El poble més antic conegut que va habitar l'actual territori d'Albània va ser el dels il·liris, dels quals els shqipëtars o albanesos són descendents directes; al sud hi havia la tribu epirota dels caonis; els grecs colonitzaren les costes i el sud del territori, que va quedar en gran part inclòs dintre de l'Epir. Sovint, els il·liris efectuaven incursions als estats hel·lenístics de Molòssia, Peònia i fins i tot la Macedònia. L'any 35 aC, els romans en van conquerir els llocs més accessibles i civilitzats i hi van formar les províncies de l'Illyricum i l'Epir, encara que els territoris més muntanyencs i remots mai no van arribar a estar sota control de l'Imperi Romà, la qual cosa explica en gran manera la pervivència de l'idioma albanès. Sota els romans, Il·líria va conèixer una època de pau i prosperitat. La principal ruta comercial entre Roma i Constantinoble, la Via Egnatia, discorria entre Epidamnos/Durrës i Tessalònica. Els il·liris, igual que els grecs, van conservar la seva llengua i les seves tradicions durant el domini romà. Quan l'Imperi Romà va quedar dividit l'any 395 dC, els il·liris van ser assimilats per l'Imperi Romà d'Orient. Durant els segles v i vi, van confluir amb pobles itinerants com els visigots, huns, ostrogots; i van acabar sent veïns (al nord i a l'est) dels eslaus, que van assimilar en aquestes zones els il·liris o macedonis.

Les àrees controlades abans per grecs i romans van passar després a formar part de l'Imperi Romà d'Orient, els territoris controlats pels romans d'Orient van ser envaïts pels eslaus al segle vi i a aquests els van seguir els búlgars, que van annexar part del país a l'Imperi búlgar al segle ix. Després va sorgir el Despotat de l'Epir, governat per prínceps d'origen grec. A l'acabament de l'edat mitjana, els turcs otomans van envair la península Balcànica (1385). Skanderbeg va unir els principats albanesos en una aliança militar i diplomàtica, la Lliga de Lezhë, el 1444 i Mehmet II no va tenir èxit en els seus esforços per sotmetre Albània mentre Skanderbeg era viu, tot i que en dues ocasions (1466 i 1467) va dirigir ell mateix els exèrcits otomans contra Krujë. Skanderbeg va dirigir en nom dels albanesos les lluites conjuntes de serbis, búlgars, romanesos i altres pobles de la zona contra els turcs otomans, i es convertí en l'heroi nacional i en una icona de la lluita contra l'invasor islàmic però després de la mort de Skanderbeg el 1468, els albanesos no van poder trobar cap líder per substituir-lo, i Mehmed II finalment va conquerir Krujë i Albània el 1478.[1] Vivaldi va dedicar una òpera a en Skanderbeg, amb el mateix nom. D'aquesta època, daten els primers documents escrits en llengua albanesa, en alfabet ciríl·lic.

Albània va ser independent fins al 1479 (deu anys després de la mort de Gjergj Kastriot), però Turquia, després de ferotges matances, va assolir el control del territori, que va retenir fins al 1912. En aquest llarg període d'ocupació, van succeir diversos fets determinants per a l'actual cultura albanesa: gran part de la població urbana es va exiliar, principalment al sud d'Itàlia (els arbëreshë), mentre que la majoria de la població que es va mantenir dins el país va ser convertida a l'islam al llarg dels set segles d'ocupació; després de la conversió a l'islam de gran part dels albanesos (en part per interès i supervivència), aquests es van convertir en un poble privilegiat i lleial a l'Imperi Otomà: aconseguí alts càrrecs en l'administració de l'imperi (com els Köprülü, Ali Pasha de Tepelen o Mehemet Ali) i també com a forces de xoc que posseïen els turcs per a mantenir el control sobre Grècia, Sèrbia, el territori de l'actual Macedònia del Nord i Bulgària. L'emigració de part de la població sèrbia de l'actual Kosovo va portar als albanesos a fer-se majoritaris en aquesta regió.

Les revoltes albaneses de 1833 1839 van tenir lloc a Albània com a reacció contra la nova política centralitzadora de l'administració otomana, a Shkodër i el sud d'Albània en 1833 en les que el govern otomà va acceptar les peticions dels rebels i va substituir l'impopular governador Namik Paixà per un altre funcionari i declarant una amnistia,[2] però les promeses foren incomplides i en 1834 tornà a haver un aixecament i després d'importants combats els rebels es van retirar a les muntanyes, i per calmar la situació, el govern otomà va transferir el governador otomà Hafiz Pasha i va cancel·lar el servei militar per a les regions rebels.[3] L'estiu de 1836 va començar un nou aixecament a Vlorë i el 1837 a Muzeqe. Van derrotar les forces otomanes a Berat, però en una segona batalla a Frakull van ser derrotats per una nova força otomana superior. Alush bey Frakulla i altres líders locals van ser capturats i condemnats a treballs forçats. L'agost de 1839 es va produir un nou aixecament a Berat que es va estendre per totes les regions de Sanjaq de Vlorë. Els líders rebels van enviar una petició al sultà Abdul Medjit perquè tingués funcionaris albanesos a l'administració i que posés a Ismail Pasha, nebot d'Alí Paixà de Janina, com a governador general. El setembre de 1839 els rebels van capturar el castell i una vegada més el govern otomà va ajornar l'aplicació de les reformes a Albània.[4]

El 1912, davant les successives derrotes que van sofrir els turcs als Balcans, Albània va obtenir de fet la independència, encara que es temia l'amenaça de l'expansionisme austríac i el dels estats veïns: (Itàlia, Grècia, Sèrbia, Montenegro). Entre 1914-1918, durant la Primera Guerra Mundial, l'empobrit territori albanès va ser camp de batalla entre les forces de l'Entente Cordiale i les dels autoanomenats imperis centrals. En acabar la guerra, es ratificà el control serbomontenegrí sobre Kosovo i les zones de majoria albanesa de la Macedònia septentrional; Grècia va obtenir fins a la Segona Guerra mundial el control de l'Epir del Nord, al mateix temps que deportava o obligava a l'hel·lenització les nombroses comunitats albaneses existents al territori grec clàssic (és a dir, al sud de la línia d'Estrabó). El 1918, a Argiròpolis (malgrat que aquesta ciutat es trobava a la zona de control grec) es va proclamar la independència formal d'Albània, encara que l'«Albània independent» aviat va passar a ser, en la pràctica, un protectorat italià sota el comandament inicial d'Ahmet Zogu.

Entre 1928 i 1943, doncs, Albània va ser una monarquia. Els reis foren:

Ahmet Zogu, Zog I d'Albània (1928-1939) Víctor Manuel III d'Itàlia (1939-1943)

Actualment, el pretendent al tron és Leka II.

Després del final de la Segona Guerra mundial, el Partit Comunista, creat el 1941 sota la influència dels bolxevics, va prendre el control de l'estat albanès, sota el lideratge d'Enver Hoxha, que havia combatut en la resistència, i proclamà la República Popular d'Albània. Durant algunes dècades sota el seu domini, Hoxha va establir i va trencar les relacions amb diversos estats socialistes. El país va estar aïllat, primer de l'oest (l'Europa occidental, l'Amèrica del Nord i Australàsia), si bé posteriorment Hoxha va fer una dura crítica a Khrusxov, va trencar relacions amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i va començar un acostament a la República Popular de la Xina. El 1985, va morir Enver Hoxha i Ramiz Alia va prendre el seu lloc. Inicialment, Alia va intentar seguir els passos d'Hoxha, però els canvis a l'Europa de l'Est ja havien començat: Mikhaïl Gorbatxov havia aparegut a l'URSS amb noves polítiques (Glasnost i Perestroika). Els règims leninistes eren pressionats pels Estats Units (EUA) i Europa. Després que Nicolae Ceauşescu (líder comunista de Romania) fos executat en una revolució, Alia ratificaria el tractat de Hèlsinki (que havia estat signat per altres estats el 1975), pel qual es comprometia a modificar la legislació en matèria civil. Van ser convocades eleccions pluripartidistes, que va guanyar el Partit Demòcrata el 1992, amb el 62% dels vots.

En les eleccions generals de juny del 1996, el Partit Demòcrata va intentar guanyar amb majoria absoluta i va manipular els resultats. El 1997, el frau va implicar el govern sencer i van començar els avalots. Algunes ciutats van ser controlades per la milícia i per ciutadans armats. Aquest caos i rebel·lió va causar que el Partit Socialista guanyés les primàries de 1997. Des de 1990, Albània ha estat orientada cap a Occident, va ser acceptada al Consell d'Europa (1995) i ha demanat formar part de l'OTAN, amb la qual va signar el protocol d'adhesió el 9 de juliol del 2008. La força laboral d'Albània va seguir emigrant a la Unió Europea (UE) i Amèrica del Nord. La corrupció dintre del govern s'està tornant cada vegada més notòria.