, dissidents polítics i persones amb discapacitat. Durant l'era nazi, al voltant d'onze milions de persones foren assassinades en l'Holocaust, incloent-hi sis milions de jueus i tres milions de polonesos. En total, 35 milions d'europeus van morir a la Segona Guerra Mundial.

    Divisió i reunificació  Zones d'ocupació dels Aliats el 1946.

    Van morir en la guerra gairebé 10 milions d'alemanys. A més, Alemanya va perdre territoris i 15 milions d'alemanys van ser expulsats dels territoris orientals i altres països. Alemanya i Berlín van ser dividits pels Aliats en quatre zones d'ocupació militar. Els sectors controlats per França, el Regne Unit i els Estats Units es van unificar el 23 de maig, 1949 per formar l'República Federal d'Alemanya; el 7 d'octubre de 1949, la Unió Soviètica va establir la República Democràtica Alemanya,[8] conegudes respectivament com a Alemanya Occidental i Alemanya Oriental.

    Alemanya Occidental es va establir com a república parlamentària liberal amb una economia social de mercat. Va ser un Estat aliat als Estats Units, el Regne Unit i França. Va experimentar una època de creixement sorprenent i perllongat durant la dècada de 1950, conegut com el Wirtschaftswunder. L'Alemanya Occidental es va unir a l'OTAN el 1955 i va ser membre fundador de la Comunitat Econòmica Europea el 1958. Per altra banda, l'Alemanya Oriental va ser ocupada per l'URSS i a partir de 1955 van ser-ne aliats. Alemanya Oriental, tot i l'estil autoritari de govern, va esdevenir el país més ric i més avançat del bloc soviètic, encara que molts dels seus ciutadans volien les llibertats polítiques i la prosperitat econòmica de l'Oest.[9]

    El mur de Berlín, construït el 1961 per impedir que els alemanys orientals escapessin a l'Alemanya Occidental, va esdevenir el símbol de la Guerra Freda. Tanmateix, les tensions entre les dues Alemanyes es van reduir durant la primera meitat de la dècada de 1970 gràcies a la política de Willy Brandt, l'Ostpolitik', que incloïa el reconeixement de facto de les pèrdues territorials d'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

    Atesa la creixent immigració d'alemanys orientals a Alemanya Occidental per Hongria i les manifestacions massives durant l'estiu de 1989, les autoritats d'Alemanya Oriental van eliminar moltes de les restriccions frontereres el novembre, permetent que els alemanys orientals viatgessin a l'Oest. Tot i que la intenció era proveir una vàlvula d'escapament per tal de conservar la independència de l'Estat d'Alemanya Oriental, l'obertura de les fronteres de fet va dur a l'acceleració dels processos de reforma la qual cosa va concloure amb el Tractat Dos Més Quatre un any després, el 12 de setembre, 1990 la Reunificació alemanya el 3 d'octubre, 1990. Segons el Tractat, les quatre potències aliades d'ocupació renunciaven a llurs drets sobre Alemanya que havien adquirit en la Rendició, i l'Estat recuperava la sobirania plena.

    Des de la seva reunificació, Alemanya ha tingut un paper prominent en la Unió Europea i l'OTAN. Alemanya va enviar una força de pau per assegurar l'estabilitat dels Balcans i una altra força a l'Afganistan.[10]

    A l'Alemanya oriental hi hagué durant el 2016 un augment de la influència de la xenofòbia i l'extrema dreta.[11]

    Jill N. Claster: Medieval Experience: 300–1400. NYU Press 1982, p. 35. ISBN 0-8147-1381-5 The Cambridge Ancient History, vol. 12, p. 442. ISBN 0-521-30199-8 Fulbrook, Mary: A Concise History of Germany, Cambridge University Press 1991, p. 97. ISBN 0-521-54071-2 Martin, Norman. German Confederation 1815–1866 (Germany) Flags of the World. Oct. 5, 2000. Stephen J. Lee: Europe, 1890–1945. Routledge 2003, p. 131. ISBN 0-415-25455-8 Roderick Stackelberg, Hitler's Germany: origins, interpretations, legacies. Routledge 1999, p. 103. ISBN 0-415-20114-4 Scheck, Raffael. Establishing a Dictatorship: The Stabilization of Nazi Power Colby College. Gray, William Glenn. Germany's cold war: the global campaign to isolate East Germany, 1949-1969 (en anglès). Univ of North Carolina Press, 2003, p.10. ISBN 0807827584.  Colchester, Nico. D-mark day dawns Arxivat 2007-03-19 a Wayback Machine. Financial Times. 1 de gener, 2001 Dempsey, Judy. Germany is planning a Bosnia withdrawal International Herald Tribune. 31 d'octubre, 2006 «Xenophobia threatening peace in eastern Germany - Unrest». Tengri News, 21-09-2016 [Consulta: 14 gener 2018].
    Llegeix menys

Llibre de frases

Dos
Zwei
Tres
Drei
Quatre
Vier
Cinc
Fünf
Sis
Sechs
Set
Sieben
Vuit
Acht
Nou
Neun
Deu
Zehn
Tancat
Abgeschlossen
Sortida
Ausgang
Cervesa
Bier

On puc dormir a prop de Alemanya ?

Booking.com
487.354 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 39 visites avui.