Britans

Els britans o britons van ser els pobles indígenes que van habitar l'illa de la Gran Bretanya (Albió), els quals podien ser descrits com celtes insulars abans que la seva llengua i cultura fossin reemplaçades per les dels invasors anglosaxons.

Aquests pobles parlaven llengües britòniques i compartien tradicions culturals comunes. En termes de llengua i cultura, gran part de tot l'oest d'Europa va ser principalment cèltica durant aquest període, encara que l'illa de la Gran Bretanya i la Bretanya continental van estar habitades per celtes britans. Els habitants d'Irlanda, l'Illa de Man i Dalriada eren escots o celtes gaèlics, parlants de llengües goidèliques.

Part dels erudits en la matèria argumenten que el desconegut idioma picte era d'origen brità, si bé a la Britània prerromana els pictes es distingien com un grup separat, de la mateixa manera que els escots de Dalriada. En qualsevol cas, el terme brità es refereix tradicionalment als habitants de l'antiga Britània excloent els pictes, ja que molts dels trets culturals pictes (com per exemple, la seva escultura, terrisseria i monuments) diferien dels britans.

La invasió romana de la Britània (efímera amb Juli Cèsar i definitiva amb Claudi) i la consegüent romanització a partir del segle I va suposar l'adopció del llatí i la civilització romana pels britans del sud de l'illa de la Gran Bretanya, inclòs el cristianisme a partir del segle iv. L'anarquia pròpia del final de l'Imperi Romà d'Occident va tenir greus conseqüències per a aquestes comunitats, que van ser expulsades de l'illa al segle v i substituïdes pels pagans del nord (pictes i escots) i pels també pagans invasors germànics (angles, saxons i juts). Els britans van emigrar per via marítima a la península de la Bretanya i alguns pocs fins a llocs tan llunyans com Astúries i Galícia, on van fundar la diòcesi de Britònia.