بابل

( Babilònia (ciutat) )

Babilònia (sumeri Kadingirra, biblíca Babel, en accadi Babilim) és el nom accadi d'una ciutat de Sumer, capital de l'estat de Babilònia, a Mesopotàmia (actualment Iraq). Ja existia vers el 2300 aC. Fou una ciutat estat vinculada a diversos poders de Mesopotàmia fins que va esdevenir independent el 1894 aC. El cap local Sumuabum es va declarar independent i va prendre el títol de rei. Després va conquerir la regió de Sippar. Més tard cap al 1860 aC va conquerir Kish. No va ser fins al regnat d'Hammurabi que va agafar un gran poder. Per a la seva història com a imperi vegeu Babilònia.

S'ha estimat que Babilònia era la ciutat més gran del món , i de nou . Potser va ser la primera ciutat a assolir una població de més de 200.000 habitants. Les estimacions de l'extensió màxima de la seva àrea oscil·len entre 890 a 900 ha.

Les ruïnes de la ciutat són al sud del llogaret...Llegeix més

Babilònia (sumeri Kadingirra, biblíca Babel, en accadi Babilim) és el nom accadi d'una ciutat de Sumer, capital de l'estat de Babilònia, a Mesopotàmia (actualment Iraq). Ja existia vers el 2300 aC. Fou una ciutat estat vinculada a diversos poders de Mesopotàmia fins que va esdevenir independent el 1894 aC. El cap local Sumuabum es va declarar independent i va prendre el títol de rei. Després va conquerir la regió de Sippar. Més tard cap al 1860 aC va conquerir Kish. No va ser fins al regnat d'Hammurabi que va agafar un gran poder. Per a la seva història com a imperi vegeu Babilònia.

S'ha estimat que Babilònia era la ciutat més gran del món , i de nou . Potser va ser la primera ciutat a assolir una població de més de 200.000 habitants. Les estimacions de l'extensió màxima de la seva àrea oscil·len entre 890 a 900 ha.

Les ruïnes de la ciutat són al sud del llogaret de Mohawill, a 15 km al nord d'Hillah, i han estat objecte de diverses excavacions iniciades el 1811 pel resident britànic a Bagdad Mr. Rich, i per sir Robert K. Porter, el 1818. Se'n troben tres grups principals en direcció nord a sud, anomenats pels nadius Mujelebè, Kasr i Amran Ibn Ali (aquest darrer nom n'és el d'una vella mesquita construïda al damunt). A l'oest del riu no se'n troben restes. Al nord-oest es troba el grup anomenat Towareij; i al sud-est, a uns 15 km, unes restes anomenades Birs-i-Nimnrud, que podrien correspondre a l'antiga Borsippa. Dels grups de l'est, el de Mujelebè és el més gran, però el de Kasr té les restes més perceptibles. A l'est d'Hillah, uns 10 km, es troba el grup anomenat Al-Heimar, on es troben rajoles de tipus similar a les de Babilònia.

 El relleu de Reina de la Nit. La figura podria ser un aspecte de la deessa Ixtar, deessa babilònica del sexe i l'amor.

La primera menció atestada de Babilònia va ser a finals del iii mil·lenni aC. durant el regnat a l'Imperi Akkadi del governant Shar-Kali-Sharri, en que s'esmenta la construcció de dos temples allí. Babilònia va ser governada per ensis (governadors) per a l'imperi. Alguns dels governadors coneguts eren Abba, Arši-aḫ, Itūr-ilum, Murteli, Unabatal i Puzur-Tutu. Després d'això no se sap res de la ciutat fins a l'època de Sumu-la-El. Després del 1950 aC, els regnes amorites apareixeran a Uruk i Larsa al sud.[1]

Període babilònic antic  Segell cilíndric, hematita, de l'antiga Babilònia. Aquest segell probablement es va fer en un taller a Sippar (aproximadament a 65 km al nord de Babilònia al mapa de dalt) durant el regnat de Hammurabi, o poc abans.[2] Representa el rei fent una ofrena animal al déu del sol Xamaix. Imatge de la càmera d'escaneig de línies del segell del cilindre de dalt (invertit per semblar una impressió).

Segons una llista de reis babilònics, el domini amorrita a Babilònia va començar (c. els segles xix o xviii aC.) amb un cabdill anomenat Sumuabum, que va declarar la independència de la ciutat-estat veïna de Kazallu. Sumulael, les dates del qual poden ser concurrents amb les de Sumuabum, se sol donar com a progenitor de la Primera dinastia babilònica. A tots dos se'ls atribueix la construcció de les muralles de Babilònia. En qualsevol cas, els registres descriuen els èxits militars de Sumulael establint una esfera d'influència regional per a Babilònia.[3]

Babilònia era inicialment una ciutat-estat menor, i controlava un petit territori circumdant; els seus quatre primers governants amorreus no van assumir el títol de rei. Els estats més antics i poderosos d'Elam, Isin i Larsa van eclipsar Babilònia fins que es va convertir en la capital de l'efímer imperi d'Hammurabi aproximadament un segle més tard. Hammurabi (r. 1792–1750 aC) és famós per codificar les lleis de Babilònia en el Codi d'Hammurabi. Va conquerir totes les ciutats i ciutats estat del sud de Mesopotàmia, incloses Isin, Larsa, Ur, Uruk, Nippur, Lagash, Eridu, Kix, Adab, Eshnunna, Akshak, Shuruppak, Badtibira, Sippar i Girsu, unint-los en un sol regne, van governar des de Babilònia. Hammurabi també va envair i conquerir Elam a l'est, i els regnes de Mari i Ebla al nord-oest. Després d'un conflicte amb el període paleoassiri el rei Ishme-Dagan, va obligar el seu successor a pagar tribut a finals del seu regnat.

Després del regnat d'Hammurabi, tot el sud de Mesopotàmia va passar a ser conegut com a Babilònia. A partir d'aquest moment, Babilònia va substituir Nippur i Eridu com els principals centres religiosos del sud de Mesopotàmia. L'imperi d'Hammurabi es va desestabilitzar després de la seva mort. L'extrem sud de Mesopotàmia es va separar, formant la dinastia de la Mar nativa, i els elamites es van apropiar del territori a l'est de Mesopotàmia. La dinastia amorrita va romandre al poder a Babilònia, que es va convertir de nou en una petita ciutat-estat. Després de la destrucció de la ciutat, els kassites es van aixecar per controlar la regió.

Els textos de l'antiga Babilònia sovint inclouen referències a Xamaix, el déu del sol de Sippar, tractat com una deïtat suprema, i Marduk, considerat com el seu fill. Marduk va ser elevat més tard a un estatus superior i Xamaix va baixar, potser reflexant l'augment del poder polític de Babilònia.[4]

Babilònia mitjana

El 1595 aC, la ciutat va ser enderrocada per l'Imperi hitita de l'Àsia Menor. Després, els cassites de la serralada del Zagros van capturar la ciutat de Babilònia, rebatejant-la com Karduniash, donant lloc a una dinastia que va durar 435 anys, fins al 1160 aC.

Babilònia es va afeblir durant l'era cassita, i com a resultat, la Babilònia cassita va començar a retre homenatge al faraó d'Egipte, Tuthmosis III, després de la seva vuitena campanya contra Mitanni.[5][6] La Babilònia cassita finalment va quedar subjecta a l'Imperi Assíri Mitjà (1365–1053 aC) al nord, i Elam a l'est, amb ambdues potències competint pel control de la ciutat.

El 1155 aC, després dels atacs continuats i l'annexió del territori per part dels assiris i elamites, els cassites van ser deposats a Babilònia. Aleshores va governar per primera vegada una dinastia acàdia del sud de Mesopotàmia. Tanmateix, Babilònia va romandre feble i subjecta al domini assiri. Els seus ineficaços reis nadius van ser incapaços d'evitar noves onades de colons estrangers semites occidentals dels deserts del Llevant, inclosos els arameus i suteus al segle xi aC, i finalment els caldeans al segle ix aC, entrant i apropiant-se de zones de Babilònia. Els arameus van governar breument a Babilònia a finals del segle xi aC.

Període assiri  Sennaquerib d'Assíria durant la seva guerra de Babilònia, relleu del seu palau a Nínive.

Durant el govern de l'Imperi neoassiri (911–609 aC), Babilònia estava sota un domini o control directe constant. Durant el regnat de Sennàquerib d'Assíria, Babilònia es trobava en un estat constant de revolta, dirigida per un cabdill anomenat Merodach-baladan, en aliança amb els elamites , i suprimit només per la destrucció completa de la ciutat de Babilònia. L'any 689 aC, els seus murs, temples i palaus van ser arrasats, i els enderrocs van ser llençats a l'Arakhtu, el mar que limitava amb l'anterior Babilònia al sud. La destrucció del centre religiós va sorprendre a molts, i el posterior assassinat de Sennàquerib per dos dels seus propis fills mentre resava al déu Nisroch va ser considerat un acte d'expiació. En conseqüència, el seu successor, Assarhaddon es va afanyar a reconstruir l'antiga ciutat i fer-ne la seva residència durant una part de l'any. Després de la seva mort, Babilònia va ser governada pel seu fill gran, el príncep assiri Xamaix-xuma-ukin, que finalment va iniciar una guerra civil l'any 652 aC contra el seu propi germà, Assurbanipal, que va governar a Nínive. Xamaix-xuma-ukin va demanar l'ajuda d'altres pobles contra Assíria, inclosos Elam, Pèrsia, els caldeans i els suteus del sud de Mesopotàmia i els canaanites i àrabs que habiten als deserts al sud de Mesopotàmia.

Una vegada més, Babilònia va ser assetjada pels assiris; famèlica es va rendir i els seus aliats van ser derrotats. Assurbanipal va celebrar un "servei de reconciliació", però no es va aventurar a "agafar les mans" de Bel. Un governador assiri anomenat Kandalanu va ser nomenat com a governant de la ciutat. Assurbanipal va recollir textos de Babilònia per incloure'ls a la seva extensa biblioteca a Nínive.[7]

L'Imperi Neobabilònic i l'apogeu de Babilònia  L'extensió aproximada de l'imperi dels reis neobabilònics.

Una successió de revoltes a Babilònia va afeblir Assíria, mentre que a Babilònia l'esperit de resistència es va fer cada cop més fort, i els resistents cada cop més actius i units. A la mort d'Assurbanipal, que es va produir entre el 631 i el 627 aC., els seus successors van entrar en una disputa de successió que va ser fatal per al seu regne. Sota Nabopolassar, Babilònia va escapar del domini assiri, i els exèrcits aliats medobabilònics finalment van destruir l'Imperi assiri entre el 626 aC i el 609 aC. Babilònia es va convertir així en la capital de l'Imperi Neobabilònic (de vegades anomenat Caldeu).[8][9][10]

Amb la recuperació de la independència de Babilònia, es va produir una nova era d'activitat arquitectònica, especialment durant el regnat del seu fill Nabucodonosor II (604–561 aC).[11] Nabucodonosor va ordenar la reconstrucció completa dels terrenys imperials, inclòs el zigurat Etemenanki, i la construcció de la Porta d'Ixtar, la més destacada de les vuit portes al voltant de Babilònia. Una reconstrucció de la Porta d'Ixtar es troba al Museu de Pèrgam a Berlín.

 Reconstrucció artística de Babilònia, amb els Jardins Penjants en primer pla i la torre de Babel al darrere. Quadre del pintor del segle xvi Martin Heemskerck.

També se li atribueix a Nabucodonosor la construcció dels Jardins penjants de Babilònia, una de les Set Meravelles del Món Antic, que es diu que va ser construïda per a la seva dona enyorada, Amitis. Si els jardins van existir realment és una qüestió en disputa. L'arqueòleg alemany Robert Koldewey va especular que n'havia descobert els fonaments, però molts historiadors no estan d'acord sobre la ubicació. Stephanie Dalley ha argumentat que els jardins penjants es trobaven realment a la capital assiria, Nínive.[12]

Nabucodonosor també s'associa notòriament amb el captiveri babiloni dels jueus, fruit d'una tècnica imperial de pacificació, utilitzada també pels assiris, en la qual els grups ètnics de les zones conquerides eren deportats en massa a la capital.[13] Segons la Bíblia hebrea, ell va destruir el Temple de Salomó i va exiliar els jueus a Babilònia. La derrota també es va registrar a les Cròniques de Babilònia.[14][15]

Conquesta persa

L'any 539 aC, l'Imperi Neobabilònic va caure en mans de Cir II el Gran, rei de Pèrsia, amb un enfrontament militar conegut com la batalla d'Opis.[16] Les muralles de Babilònia es consideraven impenetrables i l'única manera d'entrar a la ciutat era a través d'una de les seves moltes portes o pel riu Eufrates. Es van instal·lar reixes metàl·liques sota l'aigua, permetent que el riu travessés les muralles de la ciutat alhora que s'evités la intrusió. Els perses van idear un pla per entrar a la ciutat pel riu. Durant una festa nacional babilònica, les tropes de Cir van desviar el riu Eufrates, permetent als soldats de Cir entrar a la ciutat per l'aigua baixada. L'exèrcit persa va conquerir les zones perifèriques de la ciutat sense que la majoria dels babilonis al centre de la ciutat en fossin conscients. Va ser narrat per Heròdot[17][18] i també s'esmenta en parts de la Bíblia hebrea.[19][20] Heròdot també va descriure un fossat, un muralla enormement alta i ample cimentada amb bitum i amb edificis al damunt, i cent portes a la ciutat. També escriu que els babilonis porten turbants i perfums i enterren els seus morts amb mel, que practiquen la prostitució ritual i que tres tribus entre elles no mengen més que peix. Les cent portes es poden considerar una referència a Homer, i després del pronunciament d'Archibald Henry Sayce el 1883, el relat d'Heròdot sobre Babilònia s'ha considerat en gran mesura que representa el folklore grec més que un autèntic viatge a Babilònia. Tanmateix, recentment, Dalley i altres han suggerit que es prenguin seriosament la narració d'Heròdot.[17][21]

 Soldat babilònic de l'exèrcit aquemènida, c. 470 a.C., tomba de Xerxes I de Pèrsia.

Després de ser conquerida pel rei persa Cir II el Gran va perdre importància política, però va continuar com a ciutat rellevant, i fou residència d'hivern del rei persa (uns set mesos cada any). No s'esmenta després del regnat de Cir fins al de Darios, en què Heròdot parla d'una revolta local que va portar a un setge amb privació d'aliments, fets que en realitat sembla que corresponen al regnat de Xerxes. Heròdot diu que les seves muralles ja eren destruïdes des del temps de Cir, però Berosius i Eusebius fan esment només de la destrucció de les muralles exteriors. La inscripció de Behistun esmenta dues revoltes: una d'aplanada per Darios (que després va residir a la ciutat durant un temps) i una altra de sufocada per un lloctinent del mateix rei. Heròdot diu que fou Xerxes qui va enderrocar l'estàtua de plata del temple de Belus que Darios havia respectat, i Arrià diu que Xerxes va destruir tot el temple en tornar de Grècia.

Període helenístic i posterior

A l'octubre del 331 aC, Darios III, l'últim rei aquemènida de l'Imperi Persa, va ser derrotat per les forces del governant Alexandre el Gran dels Antics Macedonis a la Batalla de Gaugamela.

Quan Alexandre el Gran va estar a la ciutat encara era una capital destacada però de poca importància militar. El temple de Balus era en ruïnes i Alexandre el va fer reconstruir, però l'obra no es va portar a terme, almenys totalment.

Final de l'antiga Babilònia

Després d'Alexandre, la decadència s'hi va accentuar i progressivament s'hi van produir destruccions. Fou capital de Seleuc I Nicàtor, que en fou expulsat el 321 aC (en aquest any només tenia dues fortaleses), però la va reconquerir el 315 aC: va construir Selèucia (Selèucia del Tigris) vers el 300 aC i va traslladar allí la seva capital. Una tauleta datada l'any 275 aC afirma que els habitants de Babilònia van ser transportats a Selèucia, on es van construir un palau i un temple (Esagila). Amb aquesta deportació, Babilònia esdevingué insignificant com a ciutat, tot i que més d'un segle després, encara es feien sacrificis al seu antic santuari.[22]

El 127 aC els parts van ocupar la ciutat i la seva gent fou venuda com a esclava o enviada a Mèdia. Molts temples foren incendiats així com la major part de la ciutat. El 36 aC hi vivien un cert nombre de jueus i quan el gran pontífex Hircani fou alliberat pel rei part Fraates, va anar a viure a la ciutat.

En temps d'August, Diodor esmenta que encara romania habitada, però una part de la ciutat ja eren camps de cultiu. Estrabó l'esmenta com a deserta mentre al mateix temps Plini diu que Selèucia tenia sis-cents mil habitants. Tot i així, en els següents segles Babilònia va restar poblada per algunes persones, segurament entre elles moltes jueves, i una banda de lladres dirigida per Anilaos i Asineos, que dominava un parell de fortaleses de la rodalia, no va poder ocupar la ciutat i fou derrotada en intentar-ho.

Encara que va ser capturat breument per Trajà l'any 116 dC per formar part de la recentment conquerida província de Mesopotàmia, el seu successor Hadrià va renunciar a les seves conquestes a l'est del riu Eufrates, que va tornar a ser el límit oriental de l'Imperi Romà.[23][24]

Llucià de Samosata, durant el regnat de Marc Aureli, diu que la ciutat tenia diverses torres i una circumferència notable. Al segle iii, Eusebi de Cesarea fa esment que el poble de la rodalia de Babilònia va deixar buida la regió, la qual va esdevenir un desert. Sant Ciril d'Alexandria diu el 412 que la terra s'havia tornat pantanosa i Teodoret el 460 diu que només alguns jueus romanien a la ciutat i que l'Eufrates havia canviat el seu curs i passava pel bell mig de la ciutat com un canal. Procopi de Gaza al segle vi parla de Babilònia com d'una ciutat destruïda molt de temps abans.

Ibn Hawkal el 917 esmenta Babel o Babilim com un llogaret i diu que ja no es veuen restes de les seves antigues edificacions. Benjamí de Tudela hi va ser al segle xii i confirma que no s'hi trobaven rastres de cap edificació monumental i que només escorpins i serps poblaven les ruïnes.

Era moderna  Plànol de ruïnes l'any 1905 amb localitzacions i noms de pobles Lleó de BabilòniaLes primeres exploracions i excavacions del jaciment

El segle xviii va veure un flux creixent de viatgers a Babilònia, incloent Carsten Niebuhr i Pierre-Joseph de Beauchamp, així com mesures de la seva latitud. Les memòries de Beauchamp, publicades en traducció anglesa el 1792, van provocar que la Companyia Britànica de les Índies Orientals dirigís els seus agents a Bagdad i Bàssora per adquirir relíquies mesopotàmiques per enviar-les a Londres.[25]

El primer a realitzar-hi treball científic va ser el britànic Claudius James Rich, que va establir a principis des de 1811 el primer treball de cartografia del jaciment, treball pioner en l'exploració científica de Mesopotàmia.[26] Diversos dels seus compatriotes el van seguir fins al lloc, en particular Austen Henry Layard el 1850 i Henry Rawlinson el 1854, dos dels principals descobridors dels llocs dels capitells assiris que hi romangueren poc temps perquè el jaciment de Babilònia presentava menys descobriments espectaculars que els del nord de Mesopotàmia, fet que explica que es mantingués al marge de les principals excavacions d'aquest període. El 1852, els francesos van emprendre excavacions al lloc, dirigides per Fulgence Fresnel assistit per Jules Oppert i Félix Thomas.[27] Els minsos descobriments (principalment enterraments), que van fer durant les excavacions realitzades en un context difícil, no van poder ser repatriats a França perquè el comboi fluvial que els transportava (que portava principalment baixos relleus assiris) va ser atacat per tribus hostils al sud de l'Iraq i es va enfonsar el 1855. El lloc de Babilònia va ser visitat regularment per excavadores a la segona meitat del segle xix després d'aquests primers llocs. El 1862, el cònsol francès Pacifique-Henri Delaporte va trobar una tomba de l'Imperi Part ricament dotada d'objectes que van ser enviats al Museu del Louvre. Els veïns que fins ara han recollit principalment maons in situ també es van emportar objectes antics que s'hi trobaven per revendre'ls als mercats veïns. Això es va fer paral·lelament a les excavacions, organitzades per equips britànics, sota la direcció d'Hormuzd Rassam a la dècada de 1870, que va aconseguir retornar diversos objectes escollits al Museu Britànic, en particular el cilindre de Cir. Les excavacions britàniques es van reprendre de tant en tant amb un teló de fons d'escàndol relacionat amb sospites de connivència entre excavadors clandestins i Rassam, abans que els alemanys s'interessessin per Babilònia a partir de 1897.

Excavacions alemanyes  El lloc de les excavacions alemanyes al Kasr tell al començament del segle xx. Les parets de la Via Processional i la Porta d'Ixtar reconstruïdes al Museu de Pèrgam a Berlín.

Va ser l'any 1897 quan Robert Johann Koldewey va arribar a Babilònia i va decidir fer-se càrrec de les seves excavacions a una escala sense precedents. L'any següent es va crear la Deutsche Orient-Gesellschaft (DOG, Societat Oriental alemanya) per mobilitzar els fons necessaris per a aquest projecte, alhora que el departament oriental de museus prussians que havia de rebre troballes realitzades durant les excavacions, totes beneficiades del suport de l'emperador Guillem II, que va mostrar un gran interès per l'antiguitat oriental. Les excavacions s'iniciaren el mateix any, i s'allargaren fins l'any 1917, un projecte excepcional pel que fa a la seva durada per a l'època, sobretot perquè la recerca no s'interrompia ni una sola vegada durant l'any, al contrari de les pràctiques actuals. A causa de l'escala del lloc i dels objectius (redescobriments científics del lloc i neteja i enviament de peces importants a Berlín), Koldewey i els seus ajudants posen en pràctica una forta logística, en particular Walter Andrae.[28]

Diverses obres de construcció van tenir lloc al mateix temps (sovint tres, de vegades cinc), el nombre d'obrers que descarregaven les indicacions explorades va passar ràpidament de 150 a 200 persones, i fins i tot 250 com a màxim. L'equip també pretenia treballar en altres llocs i va explorar Birs Nimrud (Borsippa), Fara (Shuruppak), després Qala'at Shergat (Assur) on Andrae va ser assignat permanentment des del 1903 fins al 1913. Les excavacions a Babilònia van permetre descobrir diversos monuments importants i deixar plànols i altres dades d'una qualitat mai vista en la història de l'arqueologia mesopotàmica. El director de les excavacions, arquitecte de formació, tenia un marcat interès per la restitució d'edificis antics, a diferència de molts dels altres arqueòlegs que el van precedir que es van centrar sobretot en les troballes d'objectes sense preocupar-se massa per la conservació d'edificis antics.[28]

El Kasr, el tell dels principals palaus reials, fou el primer explorat, abans del complex de Marduk (explica Amran Ibn Ali i el Sahn). Van continuar sent els projectes principals. També es va explorar el palau de tell Babil, així com els temples del tell d'Ishin Aswad, el «Camí Processional» i el barri residencial de Merkès a partir de 1907. A partir de 1913, Koldewey va publicar els resultats dels descobriments a l'obra Das wiedererstehende Babylon ('La resurrecció de Babilònia'), un llibre que va ser objecte de diverses reedicions fins a la seva mort el 1925 i des de llavors s'ha convertit en un clàssic de l'arqueologia mesopotàmica.[29][28]

Finalment, es va poder recollir una documentació impressionant d'alta qualitat en comparació amb altres jaciments de l'època per a l'anàlisi, però l'escala del jaciment fa que només se'n conegui una petita part encara que s'hagin explorat els edificis principals. Al mateix temps, les troballes van ser enviades a Alemanya, tal com estava previst en els objectius de les excavacions, en particular els relleus vidrats de la Porta d'Ixtar i la Via Processional que es van reconstruir al Museu de Pèrgam. Les excavacions van ser menys intenses a partir de l'esclat de la guerra, l'any 1914, que va convocar molts excavadors alemanys i locals a files. Koldewey hi va romandre amb un equip limitat fins el 1917.[28]

Excavacions posteriors a 1945

El posterior treball de l'Institut Arqueològic Alemany va ser realitzat per Heinrich J. Lenzen el 1956 i Hansjörg Schmid el 1962. El treball de Lenzen va tractar principalment del teatre hel·lenístic, i Schmid es va centrar en el zigurat del temple Etemenanki.[30]

El 1974 es va dur a terme un estudi topogràfic del jaciment, seguit el 1977 d'una revisió de la posició estratigràfica dels principals monuments i una reconsideració dels nivells d'aigua antics, pel Centre d'Investigació i Excavacions Arqueològiques de Torí a l'Orient Mitjà i Àsia i l'Institut Italo-iraquià de Ciències Arqueològiques.[31][32] L'objectiu era aclarir les qüestions plantejades pel reexamen de les antigues dades alemanyes. El treball addicional entre 1987 i 1989 es va concentrar a l'àrea que envolta els temples d'Ishara i Ninurta al barri de la ciutat de Shu-Anna de Babilònia.[33][34][35]

També es descobreixen edificis al sector d'Ishin Aswad. El 1979 i el 1980, un equip iraquià va escorcollar el temple de Nabu ša harê, on va trobar un gran lot de tauletes.[36] Els llocs de construcció es van interrompre el 1990 per la Guerra del Golf.

Govern iraquià

El lloc de Babilònia ha estat un bé cultural per a l'Iraq des de la creació de l'estat iraquià modern el 1921. El lloc va ser protegit i excavat oficialment pel Regne d'Iraq sota l'administració britànica, que més tard es va convertir en el Regne de l'Iraq, i els seus successors: la Federació Àrab, la República iraquiana, l'Iraq baasista (també anomenada oficialment República de l'Iraq) i la República de l'Iraq. Les imatges babilònies apareixen periòdicament a les postals i segells iraquians. A la dècada de 1960, es va construir una rèplica de la Porta d'Ixtar i una reconstrucció del temple de Ninmakh al lloc.[37]

El 14 de febrer de 1978, el govern Baasista de l'Iraq liderat per Saddam Hussein va iniciar el "Projecte de Restauració Arqueològica de Babilònia": la reconstrucció de les característiques de l'antiga ciutat sobre les seves ruïnes. Aquestes característiques inclouen el Palau Sud de Nabucodonosor, amb 250 habitacions, cinc patis i un arc d'entrada de 30 metres. El projecte també va reforçar la Via Processional, el Lleó de Babilònia i un amfiteatre construït a l'època hel·lenística de la ciutat. El 1982, el govern va encunyar un conjunt de set monedes que mostraven característiques icòniques de Babilònia. El setembre de 1987 es va celebrar un Festival Internacional de Babilònia, i després anualment fins al 2002 (excepte 1990 i 1991), per mostrar aquesta obra. La proposta de reconstrucció dels Jardins penjants i del gran zigurat no es va dur a terme mai.[38][37][39]

Hussein va instal·lar un retrat d'ell mateix i de Nabucodonosor a l'entrada de les ruïnes i va inscriure el seu nom a molts dels maons, a imitació de Nabucodonosor. Una inscripció freqüent diu: «Això va ser construït per Saddam Hussein, fill de Nabucodonosor, per glorificar l'Iraq». Aquests maons van ser buscats com a articles de col·leccionisme després de la caiguda de Hussein.[40] Projectes similars es van dur a terme a Nínive, Nimrud, Assur i Hatra, per demostrar la magnificència dels assoliments àrabs.[41]

A la dècada de 1980, Saddam Hussein va eliminar completament el poble de Qwaresh, desplaçant els seus residents.[42][43] Més tard va construir un palau modern en aquella zona anomenat Saddam Hill sobre algunes de les antigues ruïnes, a l'estil piramidal d'un zigurat. El 2003, tenia la intenció de construir una línia de telefèric sobre Babilònia, però els plans es van aturar per la invasió de l'Iraq de 2003.

Sota l'ocupació estatunidenca i polonesa

Després de la invasió de l'Iraq de 2003, l'àrea al voltant de Babilònia va passar sota el control de les tropes dels EUA, abans de ser lliurada a les forces poloneses el setembre de 2003.[44] Les forces dels EUA sota el comandament del general James T. Conway de la I Força Expedicionària de Marines van ser criticades per construir la base militar "Camp Alpha", amb un heliport i altres instal·lacions a les antigues ruïnes de Babilònia durant la guerra de l'Iraq. Les forces nord-americanes van ocupar el lloc durant bastant temps i van causar danys irreparables al registre arqueològic. En un informe del departament del Pròxim Orient del Museu Britànic, John Curtis va descriure com parts del jaciment arqueològic van ser anivellats per crear una zona d'aterratge per a helicòpters i aparcaments per a vehicles pesants. Curtis va escriure sobre les forces d'ocupació:

« (anglès) They caused substantial damage to the Ishtar Gate, one of the most famous monuments from antiquity [...] US military vehicles crushed 2,600-year-old brick pavements, archaeological fragments were scattered across the site, more than 12 trenches were driven into ancient deposits and military earth-moving projects contaminated the site for future generations of scientists.[45] Van causar danys substancials a la Porta d'Ixtar, un dels monuments més famosos de l'antiguitat [...] Els vehicles militars estatunidencs van aixafar paviments de maó de 2.600 anys, van escampar fragments arqueològics pel lloc, més de 12 trinxeres van ser introduïdes en dipòsits antics i projectes militars de moviment de terres van contaminar el lloc per a les generacions futures de científics. »

Un portaveu de l'exèrcit nord-americà va afirmar que les operacions d'enginyeria es van discutir amb el "cap del museu de Babilònia".[46] El cap de la Junta Estatal de Patrimoni i Antiguitats de l'Iraq, Donny George, va dir que el "embolic trigarà dècades a resoldre's" i va criticar les tropes poloneses per causar «danys terribles» al lloc.[47][48] Polònia va decidir l'any 2004 posar la ciutat sota control de l'Iraq i va encarregar un informe titulat Informe sobre les condicions de preservació del jaciment arqueològic de Babilònia, que va presentar en una reunió de l'11 al 13 de desembre de 2004.[38] El 2005, el lloc va ser lliurat al Ministeri de Cultura iraquià.[44]

L'abril de 2006, el coronel John Coleman, antic cap d'estat major de la I Força Expedicionària de la Marina, es va oferir a demanar disculpes pels danys causats pel personal militar sota el seu comandament. No obstant això, també va afirmar que la presència nord-americana havia dissuadit un dany molt més gran per part d'altres saquejadors.[49] Un article publicat l'abril de 2006 afirmava que funcionaris de l'ONU i els líders iraquians tenien plans per restaurar Babilònia i convertir-la en un centre cultural.[50][51]

Dos museus i una biblioteca, que contenien rèpliques d'artefactes i mapes i informes locals, van ser atacats i destruïts.[52]

 Panoràmica d'algunes restes arqueològiques consolidades i parcialment reconstruïdesActualitat

El maig de 2009, el govern provincial de Babil va reobrir el lloc als turistes i més de 35.000 persones el van visitar el 2017.[53] Un oleoducte travessa una muralla exterior de la ciutat.[54][55] El 5 de juliol de 2019, el lloc de Babilònia va ser inscrit com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.[56]

Milers de persones resideixen a Babilònia dins del perímetre de les antigues muralles exteriors de la ciutat, i les comunitats al seu voltant i al seu voltant s'estan "desenvolupant ràpidament des d'assentaments compactes i densos fins a suburbis extensos malgrat les lleis que restringeixen les construccions".[57][43] Els pobles moderns inclouen Zwair West, Sinjar Village, Qwaresh i Al-Jimjmah, entre els quals els dos primers són els que estan millor econòmicament.[58] La majoria dels residents depenen principalment dels salaris diaris o tenen feines governamentals a Hilla, mentre que pocs conreen dàtils, cítrics, figues, farratge per al bestiar i cultius comercials limitats, tot i que els ingressos només de la terra no són suficients per mantenir una família.[43] Tant musulmans xiïtes com sunnites viuen al poble de Sinjar amb mesquites per a tots dos grups.[43]

La Junta Estatal d'Antiguitats i Patrimoni (SBAH per l'anglès State Board of Antiquities and Heritage) és la principal autoritat responsable de la conservació del jaciment arqueològic. Són assistits per la Policia d'Antiguitat i Patrimoni i hi mantenen una presència permanent. La World Monuments Fund també està implicada en la investigació i la conservació. La seu de la Inspecció Provincial de SBAH es troba dins dels límits de les antigues muralles interiors de la ciutat al costat est i diversos membres del personal i les seves famílies resideixen en habitatges protegits en aquesta zona.

Rients de Boer. "Beginnings of Old Babylonian Babylon: Sumu-Abum and Sumu-La-El." Journal of Cuneiform Studies, vol. 70, The American Schools of Oriental Research, 2018, pp. 53–86 Al-Gailani Werr, L., 1988. Estudis sobre la cronologia i l'estil regional dels antics segells de cilindres babilònics. Bibliotheca Mesopotamica, Volum 23. Vedeler (2006), pp. 8–15. "However, this later tradition is almost certainly a simplification or even a reworking of the actual events surrounding Sumu-abum, who was never regarded as an actual ancestor to the other kings of the Babylon I dynasty (Edzard 1957:122); in reality the relationship of Sumu-abum to Babylon was much more complex. It was long been noted that many of Sumu-abum's year names are identical or virtually identical to the year names of Sumu-la-el, whom we know for certain was king of Babylon. Goddeeris (2002:319–320) sums these parallels up as follows: Sa 1 and 2 / Sl 5 and 6: building the wall of Babylon. Sa 9 / Sl 'b': building the wall of Dilbat. Sa 13/14 / Sl 20/21: the destruction and seizure of Kazallu." (anglès) Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Lambert2011 Durant, Will. The Complete Story of Civilization. Simon and Schuster, 21 gener 2014. ISBN 9781476779713 [Consulta: 1r juny 2022].  Aldred, Cyril «The Foreign Gifts Offered to Pharaoh». The Journal of Egyptian Archaeology, 56, 1970, pàg. 105–116. Arxivat de l'original el 2021-11-16. DOI: 10.2307/3856046. ISSN: 0307-5133. JSTOR: 3856046 [Consulta: 16 novembre 2021]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades OP2011 Bradford, Alfred S. With Arrow, Sword, and Spear: A History of Warfare in the Ancient World. Greenwood Publishing Group, 2001, p. 47–48. ISBN 978-0-275-95259-4 [Consulta: 18 agost 2019].  Curtis, Adrian. Oxford Bible Atlas. OUP Oxford, 2007, p. 122. ISBN 978-0-19-100158-1 [Consulta: 20 juny 2015].  von Soden, Wolfram. The Ancient Orient. Wm. B. Eerdmans, 1994, p. 60. ISBN 978-0-8028-0142-5.  Saggs, H.W.F. (2000). Babylonians, p. 165. University of California Press. ISBN 0-520-20222-8 Stephanie Dalley, (2013) The Mystery of the Hanging Garden of Babylon: an elusive World Wonder traced, OUP ISBN 978-0-19-966226-5 Seymour, 2006, p. 88-89: "Preventing uprisings on the fringes of the empire was a major concern for Assyrian kings, and a number of policies developed to meet this need, among them mass deportations. When new territory was conquered or a rebellious vassal crushed, an increased imperial presence in the trouble spot was often complemented by the removal of large numbers of the indigenous population to the imperial core, effectively breaking up the rebellious population and reducing the potential for future resistance. This practice was effective, and continued throughout the Neo-Assyrian and Neo-Babylonian empires until 539 BC and Cyrus's conquest of Babylon. The majority of the immigrant population were not slaves (Yamauchi 2002: 365), and some did rise to high status positions at the core of the empire (a possibility reflected in the career of the biblical Daniel, who rises to the status of trusted royal confidant)." «Cuneiform tablet with part of the Babylonian Chronicle (605–594 BC)» (en anglès). British Museum. [Consulta: 30 octubre 2014]. Livius. «ABC 5» (en anglès). Jerusalem Chronicle. [Consulta: 26 març 2020]. Grant, R.G.. 1001 Battles That Changed the Course of History (en anglès). Book Sales, 2017, p. 31. ISBN 9780785835530.  ↑ 17,0 17,1 Godley, Alfred Denis. «Ch. 178-200». A: Herodotus, The Histories. Book 1. Harvard University Press, 1920. OCLC 4559420 [Consulta: 19 agost 2019]. ; or see «Herodotus' Description of Babylon and the Babylonians», 2017. Arxivat de l'original el 2017-05-05. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades MacGinnis Isaies 44:27 Jeremies 50–51 Seymour, 2006, p. 107-115. Sayce, 1911, p. 98. Bennett, 1997, p. 206–207. Mommsen, Dickson i Haverfield, 2004, p. 72. Seymour, 2006, p. 169-173. Jonathan Taylor, «Les explorateurs britanniques au xixe siècle», a Babylone 2008, p. 508-512 Nicole Chevalier, «Les fouilles archéologiques françaises au segle xix », a Babylone 2008, p. 513-515 ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 J. Marzahn, «Les fouilles archéologiques allemandes», a Babylone 2008, p. 516-525 Republicat i ampliat recentment: (alemany) R. Koldewey, Das wiedererstehende Babylon, Leipzig, 1990 Hansjörg Schmid, Der Tempelturm Etemenanki a Babylon, Zabern, 1995, ISBN 3-8053-1610-0 Centro Ricerche Archeologiche e Scavi di Torino per il Medio Oriente e l'Asia. Projectes: IRAQ: Babilònia Arxivat 2017-05-09 a Wayback Machine. i l'Institut Italo-iraquià de Ciències Arqueològiques i el Centre italoiraquià per a la Restauració de Monuments a Bagdad Arxivat 2017-06-28 a Wayback Machine. G. Bergamini, "Levels of Babylon Reconsidered", Mesopotamia, vol. 12, pp. 111–152, 1977 [1]G. Bergamini, "Preliminary Report on the 1987 Season of Excavations at Babylon, Iraq", Sumer 47, pp. 30-34, 1995 G. Bergamini, "Excavations in Shu-anna Babylon 1987", Mesopotamia, vol. 23, pp. 5–17, 1988 G. Bergamini, "Preliminary report on the 1988–1989 operations at Babylon Shu-Anna", Mesopotamia, vol. 25, pp. 5–12, 1990 A. Cavigneaux, «Les fouilles irakiennes : le temple de Nabû sha Harê», a Babylone 2008, p. 531-532 ↑ 37,0 37,1 John Curtis, "The Present Condition of Babylon"; a Cancik-Kirschbaum et al. (2011). ↑ 38,0 38,1 John Curtis, "The Site of Babylon Today"; a Finkel & Seymour, eds., Babylon (2009); pp. 213–220. Paul Lewis, "Babylon Journal; Ancient King's Instructions to Iraq: Fix My Palace" (archive), New York Times, 19 abril 1989. "Saddam removed from ancient Babylon 'brick by brick' Arxivat 18-20-2017 a Wayback Machine.", ABC News 20 abril 2003. Lawrence Rothfield. The Rape of Mesopotamia: Behind the Looting of the Iraq Museum. University of Chicago Press, 1 Aug 2009. ISBN 9780226729435.  «Iraq's ancient city of Babylon gets long-overdue international recognition» (en anglès). Arxivat de l'original el 2021-10-21. [Consulta: 1r octubre 2021]. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 «Management Plan of Babylon». Arxivat de l'original el 2020-06-22. [Consulta: 29 juliol 2021]. ↑ 44,0 44,1 ; Kennedy, Maev «Babylon wrecked by war». The Guardian, 15-01-2005 [Consulta: 20 agost 2016]. Bajjaly, Joanne Farchakh «History lost in dust of war-torn Iraq». BBC News, 25-04-2005 [Consulta: 7 juny 2013]. Leeman, Sue «Damage seen to ancient Babylon». The Boston Globe, 16-01-2005 [Consulta: 21 febrer 2020]. Marozzi, Justin «Lost cities #1: Babylon – how war almost erased 'mankind's greatest heritage site'». The Guardian, 08-08-2016 [Consulta: 20 agost 2016]. Heritage News from around the world Arxivat 02-02-2016 a Wayback Machine., World Heritage Alert!. Cornwell, Rupert. US colonel offers Iraq an apology of sorts for devastation of Babylon Arxivat 19-09-2011 a Wayback Machine., The Independent, 15 abril 2006. Gettleman, Jeffrey. Unesco intends to put the magic back in Babylon, International Herald Tribune, 21 abril 2006. Arxivat 12-06-2006 a Wayback Machine. McBride, Edward. Monuments to Self: Baghdad's grands projects in the age of Saddam Hussein, MetropolisMag. Arxivat 10-12-2005 a Wayback Machine. Maryam U. Musa, "The Situation of the Babylon Archaeological Site until 2006", in Cancik-Kirschbaum et al. (2011). Fordham, Alice. «'It Was Like Magic': Iraqis Visit Babylon And Other Heritage Sites For 1st Time». NPR.org, 23-02-2021. Arxivat de l'original el 2021-02-23. [Consulta: 29 juliol 2021]. Damon, Arawa. «Bringing Babylon back from the dead». CNN, 04-04-2013. Arxivat de l'original el 2017-06-06. Myers, Steven Lee. «Babylon Ruins Reopen in Iraq, to Controversy». The New York Times, 02-05-2009. Arxivat de l'original el 2017-08-06. «Ancient city of Babylon heads list of new Unesco world heritage sites», 05-07-2019. Arxivat de l'original el 29 novembre 2019. [Consulta: 5 juliol 2019]. World Monuments Fund. Babylon Site Management Plan, 2015.  «Maps and Plans: Excavations and Investigations at Babylon». Arxivat de l'original el 5 juliol 2020. [Consulta: 29 juliol 2021].
Fotografies de:
Statistics: Position
478
Statistics: Rank
179696

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
416785239Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 1615

Google street view

On puc dormir a prop de Babilònia (ciutat) ?

Booking.com
489.260 visites en total, 9.196 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 87 visites avui.