Vista des del sud del Partenó

Una gran part dels edificis arquitectònics de què consta l'Acròpoli es van edificar durant l'època de Pèricles (499-429 aC). La plataforma estava envoltada per una muralla construïda pels pelasgs, que en va substituir una altra d'anterior més primitiva; més tard es va construir un temple, l'Hekatómpedon, que va ser destruït pel rei persa Xerxes. Sobre les seves ruïnes Pèricles va aixecar el Partenó junt amb la resta dels edificis repartits per tot el turó. Va arribar en força bon estat fins al segle xvi, quan a causa de la dominació otomana el Partenó es va convertir en mesquita, l'Erectèon en harem i els Propileus en polvorí.

Durant el setge d'Atenes del 1687, els venecians, sota el comandament del general Francesco Morosini, hi van fer grans destrosses amb les seves bombes i es van repartir com botí part dels seus tresors artístics. A començaments del segle xix Lord Elgin va traslladar restes de les escultures del Partenó al Museu Britànic de Londres.[1]

Primer període  Vista de l'Erectèon, al nord-oest

Existeixen evidències arqueològiques de l'ocupació i l'ús del turó de l'Acròpoli a l'edat del bronze, quan s'hi alçava un palau, fa aproximadament 6.000 anys. En aquella època, estava envoltada per un mur gruixut (entre 4,5 i 6 metres) que constava de paraments construïts amb grans carreus de pedres consolidats amb un morter primigeni anomenat émplekton. L'entrada principal mirava cap a l'est. Al nord-oest hi havia una entrada, a la qual s'arribava mitjançant una escala d'aproximadament quinze graons excavats a la roca.[2]

Aquesta entrada secundària estava situada pròxima al palau reial. Al nord-est hi havia un pòrtic i una escala que anava a la font coneguda com a Clepsidra. Encara en roman un gran tros de muralla realitzat amb pedres diagonals mal escairades al costat sud.[3]

El rei d'Atenes Erecteu, fill de Pandíon, el qual va ser divinitzat i se li va erigir l'Erectèon dins de l'Acròpoli, fou el que va introduir el culte a Pal·les Atena i va instituir les panatenees.

Període micènic i edat fosca grega  Plànol esquemàtic del complex d'un mègaron (pati rectangular del palau cretenc i micènic per audiències i reunions): 1) avantsala - 2) naos - 3) columnes del pòrtic i del naos

Després de l'edat fosca grega, l'Acròpoli va deixar de ser un lloc de residència i es va convertir en el centre de culte de la ciutat d'Atenes. Després de la invasió dòrica del segle x aC, un nou edifici denominat Enneàpylon («nou portes») va cobrir la font. Traces de cases micèniques demostren que l'Acròpoli estigué permanentment habitada durant aquesta època i que va continuar així durant els períodes foscs que van precedir el naixement de la polis atenesa el segle viii aC. En aquella època hi havia també un petit temple dedicat a Atena esmentat per Homer i un mègaron o pati d'audiències i reunions. No se sap amb certesa, però, si es tractava de diversos edificis o bé tots estaven agrupats en una única construcció.[3]

Període arcaic  Fris: Tifó de tres caps, pertanyent a un frontó (560-550 aC), Museu de l'Acròpoli d'Atenes

L'Acròpoli fortificada va servir com ciutadella per Pisístrat. Aquest va ser derrocat el 510 aC per una revolució popular que va tenir el suport dels espartans i se'n van demolir els murs. Al mateix lloc, cap al 480 aC s'hi van refugiar antics habitants d'Atenes durant les Guerres Mèdiques contra les tropes perses, els quals van construir defenses de fusta a les parts fetes malbé de la muralla, que no van aturar les tropes invasores del rei Xerxes I de Pèrsia en la seva conquesta de l'Acròpoli, amb el saqueig i la crema dels temples més grans. Molt sobrepassats en nombre, sota el comandament del rei espartà Leònides, els grecs van aguantar l'avenç dels perses de Xerxes durant tres dies. La resistència oferta a les Termòpiles va donar temps a Atenes i altres ciutats estat de l'Hèl·lade per preparar-se per la batalla i vèncer definitivament els perses a la batalla de Salamina. En retornar a Atenes, Cimó II i Temístocles van ordenar la reconstrucció dels murs sud i nord.

Es va aplanar el terreny i es van fer les bases per aixecar un altre temple a la part més alta del recinte; els seus fonaments s'han trobat sota els del Partenó. La seva planta era una mica més estreta i allargada, com era habitual als edificis dòrics arcaics. L'edifici, projecte de Temístocles, havia de tenir 100 peus de llarg, per la qual cosa va rebre el nom d'Hekatómpedon, però sembla que la construcció es va suspendre i, una vegada desterrat Cimó II, va ser el gran Pèricles qui va assumir el projecte.[4]

Període clàssic  Pèricles, gran impulsor de la construcció de l'Acròpoli d'Atenes, segons una còpia romana d'un retrat grec de l'any 429 aC (Altes Museum, Berlín)

La major part dels grans temples van ser reconstruïts sota el lideratge de Pèricles durant l'edat daurada d'Atenes (460-430 aC), que utilitzaria el tribut dels membres de la Lliga de Delos per construir el Partenó i altres monuments de la Grècia clàssica. Durant el segle v aC, l'Acròpoli va obtenir la seva forma final.

Fídies, un gran escultor atenès, i Ictinos i Cal·lícrates, dos famosos arquitectes, van ser els responsables de la reconstrucció del Partenó al costat sud de la plana, sobre els fonaments de l'antic edifici de Temístocles. La construcció va durar dotze anys, del 448 aC al 436 aC.[5]

El 437 aC Mnèsicles va començar a bastir els Propileus, les portes monumentals amb columnes de marbre del Pentèlic, parcialment construïdes sobre els antics Propileus de Pisístrat. Aquestes columnates estaven pràcticament finalitzades l'any 432 aC i tenien dues ales, amb la septentrional usada com pinacoteca.[6]

Al mateix temps que els Propileus, es va començar la construcció del petit temple de Nike Àptera, d'estil jònic. Després d'una interrupció deguda a la Guerra del Peloponès contra Esparta (431-404 aC), el temple va ser conclòs a l'època de la pau de Nícies, entre el 421 aC i el 415 aC.

Durant el mateix període es va començar la construcció de l'Erectèon, amb la seva Tribuna de les Cariàtides i una stoà situada al costat sud dedicada a Pàndrosos, filla de Cècrops; l'anomenat Pandrósion és atribuït a Cal·límac, deixeble de Fídies. Al pòrtic es custodiava la tomba de Cècrops. És el més grandiós temple jònic edificat en temps de Pèricles, entre l'any 421 i el 406 aC, i tenia com a objectiu substituir el temple destruït pels perses els anys 480 i 479 aC, el qual estava dedicat a Posidó i Atena, associats a Erecteu, un dels primers reis d'Atenes, que va introduir el culte a Atena i va instituir les Panatenees i que, fulminat per Posidó, va ser enterrat al lloc de l'Acròpoli on s'alça l'Erectèon.

L'Erectèon és un temple hexàstil el naos del qual està dividit en tres parts destinades a guardar els objectes de culte: una part dedicada a la imatge d'Atena i la serp de l'Acròpoli; una altra on es guardava la imatge de Posidó i potser una cisterna per la sal marina d'aquest déu, i la tercera on es venerava Erecteu.

Entre el temple de Nike Àptera i el Partenó es trobava el santuari d'Àrtemis Braurònia, divinitat representada com un os i adorada a la ciutat àtica de Brauró. Al santuari es trobaven l'arcaic xóanon (estàtua votiva normalment de fusta) de la divinitat i una estàtua realitzada per Praxíteles al segle iv aC.

Després dels Propileus, dominava el conjunt de l'Acròpoli la gegantina estàtua de bronze realitzada per Fídies d'Atena Prómakhos («la que combat en primera línia»), construïda entre el 450 aC i el 448 aC. La base feia 1,50 m d'alt, mentre que l'alçària total de l'estàtua era de nou metres. La divinitat tenia una llança a la mà i un escut gegant al costat esquerre, decorat per Mis amb imatges de la lluita entre els Centaures i els Làpites.[7]

A més a més, l'Eleusínion, situat a la base de l'Acròpoli, acollia les relíquies sagrades dels Misteris d'Eleusis.[8]

Altres monuments, desapareguts avui, són la Calcoteca, el Pandrósion esmentat més amunt, el santuari de Pandíon, l'altar d'Atena, el santuari de Zeus Polieus i, de l'època romana, el temple circular d'August i Roma.

Períodes posteriors  Vista de l'Odèon d'Herodes Àtic des de l'Acròpoli d'Atenes

Amb la conquesta de l'imperi Persa, Alexandre el Gran, fill i hereu del rei Filip II de Macedònia, va passar a dominar tota la Mediterrània. La llibertat de Grècia fou proclamada als Jocs Ístmics, però en realitat el que es va fer fou un traspàs de l'hegemonia de Macedònia a Roma. El 22 de juny de 168 aC es va lliurar la batalla de Pidna, que va posar fi a la monarquia macedònica.

Herodes Àtic, cònsol romà, escrivia al seu amic Ciceró parlant sobre Atenes amb gran entusiasme. Molts italians viatjaven a Atenes per visitar la ciutat, i els governants, junt amb els emperadors, van augmentar els monuments dins i fora de l'Acròpoli. Per exemple, l'any 161 es va construir gràcies a Herodes Àtic un odèon al costat del teatre de Dionís. Durant la invasió dels hèruls de l'any 267, aquest teatre va ser destruït i més tard la seva estructura va passar a formar part de les muralles. En passar els segles, la seva part inferior va quedar amagada per les bardisses, cosa que va fer pensar al viatger Niccolò de Martini que es tractava d'un pont. Al segle xix es van iniciar les excavacions i finalment va ser restaurat. Des de l'any 1957 s'hi realitzen normalment representacions i festivals.[9]

Al segle vii, l'Erectèon va ser convertit en església romana d'Orient i se'n va transformar l'interior.

Posteriorment, amb la dominació catalana, el Partenó passà a ser església catòlica amb el nom de Santa Maria de Cetines: Pere el Cerimoniós manà que fos custodiat nit i dia per una guàrdia especial[10] i el qualifica de «la pus rica joia que al món sia».[11] L'últim arquebisbe català que digué missa al Partenó fou Antoni Ballester.[12] L'any 2011 es va col·locar una placa de marbre recordant l'elogi de Pere el Cerimoniós a l'Acròpoli.[13]

 Acròpoli. Porta Beulé. Placa que recorda l'elogi del rei Pere el Cerimoniós al "Castell de Cetines" Setge dels venecians a l'Acròpoli d'Atenes el 1687[14]

Durant l'Imperi Otomà (1299-1923), els turcs van ocupar Grècia l'any 1453 amb la conquesta d'Atenes, fins a la independència hel·lènica el 1832.[15] Els Propileus, per la seva banda, van esclatar per un incendi el 1640 quan feien la funció de polvorí per al govern turc.[16]

El temple del Partenó es va transformar en església cristiana durant l'edat mitjana. Es faria servir també com polvorí durant el setge d'Atenes pels venecians. L'any 1687, amb l'explosió d'una bomba, se'n van desplomar moltes columnes de les façanes laterals, que van ser les més afectades. A començaments del segle xix se'n van arrencar una gran quantitat d'escultures amb el consentiment del govern otomà, les quals van ser adquirides per l'ambaixador anglès Lord Elgin i venudes el 1816 al Museu Britànic.[17]

El 1832, quan acaba la guerra d'independència de Grècia, s'escull com nou rei grec el príncep Otó I, que entra en contacte amb l'arquitecte alemany Friedrich Schinkel per la construcció d'un nou palau per al rei. L'arquitecte desenvolupa un projecte per construir un palau i uns jardins a l'Acròpoli d'Atenes, sobre les ruïnes dels antics temples. Tanmateix, mai no va poder construir-se, ja que Schinkel va sobreestimar la capacitat econòmica del nou regne.[18]